20.3.20

Pors benestants

Dies estranys, d’incertesa, de por. Por amb majúscules. A casa, en pau, afortunats d’estar bé, protegits, a l’empar del sol d’una primavera que té pressa per néixer. Però amb un horitzó negre que ho envaeix tot, omnipresent. Una situació que em fa pensar en El vel de Maia de Marià Manent. Manent, refugiat a Viladrau durant la Guerra, ens explica en el seu diari com viu en una mena d’oasi de bellesa i natura exuberant, mentre a dos-cents quilòmetres, els joves moren al front i a la rereguarda maten els bombardejos i les represàlies polítiques. La seva pau i la seva bellesa no són, doncs, més que un decorat fictici, un vel que amaga una realitat horrible.
Nosaltres llegim les notícies del camp de batalla que són ara els nostres hospitals, on els soldats blancs lluiten contra la mort vestida d’enemic invisible. A distància, no veiem aquesta guerra, però sabem que hi és, i que és terrible. Qui ens ho havia de dir, a nosaltres que ens crèiem gairebé invulnerables en el nostre benestar de la vella Europa! Rellegeixo els meus últims escrits, quan l’amenaça tan sols apuntava, i em semblen ridículs, puerils. Ara gairebé tot ho sembla.
A l’estiu, acabat de tornar del paradís grec, que ara em resulta quasi fictici, gairebé com una al·lucinació lisèrgica, vaig llegir-me Otra vida por vivir, de Theodor Kallifatides. En recordo un fragment, el que més em va impactar, que ja vaig citar aquí en un escrit. Diu l’autor, ja gran:

La muerte no te privará de nada, has probado ya todos los placeres. Has visto a tu mujer parir a tus hijos. A tu hijo convertirse en un hombre y a tu hija en una mujer. Has visto el cerezo de tu jardín crecer, a las olas del mar pulir los cantos, a las serpientes enredarse una al lado de la otra. ¿Qué más puede ofrecerte ya este mundo? Bebe tu vino, date la bendición y cierra los ojos. Y si mueres esta noche, nada cambiará ni nada perderás.

Tot i ser força més jove que l’autor, em vaig identificar amb aquest pensament savi. Li vaig llegir a la G. i li vaig dir que si no fos per ella i pels nens, que encara han de créixer i encara em necessiten, compartiria aquest pensament. He estat afortunat, ho he tingut tot: ara, si no fos per vosaltres, què podria perdre ja davant la mort, vaig dir-li. Em va renyar.
Ara, però, quan vaig a comprar i em creuo pels carrers del poble amb altres individus temorosos com jo, protegits i ocults darrera les màscares, que guarden la distància i em miren de reüll, gent que sóc ja incapaç de reconèixer i, si ho aconsegueixo, no puc ni aturar-me a parlar-hi, no puc deixar de tenir por. Por de les circumstàncies que rodegen aquesta lluita i que llegim entre línies als diaris. Por del caprici de la infecció i de la gravetat, que percebo com una loteria macabra. Por del món que ens quedarà després. Però sobretot, temor d’haver de deixar sols als meus en algun moment. Pors benestants, que farien riure als nostres avantpassats o als nostres conciutadans d'altres punts de la terra, però pors que són ben nostres.

Cap comentari: