29.3.20

Notes

Avui el dia ha canviat com un mitjó. Matí assolellat, l'hem passat al jardí, on ens hem anat amarant del sol que hem trobat tant a faltar aquesta setmana. A la tarda, però, ha arribat la pluja, acompanyada de boirines. Amb el canvi d'hora, la tarda es fa eterna. Ara regna el silenci, des de la finestra veig la xemeneia que fumeja just davant del campanar de l'església. Darrere, les muntanyes grises, mig tapades per la boira. Al jardí, la pluja ha fet sortir el verd intens de l'herba. Sento l'aigua regalimar per les canals de coure, mentre toquen dos quarts de vuit del vespre. Les gotes cauen sobre les teules com un metrònom.

***

Envia X. un correu precís, punyent i que s'adapta com un guant al que he anat pensant aquests dies. Ara sembla que tots en sapiguem molt de tot. Tant és el tema -epidemiologia, economia, medicina, desinfecció- sempre ho faríem millor que els que han de prendre les difícils decisions en aquests moments. Potser sóc un ingenu, però jo miro d'empatitzar -paraula horrible- i entendre les dificultats.

***

Com acostuma a passar en les situacions vitals més intenses, aquests dies ens sembla trobar missatges, paral·lelismes, identificacions amb el moment que vivim en els llibres que llegim, la música que escoltem, les pel·lícules que mirem.
Me n'he anat als valors segurs i estic llegint aquests dies Berta Isla, la -crec- última novel·la de Marías. És una novel·la canònica de l'autor, fidel al seu estil, a les seves temàtiques, a les seves obsessions. En una escena on Tomás, el protagonista, que treballa pels serveis secrets britànics i justifica les seves activitats davant la seva dona, temerosa i preocupada, diu el següent:

Los Reinos siempre han necesitado defensa. ¿Cómo te crees, si no, que hemos llegado hasta aquí? ¿Por qué te crees que la gente vive tranquila, dedicada a sus asuntos, incluso a sus sufrimientos y penalidades, a mirar por sí misma y por los suyos, que son siempre muy pocos, a maldecir a su negra suerte sin ocuparse de nada más? ¿Por qué crees que la gente vive tranquila para dedicarse a su propia intranquilidad, cada una a la suya particular? Nada de eso sería posible sin la defensa. ¿Por qué te crees que cada mañana todo esto está en orden, más o menos en orden, y la gente sale a sus quehaceres, y llegan el correo y los repartidores, se abastecen los mercados y funcionan los autobuses y el metro, los trenes y los aeropuertos, los banqueros abren sus bancos y los ciudadanos acuden a hacer sus gestiones, y a poner sus ahorros a buen recaudo? ¿Por qué hay pan en las panaderías y pasteles en las pastelerías, por qué se apagan las farolas y a la noche se vuelven a encender, por qué sube y baja la Bolsa y cada uno recibe su salario alto o bajo a fin de mes? Todo esto nos parece normal y en realidad es extraordinario, es insólito que se ponga en marcha y continúe un día tras otro. Si sucede es porque hay una defensa permante y silenciosa del Reino, de la que nadie se entera ni se debe enterar. 

Aquest dies hem après a valorar que ens arribi allò més essencial per viure, allò que, en una situació normal, donem per fet: que hi hagi pa als forns, com diu Marías. Però aquest escrit, en els moments actuals, m'ha fet pensar també en la fragilitat i el valor de l'ordre, perquè, efectivament, és extraordinari i insòlit que tot funcioni i es posi en marxa un dia sí i un altre també.

***

Ingènuament, segueixo mirant webs de cases rurals i planificant eventuals vacances, més com una il·lusió que com una possibilitat real.

Cap comentari: