14.4.20

Camus i els gurús

Avui he assistit a un seminari online (webinar, gran neologisme) sobre qüestions de gestió empresarial. La retòrica era l'habitual, farcida de paraules buides i d'anglicismes, ens advertien dels terribles perills de la falta d'adaptació i anticipació al mercat. És un discurs que he sentit manta vegades i que em recorda el vessant més fosc, i menys autèntic, del cristianisme. Els uns advertien de les terribles conseqüències del pecat i del càstig que ens cauria a sobre; els altres adverteixen del càstig de no ser prou proactius, prou innovadors, prou... Ara, amb la crisi del Covid-19 ja tenen el seu diluvi universal i construeixen la seva arca amb tecnologia i anticipació. En fi, malgrat tot el que ha caigut, seguim amb la religió de la velocitat i el darwinisme. Doncs bé, mentre m'anava avorrint amb aquesta retòrica, he començat a mirar el mòbil -un avantatge de la virtualitat és poder distreure's sense faltar a l'educació- i m'he trobat a l'instagram, que no és que sigui un referent de profunditat cultural, aquesta cita de Camus, que, en unes poques frases, tenia més veritat que tres quarts d'hora de webinar. Tradueixo:

La nostra tasca com a homes és trobar les fórmules que puguin apaivagar l'angoixa infinita de les ànimes lliures. Hem de recosir allò que s'ha estripat, fer imaginable la justícia en un món tan evidentment injust, tornar a fer significativa la felicitat per als pobles enverinats pel malestar del segle. Naturalment, és una tasca sobrehumana. Però es consideren sobrehumanes les tasques que els homes triguen molt de temps en complir, heus aquí tot. Els Ametllers (L'Estiu, 1954).

Així doncs, per esforços sobrehumans en circumstàncies tan difícils com les actuals, em quedo amb les de Camus.