27.9.20

Diumenge

Un home savi, especialista en comunicació, davant les peticions d'entrevistes a polítics en programes de ràdio i televisió de cap de setmana, deia que els dissabtes i diumenges el que tocava era westerns a la tele i sardanes a la ràdio. No li faltava la raó, però com en tantes altres coses, la realitat ha girat l'esquena al sentit comú.
Així que avui, a la ràdio, a banda de música enllaunada de baixa qualitat, només m'he trobat tertúlies d'entesos pontificant sobre el coronavirus, i he anat canviant d'emissora fins que me n'ha sortit una que transmetia una missa dominical. M'ha acompanyat durant el viatge.

***

Igual que es considera superada l'aparent contradicció entre les idees dels intel·lectuals de la gauche divine -i de les seves evolucions- i els seus gustos refinats, cars i elitistes, també es deu passar per alt el xoc entre el pensament i l'ostentació de conductes poc ordenades per part d'alguns escriptors de la dreta catòlica, però a mi, pobre il·lús cartesià, determinades incongruències encara se'm fan estranyes.

***

I ja que parlem de la gauche, més o menys divine, de vegades enyoro aquells anys en què El País marcava tendència cultural i definia cànons. Se'ls veia una mica, o molt, el llautó del negoci -Alfaguara, Canal+...- però el cert és que exercien de guia amb un cert criteri i gust. Ara, això s'ha perdut, s'ha difuminat. Potser és que, en el fons, la cultura ha deixat de tenir valor.

***

Diumenge al matí a la plaça d'un poble. Potser avui tinc l'esperit crític exacerbat, però l'actitud de la gent, la manera de vestir, les converses que escolto de refiló denoten decadència.

***

Si alguna cosa de bo tenen les mascaretes és que han donat valor als ulls. Ara, tots ens mirem als ulls, que han guanyat en expressivitat. O potser és que abans ens hi fixàvem menys, en els ulls. Crec que ara ens mirem menys veladament i crec, també, que som més guapos. I no és un acudit, és simplement que només amb els ulls, amb els ulls vius, les nostres cares, en general, hi surten guanyant.

***

Festival de fotografia. Les arts que coneixes poc o gens, com en el meu cas, la fotografia, provoquen, com a espectador, una sensació ambivalent i contradictòria. D'una banda, un cert sentiment d'inferioritat i inseguretat, per no tenir-ne uns coneixements elementals, però, de l'altra, també una llibertat absoluta a l'hora de valorar el que tens al davant. No està sotmès a clixés ni a condicionants permet un judici més nèt i ingenu.

***

És curiós com cada món té el seu grup de coneixedors, aficionats, incondicionals... Aquest festival de fotografia analògica congrega, en un poble petit, una munió prou notable de gent. En broma, li dic a l'À. que la fotografia analògica em sembla molt mainstream. El cert és que aquest interès, aquesta pulsió, per les càmeres antigues, pels rodets caducats, pel gra de la imatge, com la que es dóna en tantes altres matèries -de les primeres edicions de Carner a l'observació d'ocells palmípeds- em reconcilia amb la humanitat.