22.11.20

El jersei

M'he llevat el primer i, en obrir la finestra del menjador, he vist l'herba i les teulades gebrades. És el primer dia aquest hivern. El fred d'ahir al vespre ja ho anunciava. M'he posat a llegir al sofà i m'he endredorit una mica. Després d'esmorzar, quan m'he vestit, he anat a buscar un jersei. Però no un de qualsevol; estic tip de jerseis teixits amb fibres dubtoses, que no abriguen gens. Aquest que m'he posat és un jersei gris gruixut, de llana bona. Vaig comprar-me'l fa vint anys per a un viatge hivernal a Praga. És, doncs, vell, però sembla nou, potser perquè me'l poso ben poc, només quan fa molt fred. És d'una marca de moda, però sembla teixit amb agulles de fer mitja, com els que feia la meva mare, amb aquells punts successius en forma de be baixa. Em va una mica gran, sobretot de les mànigues, i potser també per això l'uso poc. I perquè no està fet per calefaccions una mica altes; és una jersei ideal per al que va ser concebut, per passejar per carrers centreuropeus en ple hivern. Treure'l de l'armari i posar-me'l és com recuperar alguna cosa del passat. No només de la joventut, sinó també d'èpoques on podíem confiar més en allò que ens envoltava. Potser és que simplement érem més il·lusos, o estàvem menys informats, però el món ens semblava un espai més acollidor i confiable. Les fibres gruixudes, naturals, càl·lides d'aquest jersei, igual que els carrers d'aquella Praga que s'havia alliberat feia poc de la lacra totalitària, em fan pensar en una època distinta, on les diferents visions del món i de les societats es confrontaven amb menys arestes. Malgrat els jerseis, i els abrics que els cobrien, després de caminar per aquells carrers de Mala Strana, o de la ciutat vella, o del barri del Castell, havíem d'entrar en un cafè a refugiar-nos del fred rigorós. Preníem un te o dinàvem una sopa de goulash, que eren també reconfortants i semblaven arribar també d'un altre temps, encara més llunyà. Somiàvem amb Kafka, i amb Zweig, i amb Jan Neruda, i amb Schnitzler, i amb Roth, també ingènuament, gairebé com si l'àngel exterminador no hagués passat per la mitteleuropa amb tot el seu fragor devastador. Però semblava com si l'escalfor suau d'aquells cafès, d'aquella llana natural, ens protegís i cobrís també la vella Europa amb un mantell protector. Ara, en canvi, els nostres estats i governs em semblen també teixits amb fibres sintètiques, dubtoses, estranyes, ineficaces. Fins i tot enganyoses.