23.11.20

El torneig

Aquesta setmana passada he vist alguns partits d'aquest torneig de tennis anomenat ara, crec, ATP Finals, que disputen els vuit primers classificats del circuit en acabar l'any. Allò que tota la vida s'havia conegut com el màsters. Esclar que ara, tot són màsters: qualsevol torneig del circuit rep aquest qualificatiu com, en un altre àmbit, el rep qualsevol curs que suposi el desemborsament d'una suma important de diners.
El màsters, o ATP finals, en qüestió s'ha celebrat enguany a Londres, en un pavelló construït, crec, amb motiu dels jocs olímpics del 12, una instal·lació moderna i magnífica. El lloc del públic, absent a causa de les mesures sanitàries de prevenció, l'ocupaven una mena de llumetes. La feina dels jutges de línia la feien unes màquines, que mai s'equivocaven, i cantaven els outs amb veu mecànica. La jutgessa-àrbitre no tenia altra feina que cantar el resultat, era quasi una convidada de pedra. Durant els descansos sonaven unes músiques estridents i es projectaven imatges acolorides en els marcadors i en altres pantalles disposades al voltant de la pista. Quan s'havia de jugar un punt important, unes indicacions lluminoses ho assenyalaven titil·lant: break point, set point, match point. Segurament això esperonava encara més un joc basat en la força, propiciat ja de per si per les característiques de la superfície.
Sé que algú podria dir que el tennis en si és l'esport, el joc, -d'un alt nivell en el torneig, per cert- i que la resta d'elements esmentats no deixen de ser un atrezzo que no s'hauria de valorar. No podria estar-hi més en desacord. Crec que la litúrgia és essencial. De la mateixa manera que no es pot beure un bon vi en un vas de duralex -i el vi, entès con a líquid amb unes característiques organolèptiques, seria el mateix- no es pot jugar un torneig de tennis enmig d'una discoteca. Wimbledon, Roland Garros són la litúrgia. La gespa, la terra, vestir de blanc, saludar la duquessa de Kent, cobrir-se del sol amb un Panamà, fer silenci, no posar música, aplaudir quan toca. No és el mateix el RCT Barcelona que la caja mágica, sigui dit amb tots els respectes i sense xovinismes. No és el mateix París Bercy que Roland Garros, encara que es juguin a la mateixa ciutat. Com tampoc és el mateix aquest ATP finals que Queen's, per exemple. Abans, quan el màsters es jugava a Nova York, Londres era la seu del de dobles. Es jugava al Royal Albert Hall, l'elegant sala de concerts de Kensington, i l'únic soroll que se sentia mentre els partits es disputaven era el dringar dels coberts i els plats, no precisament de duralex, dels assistents. Potser això és excessiu, però ho prefereixo a aquest vulgar espectacle de llums i sons.

Cap comentari: