20.2.20

Laura Palmer


Caminant per la Gran Via, he vist de reüll en una gran botiga de roba femenina -crec que era H&M- una samarreta amb la fotografia de Laura Palmer. La idea m'ha agradat: una imatge nostàlgica i alhora icònica. He seguit caminant, pensant en que si veiés una samarreta amb algun personatge d'una sèrie de moda actual, suposant que el reconegués, em semblaria una absoluta xorrada.
Llavors, per què és icònica Laura Palmer? Potser per què representa a una sèrie de culte de David Lynch? No ho crec. Ho és possiblement per a una generació, la nostra, simplement perquè pertany a un passat en què qualsevol fenomen es vivia amb més intensitat. Un partit de bàsquet, una sèrie de televisió, una trobada d'amics, qualsevol cosa. La joventut és això, creure en els fets més ínfims. Sentia l'altre dia per la ràdio el comentari d'uns periodistes que han fet un llibre sobre els derbis futbolístics europeus més intensos. Els de Belgrad, Estambul o Nicòsia, per exemple. Un d'ells deia sentir enveja per la passió amb què es vivien, que aquí hem perdut, com tantes altres coses, en aquest oceà de benestar inestable en què naveguem.
Laura Palmer impacta com a imatge d'una realitat passada molt vívida. Veure-la, mentre avanço entre gent que camina pel centre de la ciutat, em fa pensar en la diferència de perspectiva que dóna el pas dels anys, en com canvia l'enfocament del món des de l'absoluta despreocupació juvenil fins la mirada madura, marcada per un excés de temença i responsabilitat. Laura Palmer se m'apareix com un fantasma -mai més ben dit- d'allò que érem, per recordar-me, com un memento mori, que hem de ser capaços de seguir encarant amb passió la quotidianitat. Laura Palmer, enemiga del desencant.

Cap comentari: