29.4.20

Breus

Nova normalitat. Quina expressió tan inquietant! Lingüísticament -només lingúísticament, teminològicament, que ningú s'esveri- em recorda a solució final.

***
Salter va molt bé, fantàsticament, fins que arriba a Espanya. Suposo que ens deu passar a tots quan escrivim sobre altres països i cultures, però per què els anglosaxons, per molt culturitzats que estiguin, quan parlen d'Espanya cauen de forma tan abrupta en els tòpics? Cante jondo, toreros, Franco, Lorca (que situa a Sevilla)... Salvant novament les distàncies -que ningú es torni a esverar- aquest capítol de Això és tot m'ha recordat a Spanish bombs, aquella cançó que van perpetrar els Clash.

***
Novament el cel. Surto a fer el cafè a fora, després de dinar, i veig aquest cel meravellós, extraordinàriament blau, amb uns núvols enormes, blancs a sobre el poble i gris marengo a les muntanyes, que avui corren acceleradament, esquinçant-se.

***
En una novel·la, quan apareix una noia amb un vestit vaporós, el protagonista masculí ja pot començar a tremolar.

***
Escriure escenes de sexe sense ser cursi ni vulgar és una missió gairebé impossible. Salter ho aconsegueix.

Cap comentari: