Esbossos

Segueixen els dies estranys, amb somnis insistentment sorprenents on apareixen llocs inversemblants com un edifici art déco que resulta ser la seu de l'extint diari Hoja del lunes o viatges absurds a poblacions franceses inexistents per anar a visitar camps de rugby. Dies on, per contra, miro més que mai al cel i als núvols, em fixo més en els verds d'aquesta primavera especialment vigorosa. Palplantat al costat del nostre hort exigu, del qual estem tan orgullosos, li dic a l'À. que gaudeixi de les millors temperatures de l'any, les d'aquest capvespres que no són ni massa freds ni massa càlids, el punt just, el regal exacte. I em mira una mica estranyat, mentre ens quedem en silenci badant, mentre la llum del sol es projecta obliqua sobre les herbes, cada dia més altes, de l'antiga vinya.

***
Mirem moltes pel·lícules, totes bastant dolentes. Les que trio jo són les que agraden menys, curiosament, tot i ser les millors. Com Blue jay, aquesta història de retrobament, desigual, amb altibaixos, però amb un argument que tots podem sentir com a proper, i amb una fotografia intensa, en blanc i negre. També en recordo una altra de Guy Ritchie, dolenta, encara que potser això sigui una redundància. Hi surt una vigorèxica Madonna, quan era la parella del director, ja en plena maduresa. El més destacable és constatar com la bellesa, quan s'acompanya de caràcter, duresa i, fins tot displicència, resulta especialment punyent.

***
Salter també resulta punyent. La seva escriptura té veritables ràfegues de talent i veritat. Pot elevar-se a un altiplà i mantenir-s'hi pàgines i pàgines, fent que això ens sembli gairebé normal i, sobtadament, elevar-se encara més fins a autèntics cims. James Salter, de qui no conec res de la seva vida, és un autèntic especialista en el dibuix de les relacions entre homes i dones. Té una capacitat immensa per captar aquells instants aparentment intranscendents però que amaguen el significat de tants fets de la vida. Salter explica sense necessitat d'explicar-se, narra profundament amb diàlegs i amb unes poques imatges. Avui, el llegeixo sota el sol ja dur de finals d'abril mentre prenc un cafè, i la seva escriptura em resulta gairebé irreal, com el món hedonista d'alguns dels seus personatges. En la seva prosa hi ha aparicions fulgurants que em recorden les d'aquells futbolistes que passen desapercebuts tot el partit, però que l'acaben resolent amb un parell de jugades estelars, sense saber ben bé com.