23.8.20

França

Llegeixo que Montaigne, quan decideix retirar-se a escriure a la seva torre del castell familiar, fa pintar al mur del gabinet adjacent a la biblioteca de la torre una inscripció en llatí que ve a dir:

L'any de Crist 1571, a l'edat de 38 anys, la vetlla de les calendes de març, dia de l'aniversari del seu naixement, després d'un llarg temps disgustat de la servitud del Parlament i dels càrrecs públics, mentre encara era indemne, cremava per enclavar-se a la falda de doctes verges per acabar, serè i despreocupat, la petita porció de trajecte que, amb el permís del destí, li resta per recórrer. Michel de Montaigne ha consagrat aquesta casa, dolç retir dels seus avantpassats, a la seva llibertat, a la seva tranquil·litat i al seu oci.

Certament, tant la possibilitat d'accedir a aquest retir dedicat a l'escriptura, com la saviesa per prendre'l, provoquen una enveja sana.

***

La torre de Montaigne, pràcticament l'únic vestigi de l'antic castell familiar, roman pràcticament inalterada. Emociona visitar-la en la seva simplicitat: sense components museístics, sense diorames, sense espais interactius... Sense tot això que agrada tant i que tant superflu -per no dir incòmode- em resulta. Les toves del terra són les originals que trepitjava Montaigne: les creua un cable elèctric que alimenta una làmpada de peu. Allà, desprotegit, a la seva cambra, hi ha a el bagul amb què l'escriptor viatjava, quan els seus càlculs renals li permetien. Es conserva encara l'obertura que dóna a la petita capella del pis inferior i que permetia a l'escriptor oir missa quan els dolors li impedien baixar-hi. Mentre la noia que fa de guia ens ho explica, surt d'algun racó un ratpenat i s'esmuny per aquest forat. Aquesta rusticitat simple, fora de convencions i de sofisticacions, segur que hauria plagut Montaigne.  Al pis de dalt, la biblioteca, amb les selles de muntar i les mítiques inscripcions a les bigues, la presència de l'escriptor es fa més intensa. Des de les finestres es veuen els camps adjacents. Montaigne s'hi passejava mentre dictava les seves obres, necessitava el moviment perquè els seus pensaments fluïssin. Contra cada argument, un argument igual. Entre els déus, com entre els homes, diversitat de gustos. A cadascú, el destí que el seu caràcter li confereixi. Frases sàvies d'homes savis, que Montaigne tenia a mà, sobre el seu cap i els seus cent cinquanta-set centímetres d'alçada. Nosaltres les tenim també sobre els nostres caps, que hem d'ajupir perquè el ratpenat torna.

***

A la carretera que encercla Foix, aquesta pintada: Bas les masques! Le virus, c'est l'état.

I aquest anarquisme pur, acràcia simple, em resulta molt més justificable i entranyable que determinats llibertarismes de saló, moqueta i tertúlia radiofònica.

***

La impressió, que potser és equivocada pel fet d'estar-hi de vacances i no seguir els seus mitjans de comunicació, és que el país viu la pandèmia amb menys histerisme i amb més normalitat. Malgrat les consignes dels àcrates de Foix, les imposicions dels poders públics són menors i més raonables, la sensació de llibertat, més elevada.

***

A Saint-Emilion, quan són les deu de la nit, uns seminaristes ofereixen una petita mostra de cant gregorià a l'espectacular església monolítica, excavada a la roca, entre els segles IX i XII. El seu cant s'escampa en la foscor d'aquest enorme antre, on la frescor alliberadora, contrasta amb els més de 30 graus d'aquesta nit insuportable. Després ofereixen una explicació i una visita, inaccessible durant el dia per la multitud de turistes que s'apleguen al poble. Contrasta també la fe d'aquests nois amb l'hedonisme del turisme vitivinícola que impera a la vila, la seva austeritat serena amb el luxe sobrer dels ferraris i els porsches aparcats davant dels Relais-Chateaux. El seu cant  i la frescor d'aquesta església primigènia actuen com un refugi.

***

Com les bicicletes de la pel·lícula, les ciutats tampoc són per a l'estiu. Bordeus m'ha agradat a l'hivern i a la primavera. A l'estiu continua sent bella, però hi sobra el sol que crema i la gent que empalaga. Passo una estona a Mollat, mirant llibres. M'acompanya, pacient, l'À. M'hi passaria hores, però cal tenir pietat. Passem per davant de l'apartament que vam ocupar durant uns dies, quan els nens eren petits. L'N. no se'n recorda. Em pregunto si érem més feliços aleshores i penso que sí, però crec que és únicament perquè aquell temps, ja no el tenim ni el tindrem. I sempre val més el desig que la possessió. Parlem dels nostres records: allí vam dinar, aquí vam veure el foc de la vetlla pasqual, en aquella botiga vam comprar uns macarons, en aquesta parada vam pujar al tramvia. Els edificis de Bordeus, elegants, bells, de factura clàssica, oscil·len entre el gris i el daurat. La Garona els fa dibuixar la mitja lluna perfecta: el famós port de la lune.

***

El dia que arribem, abans d'acostar-nos a la casa, parem al poble de Duras. S'hi celebra una fira. Massa gent per als nostres nous criteris. Ens fa patir una mica. Hi ha una exhibició de cotxes clàssics i una petita fira de coses velles. Hi ha algunes parades de llibres, me'ls miro, però l'À. i l'N. es queixen: volen arribar a la casa i banyar-se a la piscina. Tenen raó: fa calor. Una de les parades ven llibres molt antics a dos euros. Són incomplets, això sí, però molt bonics. Compro un volum d'Ovidi, les Metamorfosis, editat a Londres el 1715. Pell, gravats, dues tintes. Dos euros. Ara em penedeixo enormement de no haver-me endut també uns volums de Rabelais i un antic diccionari, que corrien per allí.

***

Molts castells -la torre de Montaigne, el de la Brède de Montesquieu, el de Malromé on morí Toulouse-Lautrec- són accessibles només sota visita guiada. I em sorprèn -i alhora em fa sentir malament- l'estoïcisme amb què les aguanten l'À. i l'N. D'una banda, crec que és una oportunitat per a ells, però certament els resulta molt difícil seguir una llengua que entenen poc -les mascaretes tampoc ajuden, dificulten enormement la comprensió d'una llengua aliena. De vegades, les explicacions s'eternitzen com una justificació, amb escàs interès. Després acabem fent una mica de conya i cinefòrum sobre els guies, les persones assistents, les seves indumentàries... Per ells és una autodefensa.

***

Els rius de França, rotunds, calmats, opulents, són el que donen riquesa al país. Sovint ens preguntem per què ells han tingut i tenen coses que nosaltres no tenim i l'explicació acaba trobant-se en l'aigua, en els rius, en els boscos frondosos, en els camps fèrtils, en la pluja. La Garona i la Dordonya reguen aquest territori. La primera és excessiva, la segona, més amigable, tot i que ja més cabalosa que al seu pas pel Périgord. En baixem un petit tros amb canoa. Aquí el flux ja s'ha alentit, cal remar i remar tota l'estona. Als marges ens acompanyen martinets i bernats pescaires. Suem i ens aturem en un recés per banyar-nos. Les aigües d'aquests grans rius resulten sempre una mica inquietants, però ens curen de la calor. Els arbres es reflecteixen sobre el mirall de les aigües. Els núvols semblen pintats per Sisley.

***

Els camps de vinyes són pertot. Possiblement siguin el paisatge més bonic que hi hagi. La regió n'és plena. Cada àrea fa els seus vins: els Monbazillac, els Sauternes, els Montravel, els Duras, els Saint-Emilion, els del Médoc... És precisament a Saint-Emilion on l'espectacle és més rotund. Potser perquè aquest dia el cel té un blau d'una puresa absoluta, que contrasta amb el verd igualment intens de les vinyes. El poble és com una illa enmig d'un mar verd. La vella col·legiata sembla un gran vaixell antic, amb el campanar de l'altra església, la monolítica, com a pal major. Els grans de raïm, petits, negres, esperen el moment de glòria, que ja s'acosta, de la verema. Al Chateau Coutet ens expliquen que porten catorze generacions dedicant-se a fer aquest vi, a partir dels raïms collits a mà i separats gra a gra. La riquesa és molt present al poble i, aquí, no ve de l'aigua.





Cap comentari: