28.10.20

Notes

Sempre, la sensació de diumenge a la tarda m'ha fet sentir pitjor que la de dilluns al matí. És la síndrome de la sala d'espera de dentista; prefereixo que em cridin com abans millor.
Dissabte passat volíem anar al Rosselló, a mirar de gaudir de la mica més de llibertat que l'estat francès ofereix als seus ciutadans, però a última hora no va ser possible. He descartat l'opció d'anar-hi aquest dissabte, perquè, suposant que fos possible, no en gaudiria pensant en el que vindrà després. Si us plau, que entri ja el dentista amb el so agut de la seva mola.

***

Pensàvem que no seria possible tornar a la situació del mes de març. Pensem, en general, que les coses dolentes no poden empitjorar. I ho fan. Vint anys enrere, un company em va transmetre una màxima que s'aplicava a l'administració. Mai passa res, deia. Doncs ara és a l'inrevés, passa de tot.

***

Hilde Spiel, Retorn a Viena. Sensació de lectura agredolça; no sé si seré capaç de transmetre-la. D'una banda, m'han colpit els records i les evocacions personals del retorn a Viena com a periodista de l'autora, jueva exiliada a Anglaterra, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. La sensibilitat del retorn als seus llocs, del retrobament amb persones conegudes, del contrast entre la ciutat viva d'abans de la guerra i el paisatge erm que troba després... El testimoni periodístic de l'Europa central de la postguerra resulta igualment frapant, amb la nitidesa del patiment, la misèria i la desolació dels perdedors indirectes. Però és aquí la part més aspra de la lectura, es percep una certa manca de compassió. Com si el patiment dels altres tingués menys valor que el seu, com si les atrocitats de l'alliberador exèrcit roig s'haguessin sempre de comparar amb les atrocitats nazis prèvies i no tinguessin un valor aboslut independent. Així, retreu a un comte i una comtessa arruïnats que només reconeixen l'aspror del present mentre darrere dels murs dels calabossos i les tanques dels camps de concentració van passar coses pitjors que la violació de dones indefenses. En canvi, tot i sentir-se frapada per la història d'una dona comunista que va acabar suïcidant-se després de ser violada per quatre soldats soviètics, l'un rere l'altre, amb els fills tancats a l'habitació del costat, considera que des del punt de vista de la seva ideologia, el suïcidi d'aquella dona no té justificació. No hauria d'haver abandonat la seva fe en la causa només pel fet que un grup de soldats borratxos la violessin bestialment. La seva repugnància física va ser més gran que la seva capacitat de racionalitzar.
Davant dels afanys revisionistes actuals, sempre he pensat que els fets, els escrits, els pensaments cal jutjar-los en les circumstàncies de cada moment històric, i aquell fou un moment duríssim. Tot i això, llegir fragments com aquest m'ha desagradat.