Qui em coneix, sap que la paciència no és una de les meves virtuts. Si alguna vegada l'exerceixo, és perquè realment no em queda altre remei; és per preservar béns majors: amistat, família, feina... I sóc conscient que a vegades hi he perdut molt per la meva incapacitat innata d'esperar, de no precipitar-me, de no deixar caure la fruita madura. Crec que això és el que m'impossibilita a realitzar activitats que, des del meu prisma, són improductives (els jocs de taula, per exemple) o que requereixen una combinació mortal de paciència, habilitat i temps, abans d'assolir un resultat pràctic.
Per això, ahir vaig sentir-me especialment orgullós de la meva feina. Havia comprat fa anys, per quatre cèntims, en una fira de brocanters unes tassetes de cafè de plata -bé, de metall platejat- d'aquelles que porten dins una mena de petit bol de porcellana que s'acobla amb la tassa pròpiament dita. Vaig comprar-les perquè els meus pares, en la vella vitrina que presidia el menjador, en tenien unes de pràcticament iguals. En dèiem les tasses de plata, tot i no ser de plata. Crec que mai ningú les havia utilitzat. Doncs bé, aquestes tasses que vaig comprar jo portaven anys en una caixa, estaven brutes, algunes amb la nansa trencada, d'altres amb la porcellana igualment trencada o deteriorada; moltes no encaixaven...
Segurament és el ritme lent que han imposat aquest dies tan estranys el que ha obrat el miracle de que pogués dur a terme un treball tan meticulós. Va caldre netejar, un a un, amb uns cotonets impregnats de líquid especial cada tassa, cada plat, cada nansa despresa, després fregar-los amb un drap per treure cada taca negra, cada imperfecció. Va caldre rentar tots els recipients de porcellana, desprendre la brutícia. Va caldre recomposar amb pega algun d'aquests recipients, sense que els meus dits hi quedessin enganxats, cosa que sol succeir. Va caldre enganxar també les nanses. Va caldre esperar el resultat de totes aquestes actuacions. Va caldre després fer encaixar els recipients amb la tassa amb què més s'avenia. I va caldre, també, trobar un lloc on posar-les. Però, en acabar, va aparèixer la recompensa del resultat i, sobretot, d'haver fet aquesta feina, gens especial però sí reconfortant.
Em va venir el cap aquella obreta deliciosa de Juan Ramón Jiménez que va recomanar-me l'amic X., El trabajo gustoso, en què l'autor, amb aquella visió tan extraordinàriament poètica, tan seva, del món i de les coses, dóna valor precisament a això: a la feina, petita o gran, feta amb respecte, amb amor, amb poesia. Valors que poden semblar molt obvis o naïfs aplicats a la feina, o en alguns casos i feines realment difícils, però que al capdavall són cabdals. Perquè, com escriu JRJ en aquesta obra, citant una cançó popular infantil, la vida sin amor no se comprende.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada