28.7.20

Notes

Sobre els nous usos de la informació. Cada vegada més, tenim sectoritzades les fonts d'informació (mitjans, opinadors, tuitaires...) i anem a buscar allò que volem llegir i allò que ens interessa llegir. Allò que ens interessa temàticament i també des del punt de vista d'opinió i posicionament; és a dir, allò que ens dóna la raó, la nostra pròpia raó. Portat a l'extrem, aquest rastreig informatiu personalitzat ens porta a buscar notícies i informacions d'allò que voldríem que passés i encara no ha passat. I que ens sembla mentida que no hagi passat.

***

Trobo a faltar aquests dies el bonrotllisme una mica naïf de l'època del confinament, aquella mena de cohesió en front de l'enemic exterior invisible. Vivim ara en una mena de salvi's qui pugui, en el qual l'enemic exterior -tot i estar, a priori, més dèbil- sembla més invisible que mai, i tots ens esforcem en salvaguardar els nostres interessos a la desesperada, sense un horitzó clar ni una autoritas -científica, moral, política o institucional- prou convincent com per actuar de referent.

***

Hi ha dies en què començo a veure les xarxes socials com una mena d'espoleta per a la destrucció de la civilització.

***

Sobre aquesta qüestió, un dia una persona em feia un símil benèvol. Em deia que, igual que les autopistes no són dolentes pel fet que hi hagi qui hi circula a 180 quilòmetres per hora, twitter tampoc és dolent pel fet que hi hagi qui s'hi comporti com un energumen. Vaig pensar que potser tenia raó. Els anys passats -i els fets-, em porten a pensar, però, que les xarxes, amb tots els seus avantatges, permeten també treure a la llum aspectes i realitats de la naturalesa humana que fins ara romanien ocults per la pròpia naturalesa humana o pels mitjans en què fins ara es basaven les nostres relacions. Aquesta transparència absoluta i aquesta capacitat d'interaccionar de forma permanent i sense límits -sense treva ni sense l'atàvic repòs nocturn- és quelcom inexperimentat que no sabem on ens durà.

***

Em pregunto què serà de la política el dia que es retiri Angela Merkel.

***

Hi ha moments en què, sense saber per què, tot sembla tòrcer-se. Ets feliç, passeges pel carrer d'una petita ciutat francesa on, pel comportament dels ciutadans, sembla com si la covid no existís, i de cop, una ventada s'emporta el teu barret carrer enllà. El persegueixes sense èxit i el vent el diposita just enmig de la calçada. Passa un cotxe i no s'atura; te'l xafa amb les rodes del davant i del darrere. El reculls amb pena. Quel connard!, deixa anar un vianant referint-se al conductor, però això no et treu la tristesa simbòlica de veure el teu barret malmès. Algú t'envia un missatge amb la notícia d'un eventual tancament de fronteres, gairebé com si fóssim uns empestats, i encara que saps que això no és imminent, no pots deixar de pensar en els teus fills, allà a l'altre costat de la ratlla. Com si visquéssim temps medievals. I la calor, aquesta calor provençal també medieval, t'envaeix, i comences a sentir-te malament, la gent omnipresent et fa nosa, les seves riallades resulten molestes. La seva felicitat vacacional se't fa aliena i la teva, provisional i transitòria com el cap de setmana, fuig de cop.

***

Altre cop sobre les polèmiques de twitter -que realment no sé per què m'haurien de preocupar- em pregunto si el seu grau d'exacerbació i freqüència és inversament proporcional a les dimensions del cercle on es produeixen. 

Cap comentari: