5.4.20

Notes

El valor de l'avorriment.
Diuen que els nens s'han d'avorrir, perquè de l'avorriment neix la creativitat. És quasi un tòpic, però hi estic molt d'acord. Ara, no suportem l'avorriment, el no fer res. El mòbil ens omple qualsevol estona morta, i preferim perdre el temps amb aquest instrument a les mans, sense saber què fer ni què mirar, inútilment, abans que avorrir-nos i pensar. Jo necessito sempre portar un llibre que m'acompanyi, per si apareix una estona morta, abans que la sensació del no-res, el síndrome de la sala d'espera.
És un error. Avui m'he despertat a les set, i m'he estat al llit, quiet, fins les nou. He vist com es feia de dia a través de la llum que anava entrant per les escletxes de les finestres, primer tímidament, després amb més força. He escrit textos mentalment, alguns els portaré aquí, altres els he descartat. He pensat, he divagat. Ha estat una estona molt més productiva i eficaç, que altres moments d'activitat més aparent.

***
El valor del record.
Ahir, mentre deambulava pel jardí passant l'estona em va venir al cap el record d'un moment feliç. Vam sortir un divendres de juny a primera hora de la tarda, amb la G., com ans solíem, a passar un breu cap de setmana al Luberon. Havíem de fer el trajecte, unes cinc hores, de pressa per poder arribar a l'hora francesa de sopar. Arribar, una dutxa ràpida, i cap a sopar. Aquella nit vam sopar a Saint-Saturnin-lès-Apt. Era un lloc estrany, preciós, una terrassa amb sòl de fusta construïda sota uns plataners centenaris, immensos, al costat d'una mena d'estany artificial. Més enllà hi havia l'edifici de l'hotel-restaurant, que no es veia. Algunes taules estaven ubicades en plataformes a la mateixa copa dels arbres. La nostra, no. Vam arribar tard, quasi no quedava ningú. Ens van servir un sopar molt simple, allà sols. La nit es va imposar ràpidament i es va difuminar el paisatge: un jardí de lavandes. Només ens il·luminava alguna bombeta. Sentíem damunt nostre la fressa suau de les fulles dels arbres, i, més enllà, el fort raucar de les granotes.
No sé si tornarem a viure moments com aquell, però, en tardes estranyes com aquestes, el record s'imposa, amb un valor immens.

***
Marías com a símptoma.
Quan era jove i va néixer en mi l'avidesa de la lectura, als anys 90 del segle passat, Javier Marías -el joven Marías- era un figura idolatrada. Idolatrada especialment en els cercles culturals i els diaris de la progressia dominant del moment, que el veien com un far. Tanta idolatria fins i tot feia una mica de ràbia. Vaig llegir-me -i entusiasmar-me- amb novel·les com Todas las almas i Travesía del horizonte, i amb els contes de Mientras ellas duermen. Em van agradar menys, en canvi, les seves novel·les més afamades, Corazón tan blanco y Mañana en la batalla piensa en mí. Tot i així, me'l vaig llegir -i me'l segueixo llegint- tot.
Marías era considerat innovador, creatiu, especialment dotat, habilidós... La seva anglofília i el seu marc cultural eren admirats. Més enllà d'algun cas particular d'odi mutu visceral, que mai he acabat d'entendre, la inquina li venia sobretot de la banda del casticisme capitalí de copa de chinchón i partida de mus.
Ara, per raons que no vénen al cas, no llegeixo diaris i no conec, per tant, els seus articles d'opinió ni el que s'escriu sobre ell, però sí que percebo, en comentaris i converses, que, en els cercles culturals que ara imposen criteri -segurament molt diferents als dels anys 90- Marías no resulta una figura còmoda ni simpàtica. I això ho veig com un canvi -a malament- dels paràmetres d'opinió o de valoració que avui regeixen. Em temo que els seus coneixements es miren amb desconfiança, el seu anglicisme es considera un esnobisme, la seva exigència es veu com un elitisme, el seu estil polit es pot arribar a veure com artificiós. Segurament no és una visió generalitzada, però sí que ho he arribat a percebre així. I ho veig com un símptoma, un símptoma dolent, d'aquesta evolució populista -també- de la cultura. Per caricaturitzar-ho podríem dir que al Ministeri de Cultura dels governs socialistes hem passat de Jorge Semprún a Màxim Huerta, encara que fos per poc temps. I en gust, hem passat d'obres elaborades, subtils, exigents, a molta duresa sentimental -o sentimentalista- escrita amb rudesa.
Acabo de llegir l'última novel·la de Marías. Sense ser la millor, és bona, m'ha agradat. Té moments rocosos, com tota bona travessa i aventura humana, però és sòlida, amb bons arguments, personatges i ambients. Fa empal·lidir sense pal·liatius moltes novel·letes urbanes, tallades a destral, de les que ara estan tan de moda. 

Cap comentari: