3.1.20

Dansant amb la música del temps


Aquests dies viscuts entre excessos -de consum, d'alimentació, de socialització- han tingut també el seu contrapès amb les corresponents hores de recolliment -refredat, silenci, lectura-. Segurament el més profitós d'aquesta cara B hagi estat la recuperació, potser també amb un cert excés, de la lectura de la meravellosa A dance to the music of time, d'Anthony Powell, en l'edició espanyola d'Anagrama, interrompuda no sé ben bé per què fa uns anys, a la meitat del tercer moviment. Han caigut en poques setmanes quatre de les dotze novel·les que, dividides en quatre volums corresponents a les estacions de l'any, configuren aquesta gran obra de l'escriptor anglès, a qui s'ha qualificat sovint com el Proust anglès.
Però com escriu Charles McGrath en un interessant article al New Yorker, més enllà d'incloure la paraula temps en el seu llarg cicle de novel·les i de la configuració d'un gran fresc de personatges d'una època, no hi ha gaire semblances més entre els dos grans escriptors. De fet, el referent francès de Powell seria més aviat Poussin, el seu pintor de referència, d'una obra del qual, exposada a la londinenca Wallace Collection, pren títol la seva creació literària.
No és segurament una lectura fàcil -tampoc difícil- ni trepidant, però costa escapar-se del balanceig suau de les històries entreteixides d'aquests personatges d'una societat i una època que s'allunya vertiginosament amb les actuals maneres de fer, tan alienes a les d'aquestes novel·les. I, efectivament, les històries de Powell configuren com una dansa amb el temps, una dansa que, com aquelles músiques celtes, va accelerant el seu ritme i esdevenen també vertiginoses, conduint indefectiblement cap a aquells moment de la vida en què la nostàlgia comença a pesar massa.
L'últim capítol que he llegit, el cinquè de l'onzena novel·la, m'ha semblat especialment brillant, potser per la proximitat amb què visc la reflexió amb què s'inicia, d'una certitud excelsa i punyent:

Cada década recriminatoria plantea nuevos enigmas: cómo vivir mejor, cómo escribir mejor. La de los cincuenta, en principio menos aceptable para uno que la de los cuarenta, tiene, como mínimo, la ventaja de confirmarle sus peores sospechas acerca de la vida, liberándolo así de un considerable trecho de expectativas vanas y de típicas fantasías que son tan obstructivas para la creación literaria como para la vida. Puede que el quincuagenario ya no sea dueño de sí, pero con todo, lo es de una pasable experiencia miscelánea de la que echar mano a la hora de formar opiniones, distorsionadas o no, que por lo menos hasta cierto punto puede llamar propias. Pasado el medio siglo, una conclusión inevitable es la de que muchas cosas que al principio nos parecías increíbles no deben situarse ni mucho menos en una zona más allá de toda credibilidad.

És el mateix capítol on la nostàlgia fa una sobtada aparició en forma d'hilaritat en el personatge de Moreland, un dels que apareix i desapareix del fil argumental i de la vida del narrador, Nick Jenkins, quasi de forma fantasmagòrica. La mirada de Nick, i el seu paper a priori discret i secundari, però al mateix temps rotundament serè i viu, és una de les claus, al meu parer, de la validesa i del valor d'aquesta història. Resulta gairebé impossible no identificar-se amb aquest Nick, omnipresent i balsàmic, que és el centre d'un món -el seu- però que alhora ens ajuda a veure -quasi com un mirall- com nosaltres mirem el nostre. I com la nostra vida no deixa de ser també un fresc i una dansa amb la música del temps, perdut o no.


Cap comentari: