2.9.20

Montaigne, Kafka i l'adaptació als temps

Despertar-se a mitja nit, enmig d'un somni estrany on apareixen gossos, joieries i la plaça de Vic, per acabar ben desvetllat, trobant lligams entre lectures recents i punts en comú entre Montaigne i Kafka, no deu ser corrent ni desitjable, però en tot cas serveix per poder escriure textos com aquest que ve a continuació. Un text que he escrit mentalment al llit i que ara, ja de matí, vinc aquí, a mirar de recuperar, amb la temença de que se m'escapin idees i matisos apareguts en la lucidesa de l'insomni. Em pregunto si no hauria valgut més la pena llevar-me llavors, al cap i a la fi ja no he dormit més, però la gran pregunta és realment a què treu cap tot això, aquesta absurda i diabòlica mania d'escriure, que deia Pla. Per a qui i per a què?

***

De vegades trobem estanys punt en comú entre lectures successives i aparentment diferents. Segurament aquests coincidències són nascudes del substrat propi, de la pròpia vivència o de les idees personals, que catalitzen una idea com una reacció química o fan germinar una llavor determinada. Segurament res del que escriuré ara no hauria nascut si no fos per aquests temps convulsos que vivim, i que potser no són tan convulsos, però que jo visc com a tals.
Una de les tesis del magnífic La muerte de Montaigne, de Jorge Edwards, que he rellegit amb plaer després de visitar, com fa l'autor, la torre circular on vivia i escrivia el mestre francès, és que Montaigne fou un home que va avançar-se als temps i que va intentar -i d'alguna manera aconseguir- que el seu país també s'hi avancés. Montaigne, segons Edwards, va exercir prou influència en dos sobirans francesos, Enric III i sobretot Enric IV, per propiciar una solució -transitòria- a la foscor d'uns temps marcats per les guerres de religió entre catòlics i hugonots, que van devastar i empobrir el país durant dècades. Les idees moderades, centrades, plausibles, allunyades de dogmatismes, que Montaigne va difondre i va intentar transmetre als reis i als seus cercles d'influència, van fer possible la fi d'aquelles guerres a través de l'assumpció d'un catolicisme sobri, allunyat d'extremismes i segurament d'interès (el famós París bé val una missa) del protestant Enric IV. Però els regicidis dels dos monarques, organitzats precisament per cercles religiosos extremistes, van posar de manifest, segons Edwards, que el país no estava preparat encara per les idees que expressava i simbolitzava Montaigne i que caldria esperar gairebé dos segles, a la il·lustració i a la generació dels Montesquieu, Rousseau o Diderot, per a poder implantar-les. Montaigne fou, per tant, d'alguna manera, un home amb dificultats per encaixar en la seva època. Un home massa equilibrat i humanista per a uns temps d'excessos.
A Duelo de álfiles, de l'eivissenc Vicente Valero, que ha vingut després en torn de lectura i que tot just he començat, l'autor ens explica una curiosa visita, des de Suècia, a la localitat danesa on Walter Benjamin va visitar i va viure temporalment amb Bertold Brecht. Ens explica Valero, a través d'una sèrie de fotografies, la diferent forma d'afrontar una partida d'escacs, jugada al jardí de la casa, sota una perera, que tenien els dos homes de lletres. I acaba sortint la història d'un assaig sobre Kafka que va escriure Benjamin i va donar a revisar a Brecht. Sembla ser que Brecht, que trigava més del compte a respondre a Benjamin i d'aquesta manera el turmentava, va acabar retraient al filòsof una visió massa simplista de l'obra de Kafka, que no arribava a tenir en compte el context social de l'escriptor i de l'obra. Precisament aquesta visió de l'obra de Kafka sobre la qual, segons sembla, discrepaven el filòsof i el dramaturg és la que m'ha interessat especialment, tot i ser jo un pèssim lector de l'escriptor txec (sempre m'he acabat perdent en els laberint de El procés i El castell). Escriu Valero que, segons Brecht, Kafka habría construido una obra literaria fundamentada en las dificultades y en el "asombro" de los individuos (para Brecht sólo una clase de individuos: el pequeño burgués) para orientarse y sobrevivir a un mundo cambiante que buscaba deseseperadamente nuevas formas de organización política, económica y social. Kafka era, doncs, segons Brecht, un petitburgès inadaptat als nous temps i era aquest temor i aquesta inadaptació al nou món, que sense equivocar-se preconitzava inhòspit i atroç, el que dibuixaven les estructures funcionarials de El procés o El castell.
Hi hauria, per tant, una coincidència entre Montaigne i Kafka: la dificultat d'encaixar en uns temps. En un cas per avançar-se i amb una clara voluntat de modular-los (Montaigne), i en l'altre, amb dificultats per adaptar-s'hi i amb una certa visió premonitòria del que vindria (Kafka). I sobre aquesta inadaptació i dolor kafkians portats al límit em ve al cap ara la figura de Zweig. Però ara m'adono que és molt aventurat reduir, com estic fent, aquest tema a quatre línies. Però no hi ha dubte que la dificultat de l'escriptor -o de la persona en general- per encaixar en la seva època és un tema d'especial interès en aquest temps que corren i s'albiren.

Cap comentari: