22.9.20

Le-Tan

Entre les meves últimes lectures, el millor descobriment ha estat aquesta petita joia que es diu Paris de ma jeneusse, llibre de records de l'il·lustrador Pierre Le-Tan. El vaig comprar a la Privat de Toulouse, una mica per intuïció, deixant-me portar per la lectura prèvia de Memory Lane, que Le-Tan va il·lustrar per a Patrick Modiano. Però si a aquestes alçades Modiano ja no resulta una sorpresa, l'escriptura de Le-Tan, acompanyada de les seves extraordinàries il·lustracions, provoca admiració en el profà. I absolutament profà en l'obra de Le-Tan, literària i plàstica, en sóc jo. O n'era.
N'era perquè ara he anat llegint algun article que m'ha posat en situació i m'ha aportat informacions interessants. Com ara que la primera exposició que va dedicar-li un museu fou al MNCARS, impulsada per Juan Manuel Bonet i comissariada per José Carlos Llop. En parla Daniel Capó a The Objective, amb motiu de la seva mort, succeïda l'any passat. És curiós perquè hi ha moments en què l'existència humana, tan entròpica, sembla quadrar com un puzle.
L'escriptura de Le-Tan modianeja. L'eco de l'escriptor hi és molt present, no tant en l'estil (el millor estil, al capdavall, és aquell que no es percep) com en les atmosferes i els personatges. Els personatges de Le-Tan, molts d'ells amics del seu pare, pertanyen a un món ja totalment inexistent, no tan llunyà en el temps com en els costums i maneres de viure. Han quedat esborrats per les boirines que tan bé dibuixa amb l'escriptura. Són personatges reals, però podrien ser perfectament els protagonistes de les novel·les de Modiano; el mateix spleen, el mateix desencant. També podrien ser escenaris d'aquestes novel·les els carrers, locals, places, apartaments que van apareixent al llarg del llibre. Valdria la pena anar a París només per veure què n'ha quedat d'aquell París. Segurament res, ni tan sols existeix aquell talgo nocturn que sortia de l'estació de França per arribar a Austerlitz i que seria l'únic mitjà compatible amb la recerca d'aquell París de Modiano i de Le-Tan.
El meu capítol preferit del llibre és aquell on apareix precisament Modiano. Bé, surt només com el seu amic Patrick, amb qui dina al restaurant San Francisco i amb qui acaben parlant de projectes comuns, com l'esmentat Memory Lane. I acaba sortint al final aquest punt comú de tot el llibre que és aquesta mena de desarrelament que dóna el pas del temps, aquest desencís per la fluïdesa de la vida i per l'emergència d'un món que ja no és el nostre. Al final, asseguts al banc d'un parc, Modiano acaba llegint-li els textos del seu llibre comú i Le-Tan escriu:

Michel Droit se repeignant, dans la glace, les fers forgés du San Francisco, la voix de Patrick lisant son text dans le parc de l'avenue de Versailles, ce sont des moments auxquels on aime à penser et qui rendent plus doux les moments de désarroi qui, avec le temps, peuvent parfois envahir notre quotidien.

I acaba dient:

Qui pouvait penser alors que l'un des jeunes hommes que nous étions serait honoré de toutes les récompenses sans jamais avoir les recherchées?

Aquest jove honorat és Modiano i això em fa preguntar-me si l'honor i la glòria, al capdavall, arriben a contrarestar aquest tedi, aquest sentiment de pèrdua i de désarroi o, per contra, aquest capteniment davant la vida és més fort que res.