Matí

Dissabte al matí. Em llevo i estic una estona sol llegint al sofà, mentre tothom dorm. Començo Retorn a Viena, de Hilde Spiel. En llegeixo unes quantes pàgines. D'entrada, és d'aquells llibres que trobo massa bo per llegir-ne gaire pàgines. És difícil d'explicar, em passa amb algunes lectures, calen dosis petites per poder assimilar-les. Després el deixo, i em quedo una estona assegut en silenci, sense fer res. Bé, sí, pensant. És curiós, hem perdut el costum d'estar-nos sense fer cap altra activitat que no sigui pensar. O badar. Els maleïts mòbils ens han robat aquests moments. A sobre, són una droga amb una recompensa molt minsa, terriblement cutre. Penso que quan baixi l'N., que serà la següent en despertar-se, li faré aquesta reflexió. Reconec, però, que la meva estona de pensament solitari dura poc. Llenço al mòbil una mirada de reüll, despectiva, i vinc aquí a escriure.

***

Tornant a les cites. A Historias de Manhattan, d'Auchincloss, que competeix amb Spiel en un moment dolç de lectures, el personatge d'un dels relats explica que la seva família, de classe alta, tenia l'aptitud de volver incómoda una vida cómoda. Siempre había una norma que invocar cuando se vislumbraba algún placer. Ha estat també una sensació que he sentit de forma propera, no tant el fet d'anar a buscar incomoditats forçades com crear-ne de falses o artificials, que feien emergir impediments a la placidesa objectiva. Potser per haver-ho viscut, sempre he mirat de fugir d'això i intentar crear i anar a buscar felicitats, encara que fossin senzilles. L'altre dia vaig passar el matí sol a casa, treballant. A l'hora de dinar vaig abandonar ordinador i mòbil, tancats al despatx, i vaig dinar unes quantes sobres de la nevera, mentre mirava un capítol s'una sèrie facilota. Vaig recollir la cuina i, com que la sèrie no havia acabat encara, vaig anar a seure al sofà, tapat amb una manta, mentre la llum de tarda entrava pels finestrals per veure'n l'últim quart d'hora, abans de la represa laboral de la tarda. Vaig sentir per uns moments una estranya i simple felicitat, molt primitiva. Fins que vaig sentir, estranyat, el soroll de la porta que s'obria. Era l'À. que, només tres dies després de la seva reincorporació a l'escola, m'explicava que havia de passar una altra quarentena. La felicitat va ser, a més de primària, efímera. Ahir, després d'acompanyar-lo a la PCR, vaig comprar un pastís de xocolata per sopar.