5.3.20

Fa 102 anys

1918. 8 de març.- Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol -malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama-, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

Així comença El quadern gris, obra cabdal de la literatura catalana, i aquests dies, en recordar-ho i rellegir-ho no puc deixar de sentir una esgarrifança.

Recorro a l'edició facsímil dels dietaris originals del que seria dècades més tard El quadern gris, perquè crec recordar que l'inici i les dates són diferents. Efectivament, la primera anotació és de 13 d'octubre de 1918. Comença així:

Al menys ara, a Catalunya, hi ha unanimitat: tots tenim la grippe.

I Xavier Pla, en la introducció Els enigmes del quadern gris, explica el següent:

El dietari s'inicia, doncs, el 13 d'octubre de 1918, un dia després que la Universitat de Barcelona, on Josep Pla estudiava la carrera de Dret, tanqués a causa de la grip, i acaba el 25 de maig de 1919, dos dies després del final de curs. Aquesta epidèmia de grip, considerada l'última gran crisi de mortalitat endèmica de la història d'Europa, no només va obligar a clausurar les aules universitàries, sinó que va fer tancar teatres i sales de festes, les redaccions dels diaris de la ciutat van veure's afectades i nombrosos intel·lectiuals, com Eugeni d'Ors, van estar greument malalts o, com Joaquim Folguera, van morir. De manera que podem afirmar que tota una generació de joves periodistes, escriptors o artistes catalans de l'època van quedar fortament impressionats per la "dansa macabra" de la grip que justament va coincidir amb el final, el dia 11 de novembre, de la primera guerra mundial.

Xavier Pla segueix fent referència a la importància d'aquest signe de la mort en les primeres reflexions literàries de Pla, en el pes d'haver de conviure amb la mort, simbolitzada en aquesta greu epidèmia coneguda com a grip espanyola. Jo recordo molt especialment aquell fragment de El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, que sempre he trobat excels, per la seva capacitat d'unir paisatge, joventut i escriptura, i que no puc deixar de reproduir:

Em veig a setze o disset anys, a l'època que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l'hivern a Palafrugell. Havent dinat sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d´una d'aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d'escriptor. Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d'adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d'embadaliment. El vol d'un ocell em feia quedar parat. La contemplació d'uns conreus amb oliveres podia abstreure'm fins a fer-me sentir l'esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant.
No era pas que veiés nimfes darrera els arbres. De nimfa, no n'he vista mai cap. Era que descobria el món exterior. Tots portàvem, llavors, al costat, sense necessitat d'ésser massa sensibles, la presència de la mort. La malaltia feia estralls, es morien els amics més cars, les cases eren plenes de malalts. Potser tots estàvem una mica enfebrats. Fou probablement la lucidesa que provoca a estones la por de morir que em féu veure la meravella que tenia al davant. Feia un temps clar, hi havia una llum ideal. Trobava a la terra punts de repòs, recolzades de calma, corbes d´abundància que em produïen una inefable i plena sensació de salut i de seguretat. La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d'escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m'enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d´aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d'estats de joia aparent i de desesperançament real, m'emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d´aquest ofici amarg.(...)
Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d´aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi, el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l´eternitat.


Déu no vulgui que una societat com la nostra, amb una clara tendència a l'histerisme, que viu d'esquena a la mort i amb una sensació gairebé d'invulnerabilitat, plena de tecnològica supèrbia, hagi d'encarar una situació com la d'aquells anys. Però si almenys en sortís un Pla o un quadern gris...

Cap comentari: