28.5.20

Nota

Diuen que la memòria és selectiva i jo tinc la sensació de que aquests dies ens està envaint una mena d'amnèsia. És una amnèsia purament defensiva, un instrument de supervivència que ens impulsa a creure que el que hem viscut aquests mesos era una mena de malson. Veiem casa ensorrades, carrers aixecats, però el blitz ha cessat, ja no veiem els avions, només sentim el seu brunzit llunyà. I com sol passar en situacions així, la vida emergeix de cop.
Certament, això no deixa de sorprendre'm. La nova normalitat orwelliana i el seu símbol més visible -la mascareta- em resulten francament desagradables. Tinc la sensació que en aquesta nova realitat la vida segueix -i som afortunats els que ho podem viure- però sense els elements que la fan plena: les abraçades, la confiança, la despreocupació, la improvisació, la llibertat al capdavall. Llegia l'altre dia una entrevista a Rafael Argullol en què afirmava que si el fessin escollir entre vida i llibertat triaria la segona, perquè la vida sense llibertat no és vivència, és supervivència. No crec que haguem arribat a aquests límits, però, ara per ara, no trobo els elements que em permetin gaudir dels suposats avantatges que aquesta mena de transició ens està portant. Em sorprèn enormement veure la gent fer-se fotos amb mascareta o les botigues de roba publicitant-les com un element de moda més, quan jo les veig com un símbol d'amputació d'allò que som.
Tant de bo aquesta transició sigui realment això, una transició, però no puc deixar de pensar en aquesta etapa en una mena de treva, una hora del pati per menjar l'entrepà, quan les classes més pesades i els professors més durs estan per venir. I sí, de vegades, a l'hora del pati ens ho passàvem molt bé i oblidàvem l'examen de llatí que venia després.
 

Cap comentari: