4.6.20

Felicitat

Rellegir Pla és probablement una de les més grans meravelles que ofereix la lectura.
Un viatge frustrat. 1918 (aquest any epidèmic sembla omnipresent), Pla i l'Hermós naveguen en un gussi per la Costa Brava direcció França. S'aturen a diferents indrets, arreu hi tenen coneguts amb qui comparteixen estovalles, xerrera i beguda. A Sa Riera els rep la família de Florià Pi, un d'aquests amics. El dinar que fan és monumental: llobarros, conills de bosc, allioli... Deixem que Pla ho narri:

El dinar i la sobretaula han durat de les tres de la tarda a quarts de deu de la nit. Tot ha estat abundant i suculent. L'allioli ha estat famós, sòlid, d'una absoluta consistència: s'hi aguantava dreta la mà de morter. Com a postres, hem menjat raïm. Hem passat la tarda fent rosquills. Res no hi ha per a provocar l'apetència d'aquest líquid com la pastositat que l'allioli deixa a la llengua. Les cançons han estat abundants i directes: no era pas el moment de gaires compliments. Hem esgotat la provisió de conyac nostra i la de la casa. La gent és infatigable i arriba a atabalar: conta, explica històries, menja, beu, fuma, s'asseu i s'alça de la taula, sense parar. Hermós, que aquests ambients fascinen, ha tingut moments de remolí dionisíac.

Però el que m'interessa més de la narració és la reflexió que ve tot seguit i que coincideix amb el que em faig sovint, especialment en dies difícils com els que hem viscut darrerament:

¿Quant segles fa -penso- que la gent d'aquest país fa aquesta vida? ¿És que tot això pot durar sempre? ¿Tota aquesta delirant follia primitiva i decadent, no tindrà un fi? De vegades la felicitat del país em fa por. És tan notòria, que indefectiblement està cridada a perdre's.

Els signes de l'anomenada -i francament detestable, tant el terme en sí com en ella mateixa- posmodernitat poden fer pensar que aquesta follia primitiva i decadent ha mort. Però en realitat no és així. Ha agafat altres formes, algunes vegades més sofisticades, d'altres en forma d'un puritanisme alliçonador que és pura façana, però continua sent ben present. Veig ara les terrasses més plenes que mai, malgrat l'aparent risc i, com escriu Pla, la gent és infatigable i arriba a atabalar: conta, explica històries, menja, beu, s'asseu i s'alça de la taula sense parar. I aquest desfici, aquesta felicitat que diu Pla, també em sembla que indefectiblement està cridada a perdre's.

2.6.20

Apunts

Acabo de llegir-me L'estrangera, de Claudia Durastanti, llibre inclassificable i diria que també difícil de ponderar, en el qual hi he trobat algun impacte precís enmig de moltes divagacions que, personalment, m'han resultat nebuloses (potser per incapacitat pròpia, ho reconec). N'havia llegit ressenyes que definien l'obra com una reflexió sobre la identitat, en abstracte, i a mi m'ha semblat més aviat una anàlisi de la complexa identitat individual de l'autora, que, personalment, he sentit llunyana i en algun moment inaccessible, malgrat la indubtable sinceritat de la seva escriptura.
Curiosament, el que més m'ha agradat del llibre és un fragment on, tornada dels Estats Units amb la seva família, explica que qui va ensenyar-li l'italià estàndard fou el seu germà adolescent. Entre tant barroquisme i inestabilitat familiar, com un mar en permanent tempesta, em va agradar trobar la llengua precisa del germà jovenet com una boia, un flotador fet de classicisme:

Quan em pregunten qui em va ensenyar a expressar-me, entre avis immigrant que parlaven una llengua tota trencada i uns pares que no sabien corregir els meus errors de pronúncia, m'adono que la primera llengua que vaig parlar va ser la de la primera persona que vaig estimar: l'italià d'un noiet sis anys més gran que jo, melòdic i lliure d'entrebancs, defensat amb obstinació quan ningú al nostre voltant el parlava sense un accent marcat, en una regió on l'ús del parlar local coincidia amb la ciutadania. La llengua d'un adolescent, apresa dels telefilms doblats a l'italià, encara fresca, ingènua i dolça, la veu del meu germà que a estones encara és la meva. Me'n va ensenyar ell, d'evitar la humiliació que ve després de cada acte comunicatiu fallit: com més vulgar i volgudament molesta era la manera com parlaven els pares, més precisos érem nosaltres, convençuts que ser correctes en el lèxic implicaria ser correctes també en la vida, i alliberar-nos per fi de les seves estranyeses.

***

Periòdicament cal tornar a lectures -i autors- de referència, que actuen també com una boia on aturar-nos a descansar, per poder seguir després travessies en mars oberts desconeguts, on no sabem què hi trobarem. Lectures i autors confortables, com la calor d'una llar de foc a l'hivern, que ens porten per ondulacions suaus i paisatges coneguts. Una confortabilitat no exempta, però, de descobriments -o redescobriments-, de belleses que ens semblen noves -o que ens ofereixen nous angles de visió- i de perspectives -no m'agrada parlar de reptes- que se'ns mostren diferents en cada lectura.
He començat una altra vegada aquest grandíssim volum de l'obra planiana que és Aigua de mar, potser el més rodó dels que inclouen textos i llibres diversos. I d'entrada, en el Bodegó amb peixos inicial, m'he trobat una reflexió purament pascaliana d'una saviesa indiscutible i diàfana. És una reflexió que enllaça amb el que escrivia fa uns dies en relació a la inquietud -incapacitat d'estar-se quiet- de l'home i a aquella afirmació de Pascal tan aplicable al moment actual: allò que les desgràcies de l'home vénen de no saber estar-se quiet entre les seves quatre parets. Doncs bé, Pla escriu sobre la seva estada a Fornells -una de les cales de Begur- on va viure una temporada després de la guerra i sobre el tedi que regnava en aquell paratge:

A mesura que la vida passa, us adoneu de la importància de l'ensopiment. Ningú no sap, ni pot resistir, el tedi. La vida us ha ensenyat que una de les fonts més copioses i perennes de dolor és l'agitació inútil, els moviments gratuïts, l'entrada en la nostra vida d'altra gent. Així i tot, resistir la sensació aclaparadora de sentir sobre el cor el pas del temps es feia impossible. Els homes i les dones no poden resistir l'ensopiment perquè creuen -sense cap raó- que ensopir-se és morir una mica. 

I així anem entrant en la sàvia escriptura planiana, en aquesta navegació que ens porta de les reflexions sobre el tedi al coneixement de la qualitat de cada peix, i de cadascun dels seus subtipus, i dels hàbitats on cal pescar-los i com cal menjar-los. Per acabar aprenent fets incontestables com ara aquest:

Si algun amic em preguntava en temps de maig quina alimentació podria emprendre's, jo contestaria sense dubtar un moment: trenta sardines per barba, acabades de pescar, grosses, regalimants de greix, fetes a la brasa, i quatre costelles de xai tendre del país amb una enciamada primaveral amanida amb oli, vinagre, sal i mostassa. Això fa, sumat, trenta-quatre peces. És un bon nombre. Hi posin un claret blanc, sec, un vi de macabeus de l'Escala amb les sardines i un vi negre d'una certa pastositat per les costelles. I ja em donaran notícies...

28.5.20

Nota

Diuen que la memòria és selectiva i jo tinc la sensació de que aquests dies ens està envaint una mena d'amnèsia. És una amnèsia purament defensiva, un instrument de supervivència que ens impulsa a creure que el que hem viscut aquests mesos era una mena de malson. Veiem casa ensorrades, carrers aixecats, però el blitz ha cessat, ja no veiem els avions, només sentim el seu brunzit llunyà. I com sol passar en situacions així, la vida emergeix de cop.
Certament, això no deixa de sorprendre'm. La nova normalitat orwelliana i el seu símbol més visible -la mascareta- em resulten francament desagradables. Tinc la sensació que en aquesta nova realitat la vida segueix -i som afortunats els que ho podem viure- però sense els elements que la fan plena: les abraçades, la confiança, la despreocupació, la improvisació, la llibertat al capdavall. Llegia l'altre dia una entrevista a Rafael Argullol en què afirmava que si el fessin escollir entre vida i llibertat triaria la segona, perquè la vida sense llibertat no és vivència, és supervivència. No crec que haguem arribat a aquests límits, però, ara per ara, no trobo els elements que em permetin gaudir dels suposats avantatges que aquesta mena de transició ens està portant. Em sorprèn enormement veure la gent fer-se fotos amb mascareta o les botigues de roba publicitant-les com un element de moda més, quan jo les veig com un símbol d'amputació d'allò que som.
Tant de bo aquesta transició sigui realment això, una transició, però no puc deixar de pensar en aquesta etapa en una mena de treva, una hora del pati per menjar l'entrepà, quan les classes més pesades i els professors més durs estan per venir. I sí, de vegades, a l'hora del pati ens ho passàvem molt bé i oblidàvem l'examen de llatí que venia després.
 

6.5.20

Pla, grip, coronavirus i llibertat

Seguint els esbossos que vam publicar fa un parell de mesos, quan ja es veia a venir l'esclat de la pandèmia, vaig escriure un article per a Clarín, amb el títol una mica pompós de Josep Pla y la gripe española, el coronavirus y nosotros. No era més que un retorn als orígens de l'escriptura de Pla, fonamentalment de El quadern gris però també d'altres textos, que es va veure esperonada pel període d'ociositat que va viure l'escriptor a causa del tancament universitari forçat per la terrible grip espanyola. En el text, feia un paral·lelisme entre aquella situació i la que estàvem llavors a punt de viure -ara ja vivint de ple- i la possibilitat de que nasqués en els més joves un estímul creatiu fruit d'una estranya llibertat amenaçada per la mort.
Més enllà de les qüestions relatives a la gènesi de l'obra de Pla, el text em sembla ara una mica naïf. Els condicionants socials actuals -superpoblació, estructura social complexa, major coneixement científic, hiperinformació, mobilitat, capacitat d'acció dels governs i les administracions- han acabat provocant l'efecte contrari al de l'any 18: una clara restricció de les llibertats. Una restricció inevitable -un mal menor-, però restricció a la fi, i amb alguns indicis de l'existència d'una voluntat de perpetuar-la amb vocació protectora. Més enllà d'aquest debat, necessari, el terreny de la creació no s'ha pogut nodrir de passeigs inspiradors com els de Pla per la carretera de Sant Sebastià. Segurament la creativitat s'haurà expressat per altres vies. I no em refereixo precisament als balcons.
Clarín 146.

2.5.20

L'hort

Vaig a mirar l'hort i m'adono que hem d'ampliar el perímetre de seguretat. Les males herbes van envaint el terreny quan ens descuidem i les hem de fer recular. Costa enormement arrencar-les, especialment les maleïdes gramínies: tan fràgils que semblen i tenen unes arrels fortes i tossudes. Fa vint-i-cinc anys que no les arrenca ningú i s'han fet fortes, ho han envaït tot. Però malgrat l'aixadell precari que tenim, mica en mica, les anem arrencant, les fem retrocedir. Després d'una bona estona de cavar, sota el sol suau del matí i amb l'aire encara fresc, em sento com un camperol de Millet, satisfet i agraït, amb ganes fins i tot de resar l'àngelus. Però no em distrec en la meva lluita contra un enemic silent i batallador. Insisteixo fins que se m'aixeca la pell de les mans, vergonyoses mans d'oficinista.
- Aquesta guerra, la guanyarem- li dic, però, a l'À. Per tres motius. Perquè som tenaços en la nostra lluita. Perquè som els bons, com els anglesos. I, sobretot, perquè la història l'escrivim nosaltres.
I penso llavors en les atrocitats que cometen també els bons i els vencedors, sempre mig ocultes sota el vel de la justificació: Hiroshima, Dresde, Katyn... (bé, en aquest darrer cas serien simplement vencedors). I recordo llavors que tinc l'assignatura pendent de llegir Sebald i encarrego per wallapop Sobre la historia natural de la destrucción.

1.5.20

Brevíssims

Les festes infantils mai m'han agradat, ni quan era un nen. Li dic a la G. i em diu que a ella, tampoc.

***

Em sorprèn la gent que es fa fotos amb mascareta. Jo faré una foto el dia que les pugui cremar. Una foto i una festa. Fins i tot, infantil.

30.4.20

La ciutat

Començo a trobar a faltar la ciutat. La ciutat com era, no com serà. O la ciutat, simplement. Veig ara a l'instagram imatges dels carrers de Barcelona, de racons pels quals he passejat mil i una vegades, i em resulten llunyans i estranys, però alhora els enyoro. Trobo a faltar aquests carrers, aquestes places, la gent, les llibreries, els bars, les terrasses... i també la ciutat com a símbol. Allò que representa entrar-hi per una avinguda ampla, la Diagonal per exemple, amb els edificis a banda i banda i circular ràpid amb el cotxe, sent conscient d'entrar al cor d'un eixam de vides. I m'agrada també sortir-ne de nit, amb els colors dels semàfors composant una melodia, mentre a la ràdio en sona una de diferent i sento com, malgrat la buidor dels carrers, milers de vides segueixen amb el seu batec inabastable, amb els seus pensaments inescrutables i segurament inconfessables. I la música de la ràdio i dels llums se t'emporta lluny d'allí, per tornar-hi, però, aviat.

***
Res em conforta tant com trobar complicitats en la lectura, sentiments o sensacions que creia propis i que resulten ser compartits i, alhora, expressats amb precisió i certitud. És com si aquest mal de molts -o, com a mínim, de dos- resultés un consol, tal i com diu la dita. Llegint Salter això em passa sovint i és una de les coses que més valoro de la seva lectura. Així, m'ha agradat llegir aquests passatges en què la ciutat, la ciutat de Nova York, emergeix com a element central. L'editor Eddins:

Conduïa, habitualment tot sol, i sempre tenia un moment d'exultació quan creuava el pont George Washington i veia el perfil de la ciutat a la llunyania. De nit conduïa amb més llibertat i menys trànsit com més s'allunyava de la ciutat, i quan arribava a casa cantussejava una mica amb l'energia de Manhattan.

O quan el protagonista, Bowman, arriba en un taxi, compartit amb un desconeguda, des de l'aeroport:

Els cotxes que venien de cara il·luminaven els cabells foscos i els llavis pintats de la dona, que van fer que Bowman es pensés que era grega. L'autopista anava paral·lela a Manhattan, que semblava un extens collaret de llum a l'altra banda del riu. A la punta més allunyada hi havia el districte financer i, en acabat, de mitja ciutat en amunt, els incomptables edificis alts, les grans caixes de llum. Era com un somni, intentar imaginar-ho tot, les finestres i els pisos sencers que no quedaven mai a les fosques, el món on volies viure.

***
Llegir Salter és un esperó i, al mateix temps un repte, cap a l'escriptura de ficció.

29.4.20

Breus

Nova normalitat. Quina expressió tan inquietant! Lingüísticament -només lingúísticament, teminològicament, que ningú s'esveri- em recorda a solució final.

***
Salter va molt bé, fantàsticament, fins que arriba a Espanya. Suposo que ens deu passar a tots quan escrivim sobre altres països i cultures, però per què els anglosaxons, per molt culturitzats que estiguin, quan parlen d'Espanya cauen de forma tan abrupta en els tòpics? Cante jondo, toreros, Franco, Lorca (que situa a Sevilla)... Salvant novament les distàncies -que ningú es torni a esverar- aquest capítol de Això és tot m'ha recordat a Spanish bombs, aquella cançó que van perpetrar els Clash.

***
Novament el cel. Surto a fer el cafè a fora, després de dinar, i veig aquest cel meravellós, extraordinàriament blau, amb uns núvols enormes, blancs a sobre el poble i gris marengo a les muntanyes, que avui corren acceleradament, esquinçant-se.

***
En una novel·la, quan apareix una noia amb un vestit vaporós, el protagonista masculí ja pot començar a tremolar.

***
Escriure escenes de sexe sense ser cursi ni vulgar és una missió gairebé impossible. Salter ho aconsegueix.

28.4.20

Esbossos

Segueixen els dies estranys, amb somnis insistentment sorprenents on apareixen llocs inversemblants com un edifici art déco que resulta ser la seu de l'extint diari Hoja del lunes o viatges absurds a poblacions franceses inexistents per anar a visitar camps de rugby. Dies on, per contra, miro més que mai al cel i als núvols, em fixo més en els verds d'aquesta primavera especialment vigorosa. Palplantat al costat del nostre hort exigu, del qual estem tan orgullosos, li dic a l'À. que gaudeixi de les millors temperatures de l'any, les d'aquest capvespres que no són ni massa freds ni massa càlids, el punt just, el regal exacte. I em mira una mica estranyat, mentre ens quedem en silenci badant, mentre la llum del sol es projecta obliqua sobre les herbes, cada dia més altes, de l'antiga vinya.

***
Mirem moltes pel·lícules, totes bastant dolentes. Les que trio jo són les que agraden menys, curiosament, tot i ser les millors. Com Blue jay, aquesta història de retrobament, desigual, amb altibaixos, però amb un argument que tots podem sentir com a proper, i amb una fotografia intensa, en blanc i negre. També en recordo una altra de Guy Ritchie, dolenta, encara que potser això sigui una redundància. Hi surt una vigorèxica Madonna, quan era la parella del director, ja en plena maduresa. El més destacable és constatar com la bellesa, quan s'acompanya de caràcter, duresa i, fins tot displicència, resulta especialment punyent.

***
Salter també resulta punyent. La seva escriptura té veritables ràfegues de talent i veritat. Pot elevar-se a un altiplà i mantenir-s'hi pàgines i pàgines, fent que això ens sembli gairebé normal i, sobtadament, elevar-se encara més fins a autèntics cims. James Salter, de qui no conec res de la seva vida, és un autèntic especialista en el dibuix de les relacions entre homes i dones. Té una capacitat immensa per captar aquells instants aparentment intranscendents però que amaguen el significat de tants fets de la vida. Salter explica sense necessitat d'explicar-se, narra profundament amb diàlegs i amb unes poques imatges. Avui, el llegeixo sota el sol ja dur de finals d'abril mentre prenc un cafè, i la seva escriptura em resulta gairebé irreal, com el món hedonista d'alguns dels seus personatges. En la seva prosa hi ha aparicions fulgurants que em recorden les d'aquells futbolistes que passen desapercebuts tot el partit, però que l'acaben resolent amb un parell de jugades estelars, sense saber ben bé com.

26.4.20

Apunts

No m'agraden les històries on hi surten somnis, on s'expliquen somnis. Crec que en la literatura, els somnis només serveixen per fer trampa. Així que no explicaré somnis. Només deixo constància de que aquests dies tinc molts somnis estranys, gairebé diàriament, que m'acaben despertant amb un sobresalt. Un dia sóc jo intentant desfer-me d'un ganivet de grans dimensions en una hiperpoblada ciutat asiàtica, un altre dia perdo un bebè minúscul que m'havien deixat en custòdia i encara un altre dia apareixen personatges d'alguna feina antiga. Tot força inquietant.

***
Després d'haver llegit les memòries de Nabokov veig més papallones. Potser és la primavera o que, paradoxalment, passo més hores a l'exterior o, simplement, ara m'hi fixo més. Avui, mentre passejava badant per la gespa ha passat una bellíssima machaon -veig que en català es diu papallona reina- amb el seu vestit elegant, com si tornés d'una festa. Després, mentre cavava a l'hort, s'ha posat sobre un terròs una petita papallona blava força comú de la qual desconec el nom (que Nabokov sàpiga perdonar-me). S'ha estat una estona quieta, brillant sota el sol, i jo he tingut una excusa per deixar de cavar i mirar la seva lluïssor blava i reconfortant.

***
Els animals sembla que hagin guanyat terreny davant d'aquesta deserció o pseudoextinció humana. L'R. m'explicava que havia vist petjades de senglars al bell mig del poble. Ahir, mentre llegia a l'herba, va venir una garsa -ocell extraordinàriament fugisser- i va acostar-se'm desvergonyida fins a un parell de metres. Mentre peonava per l'herba se li va acostar una mosqueta per l'esquena i de sobre, com si tingués ulls al clatell, va fer un salt amb mitja volta alhora, i se la va cruspir a l'aire, en una maniobra pròpia d'un saltimbanqui, tot i portar vestit d'l'il·lusionista.

***
Llegia jo en aquell moment Això és tot, de James Salter, novel·la que tot just he començat. El que més m'agrada de Salter és la manera que té reflectir en els seus personatges una mena de desencís davant la vida, que em recorda força a Fitzgerald. Sempre recordaré la història de la Noreen i l'Arthur a Palm Court, un dels seus millors contes.
En aquesta novel·la, a mesura que passen les pàgines sento una enveja creixent per la destresa de Salter a l'hora d'escriure, per la seva capacitat de dibuixar personatges i ambients amb quatre traços mínims. No tinc costum de subratllar i anotar els llibres, i en aquest cas gairebé me'n penedeixo, perquè després em costa trobar aquells fragments (tants!) que m'han entusiasmat, interessat o admirat.

***
Diu l'Eddins, un dels personatges secundaris de la novel·la:

- Però normalment no m'agrada que els escriptors em donin massa detalls sobre el que pensen i senten els personatges-deia-. M'agrada veure'ls, sentir el que diuen i decidir per mi mateix. L'aparença de les coses. M'agraden els diàlegs. Els personatges parlen, i ho entens tot.

Molt bé, Eddins, hi estic d'acord.

24.4.20

Notes

Sant Jordi. Després d'un ruixat primaveral de tarda, surto una estona a voltar pel jardí. Els arbres i les plantes regalimen encara aigua. Les gotes queden mig penjades dels branquillons i les fulles de l'olivera, de les flors del lilà, dels fruits negres del liquidàmbar. La boira cobreix les fondalades de les muntanyes i els teulats del poble. S'està fent fosc, però el sol té encara prou vida com per anunciar-se, amb un resplendor de tons liles i grocs, darrere les muntanyes del Puigfred. Com si després de la pluja, volgués aprofitar, com faig jo, aquestes hores encara vives del capvespre. Aquesta resistència de la llum del dia resulta encoratjadora, com un estímul a l'optimisme.

***
Aquesta situació estranya altera de forma especial -no sé si a tothom, a mi segur que sí- l'estat d'ànim. Crec que els pics i les valls que, per raons a vegades indestriables, dibuixa la corba de l'humor humà s'accentuen ara més que mai. Circulem, almenys jo, per un continu d'etapes alpines del Tour de França. Coronem la Croix de fer i després caiem en un descens obert fins pujar després el Galibier o l'Izoard. A mi em resulten especialment tediosos els dies de pluja, amb l'opressió de la seva grisor i la constància de la seva melodia trista i repetitiva. El sol d'avui, en canvi, era un crit eloqüent de felicitat. Era un sol que emergia de tant en tant entre uns núvols immensos, que corrien per un cel blau lluent i diví com la seda que vesteix les imatges de les marededéus. He sortit a llegir i després a córrer, amb l'À. i l'N., donant infinites voltes a la casa. Ens posem una fita temporal i mentre correm, veiem, volta rere volta, l'agulla del rellotge del campanar de l'església, que avança amb una lentitud exasperant cap al desitjat objectiu. Quan hem acabat, l'À. i jo hem completat l'esforç arrencant les males herbes del que ha de ser el nostre hort.

***
Potser és el meu optimisme d'avui, i segurament és també un gran tòpic, però crec que aquests dies ens estan servint per ser més feliços amb el que tenim i per tenir menys necessitats exteriors. Gaudim de la casa i de tot el que hi ha. Trasplantem i cuidem les plantes i les flors que ja tenim, llegim els llibres que hi ha a la biblioteca, passegem pel jardí, cuinem amb els ingredients que tenim en cada moment. Així, més enllà de les coses que m'agradaria fer i que sé que tampoc podré fer quan s'acabi aquest confinament -sortir amb els amics i abraçar-los, viatjar, sopar en una terrassa- no sento cap necessitat especial de sortir. No m'agrada sortir i veure mascaretes a les cares de les persones, no m'agrada aquest món, que no és el meu, que no és el nostre.

***
Avui m'he recordat d'aquell Ministre de Sanitat que, a principis dels vuitanta, en plena crisi sanitària de la síndrome tòxica ocasionada per l'oli de colza desnaturalitzat, va afirmar que el mal el causava un bichito tan pequeño que si cae al suelo no se rompe. Va ser un hit de la (mala) comunicació política de l'època. Ara penso, tragicòmicament, en el forat -humanitari, social, econòmic- que ha fet aquest ditxós bichito d'ara.

20.4.20

N.

A l'N. la florida adolescent li ha coincidit amb aquestes circumstàncies tan estranyes. Té moments en què continua sent la nena que era i d'altres en què apareix amb força un esperit rebel i contestatari.
Davant el fet d'haver-se d'aprendre de memòria unes estrofes de Canigó que no aconsegueix entendre ni memoritzar ni, molt menys, gaudir, sorgeix la fúria:
- Si hagués nascut en aquella època, li hauria donat un cop de puny a Verdaguer. La meva generació m'ho hauria agraït.
Molts dies sortim al jardí a passejar. Donem infinites voltes a la casa caminant. M'agafa pel braç i m'explica coses. Riem. És un dels millors moments del dia. Ara hem incorporat una nova modalitat. Ens posem un auricular cadascú i escoltem música amb el mòbil. La condició és que triem una cançó cadascú. Jo aguanto estoicament les seves tries més que discutibles, mentre que ella es queixa obertament de les meves encertades propostes:
- Papa! Per què no et pot agradar el reggaeton com a la gent normal?

16.4.20

De "Verd aigua"

Visc com sempre he desitjat poder viure: l'amor i l'existència compartida, els fills, la casa i molt d'afecte a dins i fora. Què importa si he passat penes, si el mal ha vingut i ha marxat, si algun núvol ha torbat el meu horitzó serè, si els anys passen ràpids. El verd Urucuia travessa la vall amb meandres sinuosos i aigües profundes, i reflecteix els colors de l'albada i les ombres de la nit.

Marisa Madieri, Verd aigua.

Em fa pensar en el què citàvem fa uns dies de Kallifatides.

Notes

El coronavirus marxarà però les misèries humanes quedaran.

***

Aquestes misèries s'esvaeixen llegint Marisa Madieri. Segurament mai havia percebut en un escriptor tanta generositat, amor a la vida, tan poc ressentiment, malgrat les dificultats, la pobresa, l'exili, la malaltia. No només un exemple d'escriptura sinó un model de vida.

***

I rellegint Madieri m'adono que la relectura, i sobretot la relectura en maduresa, permet captar més matisos, més profunditat a un text. Allò que de joves ja ens havia entusiasmat, amb una certa exaltació, ara ens omple més, ens calma, ens dóna seguretat.

***

No entenc la persistència en l'error. Deixeu sortir els nens, si us plau, d'un en un, acompanyats d'un pare, amb totes les mesures que calgui, però deixeu-los sortir. I no ho dic pels meus, que poden sortir al jardí i estan com un gínjol, que quedi clar.

***

La meva comprensió inicial envers la direcció d'aquesta crisi s'està desfent com un terròs de sucre. Però mantinc la confiança en algunes persones.

15.4.20

Tres

A la selectivitat vaig treure un tres de filosofia. Va ser una derrota pírrica, sense cap conseqüència, perfectament compensada per victòries en les altres matèries i, sobretot, per un expedient acadèmic envejable, si se'm permet la presumpció. No exhibeixo aquest tres amb cap orgull, però sí com una antiga cicatriu d'una baralla de bar que, com totes, s'hauria d'haver evitat però que, com també totes, té els orígens en un cert honor ferit i en un juvenil sentit de la justícia.
L'adolescència, ara ho veig amb el meu fill, basa les seves accions en la transgressió i en intentar portar l'adversari -l'adult, l'autoritat- al seu límit màxim de resistència. Tenint en compte aquest objectiu, l'establishment, lògicament, s'ha de defensar per mirar de fer valer els seus criteris, sempre més raonables i raonats. Ara bé, aquesta raó, aquesta presumpció de veracitat que els adults, com les autoritats, tenen no ha de servir per tot.
A COU teníem un sistema de control d'assistència basat en una quadrícula impresa en un paper, posat damunt la taula del professor, on cada mestre anotava si havia faltat algú en la seva classe. Al final del dia algú revisava les assistències i s'avisava als pares dels campaneros. Teníem llavors una professora de filosofia pèssima, insuportable, que emetia unes explicacions inintel·ligibles d'una matèria, tot s'ha de dir, enfocada també curricularment des d'una perspectiva igualment difícil de suportat. A classe, les desercions anaven in crescendo: era difícil aguantar allò impertèrritament per molta capacitat de suportar explicacions plúmbies que un estudiant hagi anat desenvolupant al llarg de la seva vida acadèmica. Finalment, em vaig afegir al grup, cada vegada més ampli, de desertors. La nostra transgressió, imagineu, era anar a jugar a bàsquet o a futbol al pati. Qualsevol cosa abans que sentir parlar de Kant o Hegel. Al final de curs la professora apuntava a la llista els que havien assistit a classe, no els que faltaven. Així acabava abans. El curiós és que, en aquella institució tan venerable, ningú va trucar mai els meus pares. Per què? Doncs perquè, de la mateixa manera que tu tens un problema si deus cent mil euros a un banc, però el problema el té el banc si li deus cent milions d'euros, aquella trucada hauria evidenciat un problema, no de l'alumne sinó de l'escola. I, esclar, allò no era convenient.
Així doncs, mantinc en la meva maduresa aquesta cicatriu, aquesta mancança absoluta de coneixements, no de filosofia sinó d'història de la filosofia (que és el que s'ensenya), i segueixo observant com, a l'empara de la irracionalitat adolescent que tot ho cobreix, segueixen existint alguns comportaments corporativistes, afortunadament excepcionals, que, al contrari del que es pugui pensar, de seguida es fan visibles i són poc reconfortants.

***
Per cert, ara m'ha vingut a la memòria un fet d'aquella època, concretament d'un any després. Érem en una classe de química, a primer de carrera, en un d'aquells barracots que s'havien habilitat per encabir els alumnes. El professor s'exercitava a la pissarra per intentar fer entendre alguna matèria, o més ben dit per fer-se entendre, quan un alumne, amic meu, va aixecar la mà i va preguntar:
- Oiga, ¿esto hay algún libro que lo explique BIEN?, remarcant especialment aquesta última paraula.
Que malparit!, vaig pensar llavors, el professor era un bon home, em queia bé, ho feia el millor que podia, però certament no se'n sortia. També és veritat que, despreocupats com érem, vam riure uns quants dies amb aquesta anècdota. Amb el pas dels anys m'he adonat que als estudiants se'ls inculca una mentalitat resultadista, en què, igual que en l'amor i en la guerra, tot s'hi val. I aquella pregunta, més enllà de la facècia i la mala llet, no deixava de ser també un crit desesperat d'algú que necessitava vèncer els obstacles -aprovar i, per tant, entendre les maleïdes fórmules- com fos. Una conducta i un entorn, el dels obstacles i la competència, que es trasllada també, malauradament, a la vida adulta.
 

14.4.20

Camus i els gurús

Avui he assistit a un seminari online (webinar, gran neologisme) sobre qüestions de gestió empresarial. La retòrica era l'habitual, farcida de paraules buides i d'anglicismes, ens advertien dels terribles perills de la falta d'adaptació i anticipació al mercat. És un discurs que he sentit manta vegades i que em recorda el vessant més fosc, i menys autèntic, del cristianisme. Els uns advertien de les terribles conseqüències del pecat i del càstig que ens cauria a sobre; els altres adverteixen del càstig de no ser prou proactius, prou innovadors, prou... Ara, amb la crisi del Covid-19 ja tenen el seu diluvi universal i construeixen la seva arca amb tecnologia i anticipació. En fi, malgrat tot el que ha caigut, seguim amb la religió de la velocitat i el darwinisme. Doncs bé, mentre m'anava avorrint amb aquesta retòrica, he començat a mirar el mòbil -un avantatge de la virtualitat és poder distreure's sense faltar a l'educació- i m'he trobat a l'instagram, que no és que sigui un referent de profunditat cultural, aquesta cita de Camus, que, en unes poques frases, tenia més veritat que tres quarts d'hora de webinar. Tradueixo:

La nostra tasca com a homes és trobar les fórmules que puguin apaivagar l'angoixa infinita de les ànimes lliures. Hem de recosir allò que s'ha estripat, fer imaginable la justícia en un món tan evidentment injust, tornar a fer significativa la felicitat per als pobles enverinats pel malestar del segle. Naturalment, és una tasca sobrehumana. Però es consideren sobrehumanes les tasques que els homes triguen molt de temps en complir, heus aquí tot. Els Ametllers (L'Estiu, 1954).

Així doncs, per esforços sobrehumans en circumstàncies tan difícils com les actuals, em quedo amb les de Camus.

11.4.20

El treball joiós

Qui em coneix, sap que la paciència no és una de les meves virtuts. Si alguna vegada l'exerceixo, és perquè realment no em queda altre remei; és per preservar béns majors: amistat, família, feina... I sóc conscient que a vegades hi he perdut molt per la meva incapacitat innata d'esperar, de no precipitar-me, de no deixar caure la fruita madura. Crec que això és el que m'impossibilita  a realitzar activitats que, des del meu prisma, són improductives (els jocs de taula, per exemple) o que requereixen una combinació mortal de paciència, habilitat i temps, abans d'assolir un resultat pràctic.
Per això, ahir vaig sentir-me especialment orgullós de la meva feina. Havia comprat fa anys, per quatre cèntims, en una fira de brocanters unes tassetes de cafè de plata -bé, de metall platejat- d'aquelles que porten dins una mena de petit bol de porcellana que s'acobla amb la tassa pròpiament dita. Vaig comprar-les perquè els meus pares, en la vella vitrina que presidia el menjador, en tenien unes de pràcticament iguals. En dèiem les tasses de plata, tot i no ser de plata. Crec que mai ningú les havia utilitzat. Doncs bé, aquestes tasses que vaig comprar jo portaven anys en una caixa, estaven brutes, algunes amb la nansa trencada, d'altres amb la porcellana igualment trencada o deteriorada; moltes no encaixaven...
Segurament és el ritme lent que han imposat aquest dies tan estranys el que ha obrat el miracle de que pogués dur a terme un treball tan meticulós. Va caldre netejar, un a un, amb uns cotonets impregnats de líquid especial cada tassa, cada plat, cada nansa despresa, després fregar-los amb un drap per treure cada taca negra, cada imperfecció. Va caldre rentar tots els recipients de porcellana, desprendre la brutícia. Va caldre recomposar amb pega algun d'aquests recipients, sense que els meus dits hi quedessin enganxats, cosa que sol succeir. Va caldre enganxar també les nanses. Va caldre esperar el resultat de totes aquestes actuacions. Va caldre després fer encaixar els recipients amb la tassa amb què més s'avenia. I va caldre, també, trobar un lloc on posar-les. Però, en acabar, va aparèixer la recompensa del resultat i, sobretot, d'haver fet aquesta feina, gens especial però sí reconfortant.
Em va venir el cap aquella obreta deliciosa de Juan Ramón Jiménez que va recomanar-me l'amic X., El trabajo gustoso, en què l'autor, amb aquella visió tan extraordinàriament poètica, tan seva, del món i de les coses, dóna valor precisament a això: a la feina, petita o gran, feta amb respecte, amb amor, amb poesia. Valors que poden semblar molt obvis o naïfs aplicats a la feina, o en alguns casos i feines realment difícils, però que al capdavall són cabdals. Perquè, com escriu JRJ en aquesta obra, citant una cançó popular infantil, la vida sin amor no se comprende.

8.4.20

Notes

No ens agradaven els macroconcerts musicals, ni les platges el mes d'agost, ni les caminades populars, ni les discoteques, ni les cues, ni les manifestacions ni... Però hauríem preferit poder seguir evitant-los per elecció pròpia.

***

Fa vint anys vaig deixar a la meitat Habla, memoria, de Nabokov. L'he reprès ara. És cert que conté algunes travessies pel desert, motiu pel qual el devia deixar llavors, però en general, ara, el trobo extraordinari. És dels pocs llibres que conté autèntics flaixos que il·luminen sensacions que has viscut i que has estat incapaç, bé de percebre-les amb plena consciència, bé d'expressar-les. Llegir-lo és un aprenentatge constant d'escriptura. Trobo especialment memorables alguns dels passatges en què expressa sensacions o narra vivències infantils, mantenint la mateixa perspectiva del nen que les vivia. Com quan assegut al vagó-restaurant d'un tren experimenta la contrarietat de veure com el seu plat mai aconsegueix avançar la lluna que presideix el cel del capvespre.

***

A primera hora del matí, deixar el llibre de Nabokov i posar-se a treballar: una bona dosi d'autodisciplina.

6.4.20

Cites

José Luís García Martín, Café Arcadia, Cómo lo llevas

No veo las noticias, para no estar demasiado desinformado ni irme a la cama un poco más deprimido. Tampoco las escucho: me irrita especialmente la mezcla de alarmismo y animosa papilla de autoayuda. Un periódico al día, si se sabe leer (la información en papel, como no podía ser de otra manera, también está altamente contaminada), me basta para estar al tanto de cómo sigue la situación y recibir una dosis de aire fresco (al salir a comprarlo).

Antoni Puigverd, La Vanguardia, Contra el virus, responsabilidad

Siempre hay quien obtiene beneficios políticos o económicos de la confusión. En las peores guerras, florecen los vendedores de humo y los cínicos sin escrúpulos. Ventajistas, egocéntricos y sinvergüenzas son tan perjudiciales como el propio corona­virus. En un clima de confusión, la en­fermedad será más difícil de combatir y la crisis económica se hará más profunda. Ahora más que nunca, conviene que la ­verdad salga a flote, que las imprecisiones y los engaños sean barridos. Ahora más que nunca conviene remar a favor del rigor informativo y de la pedagogía científica.
En este momento de desgracia y males tar, la verdad tiene función terapéutica.


Són fragments, val la pena llegir-los complets.

5.4.20

Notes

El valor de l'avorriment.
Diuen que els nens s'han d'avorrir, perquè de l'avorriment neix la creativitat. És quasi un tòpic, però hi estic molt d'acord. Ara, no suportem l'avorriment, el no fer res. El mòbil ens omple qualsevol estona morta, i preferim perdre el temps amb aquest instrument a les mans, sense saber què fer ni què mirar, inútilment, abans que avorrir-nos i pensar. Jo necessito sempre portar un llibre que m'acompanyi, per si apareix una estona morta, abans que la sensació del no-res, el síndrome de la sala d'espera.
És un error. Avui m'he despertat a les set, i m'he estat al llit, quiet, fins les nou. He vist com es feia de dia a través de la llum que anava entrant per les escletxes de les finestres, primer tímidament, després amb més força. He escrit textos mentalment, alguns els portaré aquí, altres els he descartat. He pensat, he divagat. Ha estat una estona molt més productiva i eficaç, que altres moments d'activitat més aparent.

***
El valor del record.
Ahir, mentre deambulava pel jardí passant l'estona em va venir al cap el record d'un moment feliç. Vam sortir un divendres de juny a primera hora de la tarda, amb la G., com ans solíem, a passar un breu cap de setmana al Luberon. Havíem de fer el trajecte, unes cinc hores, de pressa per poder arribar a l'hora francesa de sopar. Arribar, una dutxa ràpida, i cap a sopar. Aquella nit vam sopar a Saint-Saturnin-lès-Apt. Era un lloc estrany, preciós, una terrassa amb sòl de fusta construïda sota uns plataners centenaris, immensos, al costat d'una mena d'estany artificial. Més enllà hi havia l'edifici de l'hotel-restaurant, que no es veia. Algunes taules estaven ubicades en plataformes a la mateixa copa dels arbres. La nostra, no. Vam arribar tard, quasi no quedava ningú. Ens van servir un sopar molt simple, allà sols. La nit es va imposar ràpidament i es va difuminar el paisatge: un jardí de lavandes. Només ens il·luminava alguna bombeta. Sentíem damunt nostre la fressa suau de les fulles dels arbres, i, més enllà, el fort raucar de les granotes.
No sé si tornarem a viure moments com aquell, però, en tardes estranyes com aquestes, el record s'imposa, amb un valor immens.

***
Marías com a símptoma.
Quan era jove i va néixer en mi l'avidesa de la lectura, als anys 90 del segle passat, Javier Marías -el joven Marías- era un figura idolatrada. Idolatrada especialment en els cercles culturals i els diaris de la progressia dominant del moment, que el veien com un far. Tanta idolatria fins i tot feia una mica de ràbia. Vaig llegir-me -i entusiasmar-me- amb novel·les com Todas las almas i Travesía del horizonte, i amb els contes de Mientras ellas duermen. Em van agradar menys, en canvi, les seves novel·les més afamades, Corazón tan blanco y Mañana en la batalla piensa en mí. Tot i així, me'l vaig llegir -i me'l segueixo llegint- tot.
Marías era considerat innovador, creatiu, especialment dotat, habilidós... La seva anglofília i el seu marc cultural eren admirats. Més enllà d'algun cas particular d'odi mutu visceral, que mai he acabat d'entendre, la inquina li venia sobretot de la banda del casticisme capitalí de copa de chinchón i partida de mus.
Ara, per raons que no vénen al cas, no llegeixo diaris i no conec, per tant, els seus articles d'opinió ni el que s'escriu sobre ell, però sí que percebo, en comentaris i converses, que, en els cercles culturals que ara imposen criteri -segurament molt diferents als dels anys 90- Marías no resulta una figura còmoda ni simpàtica. I això ho veig com un canvi -a malament- dels paràmetres d'opinió o de valoració que avui regeixen. Em temo que els seus coneixements es miren amb desconfiança, el seu anglicisme es considera un esnobisme, la seva exigència es veu com un elitisme, el seu estil polit es pot arribar a veure com artificiós. Segurament no és una visió generalitzada, però sí que ho he arribat a percebre així. I ho veig com un símptoma, un símptoma dolent, d'aquesta evolució populista -també- de la cultura. Per caricaturitzar-ho podríem dir que al Ministeri de Cultura dels governs socialistes hem passat de Jorge Semprún a Màxim Huerta, encara que fos per poc temps. I en gust, hem passat d'obres elaborades, subtils, exigents, a molta duresa sentimental -o sentimentalista- escrita amb rudesa.
Acabo de llegir l'última novel·la de Marías. Sense ser la millor, és bona, m'ha agradat. Té moments rocosos, com tota bona travessa i aventura humana, però és sòlida, amb bons arguments, personatges i ambients. Fa empal·lidir sense pal·liatius moltes novel·letes urbanes, tallades a destral, de les que ara estan tan de moda. 

1.4.20

De Marías

Marías, en descriure el personatge d'Eric Southworth, professor a Oxford, ens parla amb contundència del nostre actual segle:

Seguía en sus aposentos de siempre en St. Peter's College, seguía siendo muy diestro en el oleaje de la toga negra que le caía como una catarata en torno a las piernas y jamás se le enredaba en ellas, y que él se empeñaba en vestir para sus tutorials y clases pese a que eso empezara a estar ya mal visto en los años noventa que anunciaban el nuevo, rencoroso siglo: como un rasgo de autoridad y elitismo. Ya empezaba a estar todo mal visto, cualquier signo de cortesía, distinción o saber, a sentirse como un agravio. Pero Mr Southworth era naturalmente cortés, distinguido y sabio, como lo era el Profesor Wheeler, aún más (sería nombrado Sir Peter Wheeler un poco más tarde), y no estaba dispuesto a ir contra su ser por contentar a una masa manipulada, educada en el victimismo congénito y azuzada al complejo de inferioridad como pasaporte, coartada y motor de la existencia.

Segurament aquesta visió és molt exagerada, però és innegable que se sustenta en una base de realitat. Mai he cregut en voluntats supremes d'educar o azuzar d'una determinada manera, però sí que és cert que s'imposen, no se sap ben bé com, corrents o maneres de fer o de pensar, que resulten més fàcils, acomodatícies o populars (en els diferents sentits de l'accepció). I encara que l'antipàtica paraula excel·lència sigui repetida fins la sacietat en el nostre món, el cert és que la facilitat i la superficialitat s'imposen sovint al rigor i la exigència.

31.3.20

Divagacions

El món audiovisual em cansa, em veig escrivint a l'amic R., davant la meva incapacitat d'estar-me quiet escoltant una entrevista, un podcast o mirant un vídeo al mòbil. Per contra, puc passar-me hores davant de qualsevol material escrit sobre paper. Aquesta confessió em fa adonar-me d'una limitació real i evident.

***

Aquests dies precisament, proliferen les lectures, emissions, converses, xerrades... de caire cultural, literari o artístic. N'he seguit fragmentàriament alguna, i m'ha resultat interessant. Però no oblidem que la creació és un acte estrictament individual. L'autor davant d'un paper o una pantalla, el pensador reflexionant en solitud, l'escultor davant d'un bloc de marbre. Això em sembla tan pètriament indiscutible com l'esmentat bloc de marbre.

***

I aquesta reflexió sobre la individualitat, que no individualisme, em fa pensar també en la reclusió d'aquests dies. Estem tancats per responsabilitat individual, per solidaritat, per confiança en qui pren les decisions o les orienta, fins i tot per obediència. Pel bé d'una comunitat de la qual formem part. Però no per una mena de sentiment quasi-religiós que començo a percebre en forma de pseudoespiritualitat comunitària. No. Estem reclosos perquè ara toca i és el millor per a tots, però també estem cansats de consignes i de mantres.

***

Em va semblar magnífic l'article d'ahir d'Antoni Puigvert a La Vanguardia.

***

Aprofitar aquests moments per començar a agitar revolucions o reaccions em sembla més que miserable.

***

En temps de mascaretes i guants, escriure sense preservatiu.

Més notes

Un altre dia gris, tot i que avui sense pluja. La xemeneia de sempre no fumeja. Els colors no són tan vius com ahir, ni el verd de l'herba ni el dels líquens del tronc de l'arbre de l'amor, que comença a treure les flors liles. Tinc a mà, ara, una càmera de fotos amb zoom. Ahir vaig veure un tudó, gras i ufanós com un bisbe, posat sobre un dels pinacles de l'entrada. Aquest matí es passejava una pasqüeta, despreocupada, sobre l'herba. Després, un merlot es gronxava sobre el cable del telèfon. Miraré d'immortalitzar aquestes visites amb la càmera.

***

Segueixo amb la novel·la de Marías, que em regala algunes il·luminacions. Un dels personatges, Jack Nevinson, pare del protagonista, envidua i es fa vell a Espanya, un país estranger per a ell. Escriu Marías sobre la possibilitat d'un retorn al seu país:

Retornar a Inglaterra, sin embargo, no era para él una opción: la nación tendría que haberse parado o tendría que haberse parado su edad, y esas dos cosas jamás se detienen, en ningún tiempo ni en ningún lugar. Los países los usurpan quienes van naciendo sin querer, a nosotros nos usurpan los adultos o los viejos en que nos convertimos sin querer.

Efectivament, les persones en fer-se grans veuen desaparèixer el seu món, els seus països, no tant pels canvis físics que experimenten com pel fet de no estar ja poblats per les persones que solien i que, directament o indirecta, coneixien. Els referents canvien -a pitjor- i els carrers queden poblats, efectivament, per aquells que van naixent sense voler i es van despoblant d'aquells que moren, també sense voler. Recordo el meu pare, en els seus últims anys, desinteressat per les històries de persones que no coneixia i per un món que no reconeixia.

***

Penso ara en el llibret que vaig enviar a l'editorial X i en com segurament haurà quedat desactualitzat per aquest xoc, que ens ho fa repensar tot. O potser serà al contrari, que aquelles reflexions hauran guanyat sentit i força.

***

En aquest moment, criticar qualsevol decisió és molt fàcil. I gratuït. Ho dèiem l'altre dia. Però no puc deixar de trobar contradictori tenir petits comerços tancats, amb tot el mal que comporta, i que furgonetes de repartiment de vendes online circulin lliurement tot el dia, de casa en casa.

29.3.20

Notes

Avui el dia ha canviat com un mitjó. Matí assolellat, l'hem passat al jardí, on ens hem anat amarant del sol que hem trobat tant a faltar aquesta setmana. A la tarda, però, ha arribat la pluja, acompanyada de boirines. Amb el canvi d'hora, la tarda es fa eterna. Ara regna el silenci, des de la finestra veig la xemeneia que fumeja just davant del campanar de l'església. Darrere, les muntanyes grises, mig tapades per la boira. Al jardí, la pluja ha fet sortir el verd intens de l'herba. Sento l'aigua regalimar per les canals de coure, mentre toquen dos quarts de vuit del vespre. Les gotes cauen sobre les teules com un metrònom.

***

Envia X. un correu precís, punyent i que s'adapta com un guant al que he anat pensant aquests dies. Ara sembla que tots en sapiguem molt de tot. Tant és el tema -epidemiologia, economia, medicina, desinfecció- sempre ho faríem millor que els que han de prendre les difícils decisions en aquests moments. Potser sóc un ingenu, però jo miro d'empatitzar -paraula horrible- i entendre les dificultats.

***

Com acostuma a passar en les situacions vitals més intenses, aquests dies ens sembla trobar missatges, paral·lelismes, identificacions amb el moment que vivim en els llibres que llegim, la música que escoltem, les pel·lícules que mirem.
Me n'he anat als valors segurs i estic llegint aquests dies Berta Isla, la -crec- última novel·la de Marías. És una novel·la canònica de l'autor, fidel al seu estil, a les seves temàtiques, a les seves obsessions. En una escena on Tomás, el protagonista, que treballa pels serveis secrets britànics i justifica les seves activitats davant la seva dona, temerosa i preocupada, diu el següent:

Los Reinos siempre han necesitado defensa. ¿Cómo te crees, si no, que hemos llegado hasta aquí? ¿Por qué te crees que la gente vive tranquila, dedicada a sus asuntos, incluso a sus sufrimientos y penalidades, a mirar por sí misma y por los suyos, que son siempre muy pocos, a maldecir a su negra suerte sin ocuparse de nada más? ¿Por qué crees que la gente vive tranquila para dedicarse a su propia intranquilidad, cada una a la suya particular? Nada de eso sería posible sin la defensa. ¿Por qué te crees que cada mañana todo esto está en orden, más o menos en orden, y la gente sale a sus quehaceres, y llegan el correo y los repartidores, se abastecen los mercados y funcionan los autobuses y el metro, los trenes y los aeropuertos, los banqueros abren sus bancos y los ciudadanos acuden a hacer sus gestiones, y a poner sus ahorros a buen recaudo? ¿Por qué hay pan en las panaderías y pasteles en las pastelerías, por qué se apagan las farolas y a la noche se vuelven a encender, por qué sube y baja la Bolsa y cada uno recibe su salario alto o bajo a fin de mes? Todo esto nos parece normal y en realidad es extraordinario, es insólito que se ponga en marcha y continúe un día tras otro. Si sucede es porque hay una defensa permante y silenciosa del Reino, de la que nadie se entera ni se debe enterar. 

Aquest dies hem après a valorar que ens arribi allò més essencial per viure, allò que, en una situació normal, donem per fet: que hi hagi pa als forns, com diu Marías. Però aquest escrit, en els moments actuals, m'ha fet pensar també en la fragilitat i el valor de l'ordre, perquè, efectivament, és extraordinari i insòlit que tot funcioni i es posi en marxa un dia sí i un altre també.

***

Ingènuament, segueixo mirant webs de cases rurals i planificant eventuals vacances, més com una il·lusió que com una possibilitat real.

26.3.20

Serra d'Or


Apunts

Fins i tot les desgràcies, quan són novetat, donen un punt d'excitació, una mena d'il·lusió estranya i malsana. Portar el braç enguixat, quedar-se aïllat en una nevada, no tenir llum... Aquest estat -una mescla d'infantilisme i d'alerta adrenalínica- sol durar ben poc. Aviat s'imposa la realitat crua i feixuga: no poder escriure, no poder moure's, no veure-s'hi. Tinc la sensació que això ens comença a passar també en el nostre estat actual. Ja no s'aplaudeix tan fort, ja gairebé no es posa música, ja no fan gràcia els vídeos amb històries de paper higiènic. Fins i tot, ja gairebé no n'arriben.

***

Amb l'À. mirem les corbes d'evolució de nombre de casos per països. Una mena d'eurovisió epidèmica i macabra: Spain, 10 points, Italy, 12 points, en totes les circumstàncies sempre pringuem els mateixos. I avui veiem com la corba de França, que no havia crescut gaire, ja s'aplana.

- Com s'ho fan?!- diu l'A., indignat, davant la injustícia de que tanta reclusió no ens doni resultats.

***

Avui fa un dia hivernal, fred. Des de la finestra veig xemeneies fumar i el campanar de l'església, impertèrrit. Diuen que potser ens nevarà. El cel comença a allisar-se, com un llençol de color gris perla. Com se sumarà el silenci de la neu al que ja regna aquests dies?

***

Per millorar una mica l'humor rellegeixo algunes històries provençals de Peter Mayle. Quin país! Ja tinc l'explicació, À., allí, fins i tot el coronavirus s'ho deu agafar amb calma.

***

Avui no he sortit a olorar les lavandes. Fa massa fred.

***

El paper. Ahir vaig posar-me a mirar amb l'ordinador algunes revistes de viatges i d'actualitat que aquests dies ofereixen gratuïtament. La veritat és que eren agradables i interessants, però em va resultar impossible llegir-les. El paper em dona l'estat de concentració -no sé si aquesta seria la paraula exacta, però no en sé trobar cap altra- necessari per gaudir d'una lectura i aprofitar-la. Davant d'una pantalla, en sóc incapaç.

***

Pagar. Aquests dies s'ofereixen descàrregues de llibres i revistes, lectures, xerrades, concerts... Tot gratuït. I segurament la intenció és molt bona i el gest, d'agrair. Però crec que devalua encara més la creació artística, l'activitat d'un sector que ja no acostuma a ser percebut precisament com una riquesa. No crec que la cultura s'hagi de regalar. No veig ningú que regali camises, formatge o taronges, per molta epidèmia que hi hagi.

25.3.20

Breus

No sóc gens sospitós de ser seguidor de filosofies tipus new age, però sí que crec que d'això n'hauríem de treure una conclusió en forma d'alentiment, quietud, fre.

***

Per contra, veig en algun lloc gent que es pregunta què farà quan pugui sortir de casa i constato que les respostes són del tipus donar la volta al món!

***

I no ho critico, només ho constato. És comprensible: a cadascú li tira allò que li resulta atractiu i que és resultat d'un aprenentatge d'anys. Potser el que cal és canviar aquests aprenentatges, els referents.

***

A mi també m'atreuen les meves obsessions i, ahir, vaig veure que les lavandes havien començat a brotar. Vaig tocar les fulles noves i la mà em va quedar amarada d'aquella olor intensa i -atenció al tòpic- evocativa. Vaig pensar immediatament en tornar a la Provença.

***

Tornar a la Provença i potser quedar-m'hi, convertit en un d'aquells personatges de Giono, allunyats de tot. No és per menys a la vista d'algunes de les coses que llegeixo aquests dies per les xarxes socials. És ben cert que en moments així surt el millor de les persones, però també el pitjor.

***

No mirar les xarxes i limitar els mitjans seriosos. Mira que és fàcil. Doncs no hi ha manera.

***

I he decidit que l'olor de la lavanda em servirà també de mesura de control. Diuen -potser és una falsedat més- que un dels símptomes de la malaltia és la pèrdua de l'olfacte. Així que l'olor de lavanda serà alhora magdalena de Proust i canari de mina.

***

Alguns paladins del confinament hardcore que no paren quiets.

23.3.20

Notes

Un dels últims dies a.C. (abans del coronavirus o abans del confinament, com preferiu), vaig veure com les flors de colza començaven a apuntar en alguns camps, i vaig pensar que aniríem a passejar-nos pel camí que els travessa, entre els Hostalets i Tona. Ara veig alguna foto de camps grocs a l'instagram i penso que ja deuen estar florits. Una primavera que se'ns escaparà.

***

Sento les campanes que de l'església que toquen les dotze. Els diumenges encara toquen a missa. Misses que no se celebren.

***

Fa uns dies pensava que anar a comprar era gairebé un luxe, caminar una mica, sentir l'aire, veure algunes persones... Ara ho percebo ja com un perill, una amenaça.

***

Ahir a la tarda vaig estar mirant-me una guia de viatges de Poitu-Charentes i pàgines de cases rurals d'aquesta regió francesa, pensant en l'estiu, com si res no passés. I ja veurem què passarà, però crec que és preferible això que llegir les notícies dels diaris digitals. Avui continuaré.

***

Per què aquesta regió? No sé. Havíem fet plans d'anar a l'estiu a algun lloc llunyà: Irlanda, Grècia... (per nosaltres això és llunyà i, segons com, potser ho tornarà a ser per a tots), però ara em resulten inhòspits els avions i els aeroports i confio més en la seguretat dels mitjans propis. Tot això és absurd, ja ho sé, igual que fer plans, però crec que ajuda tenir horitzons oberts.

***

El millor moment del dia és quan arriba l'hora d'anar a dormir. Amb el seu escalf, l'edredó té un efecte metafòricament protector. Llegeixo a l'empara de la llum càlida passada pel tamís de la pantalla fins que em venç la son. Tanco el llibre, el llum i els ulls, i dormo plàcidament.

***

Penso en el text que vaig enviar fa unes setmanes a Clarín, sobre Pla i la grip espanyola, i sobre nosaltres. Segurament haurà quedat desfasat, després de tot el que està passant. Però m'agradarà llegir-lo, quan passi encara més temps, pensant com d'ingenus érem tots.

***

Som afortunats de viure aquí. Avui plou, però quan fa bo podem sortir al jardí, moure'ns, percebre aquesta pau enganyosa del poble, aquest silenci. Com el vel de Maia de Manent.

***

Passa ara un cotxe tocant la botzina. Se'm fa difícil pensar quin motiu pot haver-hi en aquests moments per tocar el clàxon del cotxe.

***

M'arriba un text de Samuel Pepys sobre la pesta que va viure Anglaterra el 1665, just un any abans del gran incendi de Londres -Déu n'hi do, quins temps- i busco els diaris que va regalar-me T. (en anglès i en castellà), però no sé si tinc esma per llegir aquestes anotacions.

***

Detesto els jocs d'atzar. I llegeixo que la plaga -terminologia de Pepys- provoca la bancarrota de les cases d'apostes digitals, que tant mal fan. Penso, doncs, que almenys hi haurà alguna conseqüència positiva d'això. Però és evident que ara vivim tots, més que mai, sota els designis d'un atzar macabre, el pitjor joc possible.

***

Estava pensant en comprar alguns llibres a Libelista o a alguna de les llibreries independents que ofereixen la compra online i el transport a domicili, però després he pensat que repassaria les prestatgeries. Tinc moltes coses per llegir encara, potser els ha arribat el moment.

20.3.20

Pors benestants

Dies estranys, d’incertesa, de por. Por amb majúscules. A casa, en pau, afortunats d’estar bé, protegits, a l’empar del sol d’una primavera que té pressa per néixer. Però amb un horitzó negre que ho envaeix tot, omnipresent. Una situació que em fa pensar en El vel de Maia de Marià Manent. Manent, refugiat a Viladrau durant la Guerra, ens explica en el seu diari com viu en una mena d’oasi de bellesa i natura exuberant, mentre a dos-cents quilòmetres, els joves moren al front i a la rereguarda maten els bombardejos i les represàlies polítiques. La seva pau i la seva bellesa no són, doncs, més que un decorat fictici, un vel que amaga una realitat horrible.
Nosaltres llegim les notícies del camp de batalla que són ara els nostres hospitals, on els soldats blancs lluiten contra la mort vestida d’enemic invisible. A distància, no veiem aquesta guerra, però sabem que hi és, i que és terrible. Qui ens ho havia de dir, a nosaltres que ens crèiem gairebé invulnerables en el nostre benestar de la vella Europa! Rellegeixo els meus últims escrits, quan l’amenaça tan sols apuntava, i em semblen ridículs, puerils. Ara gairebé tot ho sembla.
A l’estiu, acabat de tornar del paradís grec, que ara em resulta quasi fictici, gairebé com una al·lucinació lisèrgica, vaig llegir-me Otra vida por vivir, de Theodor Kallifatides. En recordo un fragment, el que més em va impactar, que ja vaig citar aquí en un escrit. Diu l’autor, ja gran:

La muerte no te privará de nada, has probado ya todos los placeres. Has visto a tu mujer parir a tus hijos. A tu hijo convertirse en un hombre y a tu hija en una mujer. Has visto el cerezo de tu jardín crecer, a las olas del mar pulir los cantos, a las serpientes enredarse una al lado de la otra. ¿Qué más puede ofrecerte ya este mundo? Bebe tu vino, date la bendición y cierra los ojos. Y si mueres esta noche, nada cambiará ni nada perderás.

Tot i ser força més jove que l’autor, em vaig identificar amb aquest pensament savi. Li vaig llegir a la G. i li vaig dir que si no fos per ella i pels nens, que encara han de créixer i encara em necessiten, compartiria aquest pensament. He estat afortunat, ho he tingut tot: ara, si no fos per vosaltres, què podria perdre ja davant la mort, vaig dir-li. Em va renyar.
Ara, però, quan vaig a comprar i em creuo pels carrers del poble amb altres individus temorosos com jo, protegits i ocults darrera les màscares, que guarden la distància i em miren de reüll, gent que sóc ja incapaç de reconèixer i, si ho aconsegueixo, no puc ni aturar-me a parlar-hi, no puc deixar de tenir por. Por de les circumstàncies que rodegen aquesta lluita i que llegim entre línies als diaris. Por del caprici de la infecció i de la gravetat, que percebo com una loteria macabra. Por del món que ens quedarà després. Però sobretot, temor d’haver de deixar sols als meus en algun moment. Pors benestants, que farien riure als nostres avantpassats o als nostres conciutadans d'altres punts de la terra, però pors que són ben nostres.

12.3.20

Coronavirus

Em diu l'N. que a la classe d'ahir de l'escola de música -potser l'última en un quant temps- van composar un himne al coronavirus. La millor part, afirma rient, era la que deia: Coronavirus, tanca el cole!

***
Impossible no preocupar-se davant del que ens ve a sobre. Per mitigar (ara que entrarem aviat en fase de mitigació i serà el verb de moda) la preocupació, la mandra i un cert escepticisme, el millor és pensar que tot això és fonamentalment per protegir les persones més fràgils. I davant d'això, cap dubte.

***
I en el vessant de la picaresca, esperar que suspenguin la lliga de futbol.

***
Tornant a l'inici de El quadern gris, al tancament de la Universitat per la grip espanyola, a Josep Pla, desvagat, llegint i passejant, i al seu germà trencant-se braços i cames jugant a futbol, pensar que ara, Pere Pla, ni jugar a futbol podria. Em diuen que ahir van tancar les pistes de tennis del poble, tot i la xarxa que separa els contendents.

***
Escriure La novel·la del coronavirus (amb majúscula), una idea que segur que ronda pel cap de molts escriptors.

***
No sé per què, potser perquè darrerament ja hi passo molt de temps, però la previsible reclusió a les cases se'm fa profundament costeruda.

***
He recordat avui L'hussard dans le toit, de Giono, una història stendhaliana que no em va acabar de convèncer: epidèmies, quarentenes i fugides. Molt actual, això sí. Amb el temps que tindrem, mirarem la pel·lícula, amb Juliette Binoche, que mai falla, i Olivier Martínez.

10.3.20

Traduir

Passo un parell de dies escrivint sense parar. Textos per la feina, protocols, documents de recomanacions. Alguns els he de traduir, de l'anglès i d'altres llengües que no acabo de dominar. Estic cansat de teclejar, d'escriure.
Però avui al vespre em ve al cap una idea de text, aquest de creació. I com que l'he d'escriure en castellà i el tinc mig escrit en català, em poso a traduir-lo, completar-lo, revisar-lo. Però, sobretot, el repte més gran és traduir uns fragments de Josep Pla. I podria buscar si han estat traduïts al castellà, però, mira, em ve de gust fer-ne la meva versió. I així començo, amb dubtes, però de cop sento com se m'emporta el text i el repte de la traducció, amb totes les seves dificultats i recompenses. I en aquest text, en què Pla parla de la fal·lera pueril de l'ofici amarg d'escriure, jo hi trobo, digueu-me ingenu, una altra fal·lera que avui em fa feliç, la de traduir.

5.3.20

Fa 102 anys

1918. 8 de març.- Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol -malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama-, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

Així comença El quadern gris, obra cabdal de la literatura catalana, i aquests dies, en recordar-ho i rellegir-ho no puc deixar de sentir una esgarrifança.

Recorro a l'edició facsímil dels dietaris originals del que seria dècades més tard El quadern gris, perquè crec recordar que l'inici i les dates són diferents. Efectivament, la primera anotació és de 13 d'octubre de 1918. Comença així:

Al menys ara, a Catalunya, hi ha unanimitat: tots tenim la grippe.

I Xavier Pla, en la introducció Els enigmes del quadern gris, explica el següent:

El dietari s'inicia, doncs, el 13 d'octubre de 1918, un dia després que la Universitat de Barcelona, on Josep Pla estudiava la carrera de Dret, tanqués a causa de la grip, i acaba el 25 de maig de 1919, dos dies després del final de curs. Aquesta epidèmia de grip, considerada l'última gran crisi de mortalitat endèmica de la història d'Europa, no només va obligar a clausurar les aules universitàries, sinó que va fer tancar teatres i sales de festes, les redaccions dels diaris de la ciutat van veure's afectades i nombrosos intel·lectiuals, com Eugeni d'Ors, van estar greument malalts o, com Joaquim Folguera, van morir. De manera que podem afirmar que tota una generació de joves periodistes, escriptors o artistes catalans de l'època van quedar fortament impressionats per la "dansa macabra" de la grip que justament va coincidir amb el final, el dia 11 de novembre, de la primera guerra mundial.

Xavier Pla segueix fent referència a la importància d'aquest signe de la mort en les primeres reflexions literàries de Pla, en el pes d'haver de conviure amb la mort, simbolitzada en aquesta greu epidèmia coneguda com a grip espanyola. Jo recordo molt especialment aquell fragment de El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, que sempre he trobat excels, per la seva capacitat d'unir paisatge, joventut i escriptura, i que no puc deixar de reproduir:

Em veig a setze o disset anys, a l'època que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l'hivern a Palafrugell. Havent dinat sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d´una d'aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d'escriptor. Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d'adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d'embadaliment. El vol d'un ocell em feia quedar parat. La contemplació d'uns conreus amb oliveres podia abstreure'm fins a fer-me sentir l'esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant.
No era pas que veiés nimfes darrera els arbres. De nimfa, no n'he vista mai cap. Era que descobria el món exterior. Tots portàvem, llavors, al costat, sense necessitat d'ésser massa sensibles, la presència de la mort. La malaltia feia estralls, es morien els amics més cars, les cases eren plenes de malalts. Potser tots estàvem una mica enfebrats. Fou probablement la lucidesa que provoca a estones la por de morir que em féu veure la meravella que tenia al davant. Feia un temps clar, hi havia una llum ideal. Trobava a la terra punts de repòs, recolzades de calma, corbes d´abundància que em produïen una inefable i plena sensació de salut i de seguretat. La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d'escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m'enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d´aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d'estats de joia aparent i de desesperançament real, m'emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d´aquest ofici amarg.(...)
Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d´aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi, el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l´eternitat.


Déu no vulgui que una societat com la nostra, amb una clara tendència a l'histerisme, que viu d'esquena a la mort i amb una sensació gairebé d'invulnerabilitat, plena de tecnològica supèrbia, hagi d'encarar una situació com la d'aquells anys. Però si almenys en sortís un Pla o un quadern gris...

26.2.20

Coses que no m'han agradat

Una noia molt jove porta la seva àvia de la mà pel carrer. Quan ens creuem, sento que li diu, amb un to brusc:
- Contesta'm! T'estic parlant!

***
A l'encreuament de Diputació i Enric Granados, una nena arrossega un carro de supermercat i va obrint els contenidors. En paral·lel, dues adolescents, tot just una mica més grans, travessen el carrer rient, corrent, despreocupades. El contrast.

***
Al tren, davant meu, una parella. Ell, de la meva edat, o potser una mica més jove, autocomplaent, volgudament vestit de bohemi. Ella, molt jove, amb els grans a la cara senyal de la primera joventut, vestida amb modèstia. Es besen. I, ja ho sé, els camins de l'amor són indesxifrables, però el desequilibri, no tant en edat com en seguretat i anclatge en la vida, em resulta desagradable.

***
Més enllà de tot això, el pols de la ciutat continua sent inabastable per a qualsevol que intenti projectar-lo en un paper. Caminar pels carrers o observar darrera un finestral n'és prova permanent. Ara, a més, les imatges teixeixen una mena de xarxa entre allò que veiem pel carrer i el que ens apareix constantment a la pantalla del mòbil; entre allò que succeeix i allò que escrivim; entre el que veiem amb nitidesa i el que es desdibuixa rere els vidres de les ulleres de llegir. Mentrestant, el dia va tombant i cau el vespre. La gent i els cotxes passen, silenciosos, darrera els vidres del lobby d'aquest hotel elegant, on faig temps, escrivint això i prenent un cafè innecessari. Fins i tot crema un foc en una llar, com si fóssim en una ciutat centreeuropea. Passo les pàgines d'una novel·la on apareixen els versos d'Emily Dickinson, mentre en el mòbil suren ecos de Rilke. Aquells versos francesos:

Sense repòs canvies de vestit,
fins i tot la cabellera;
rere tanta fugida, la teva vida
resta presència pura.

20.2.20

Laura Palmer


Caminant per la Gran Via, he vist de reüll en una gran botiga de roba femenina -crec que era H&M- una samarreta amb la fotografia de Laura Palmer. La idea m'ha agradat: una imatge nostàlgica i alhora icònica. He seguit caminant, pensant en que si veiés una samarreta amb algun personatge d'una sèrie de moda actual, suposant que el reconegués, em semblaria una absoluta xorrada.
Llavors, per què és icònica Laura Palmer? Potser per què representa a una sèrie de culte de David Lynch? No ho crec. Ho és possiblement per a una generació, la nostra, simplement perquè pertany a un passat en què qualsevol fenomen es vivia amb més intensitat. Un partit de bàsquet, una sèrie de televisió, una trobada d'amics, qualsevol cosa. La joventut és això, creure en els fets més ínfims. Sentia l'altre dia per la ràdio el comentari d'uns periodistes que han fet un llibre sobre els derbis futbolístics europeus més intensos. Els de Belgrad, Estambul o Nicòsia, per exemple. Un d'ells deia sentir enveja per la passió amb què es vivien, que aquí hem perdut, com tantes altres coses, en aquest oceà de benestar inestable en què naveguem.
Laura Palmer impacta com a imatge d'una realitat passada molt vívida. Veure-la, mentre avanço entre gent que camina pel centre de la ciutat, em fa pensar en la diferència de perspectiva que dóna el pas dels anys, en com canvia l'enfocament del món des de l'absoluta despreocupació juvenil fins la mirada madura, marcada per un excés de temença i responsabilitat. Laura Palmer se m'apareix com un fantasma -mai més ben dit- d'allò que érem, per recordar-me, com un memento mori, que hem de ser capaços de seguir encarant amb passió la quotidianitat. Laura Palmer, enemiga del desencant.

13.2.20

Notes

Amb tots els matisos que calgui, però de la cancel·lació del congrés de telefonia mòbil a causa de l'epidèmia del coronavirus en podem treure alguna conclusió important. Allò ancestral -la por, la pesta- s'acaba imposant a tota la posmodernitat del món. Allò tradicionalment més valuós -la vida, la salut- té efectivament més valor que els nous tòtems-el negoci, els diners, la tecnologia, les relacions socials. I, finalment, no som tan poderosos com ens creiem.

***
Avui, en obrir la finestra a primera hora del matí, Aiguafreda tenia un aire francès. El verd de l'herba humida. El sol que sortia, tènue. Les velles teulades. Els grumolls de boira que es movien inquiets a les fondalades.

***
Treure de la funda un disc vell de Siouxsie & The Banshees, treure-li la pols amb aquella espongeta de vellut, i posar-lo al tocadiscs. Veure com baixa el braç i l'agulla toca el vinil. Sentir les crepitacions inicials i després la música que comença a sonar. Una petita meravella.

***
Camina pel carrer i torbar-te de cop una cara coneguda sense arribar a saber qui és. Pensar, amb els anys, quantes persones has arribat a conèixer, fugaçment.

***
I d'alguns d'aquests rostres -i el que porten al darrera- saber, amb satisfacció, que no els has de veure mai més.

***
Conduint amb el cotxe, trobar-te de cop amb un autèntic boig, amb aparença d'home respectable. I haver d'iniciar una discussió encesa i absurda, que sobtadament voldries -i podries- acabar amb quatre cops de puny. I no fer-ho per tres motius: per mandra, per civilització i per consciència que el pitjor que té el mal és que t'acaba portant al seu terreny, convertint-te inesperadament en un dels seus soldats.

***
I adonar-te, feliçment, que allò que t'ha deixat un malestar que creus que arrossegaràs tot el dia, s'ha volatilitzat ràpidament.

***
En arribar a casa ben entrada la nit, trobar-te Orion -i Sírius- imponents sobre els cingles, en un lloc inesperat propi de les hores avançades, on quasi mai els veiem. Una imatge molt bella.

2.2.20

Desencant


Em commou la lectura de Espejo de sombras, el llibre de memòries de Felicidad Blanc. El vaig començar amb una certa recança; mai havia volgut veure El desencanto, perquè em semblava una mica pornogràfic recrear-se en la infelicitat i els fantasmes d'una família desgraciada. Però tot i la infelicitat enorme que sura com una constant al llarg del llibre, la bellesa hi aflora en molts passatges, inherent a la mirada de Felicidad Blanc. Malgrat totes les seves renúncies, malgrat totes les desgràcies, malgrat l'aclaparador desencant que pateix i expressa l'autora, sempre acaba emergint una visió neta i esperançada de la realitat, una confiança en què la història pot canviar, fins i tot una felicitat -efímera però valuosa- en determinats moments de la vida.
Els amics -R., À.- que han insistit en què vegi la pel·lícula, parlen de la veu de Felicidad Blanc com un element gairebé hipnòtic, el fil conductor del film. Sense haver-lo vist resulta impossible sentir-se condicionat per aquesta veu, que assenyalen com a molt especial, però curiosament, aquesta veu, entesa ara com a veu narrativa, és el que dóna la força a aquest llibre. La veu de Felicidad Blanc, amb totes les seves fantasies i subjectivitats, ens agafa de la mà i ens fa recórrer aquest camí, ple de sobresalts, perills, incerteses, pors, laments,... però la seva sinceritat i el seu amor -tan estrany, segurament tan poc equilibrat- arriba a semblar que pot vèncer totes les adversitats.
Trobem en la història episodis que ens reconforten -els anys de Londres, de Catalunya-, personatges com el pare metge, que semblen poderosament protectors i invencibles, però en tot moment intuïm -i sabem- que el lent teixir de la desgràcia, que té en el marit i els fills, especialment el mitjà, com a principals protagonistes, acabarà imposant-se.
És, en qualsevol cas, una història que no pot deixar indiferent, un llibre que acabes tancant amb un fort sospir, que et deixa un pes però alhora una ensenyança. I un personatge, el de Felicidad Blanc, que mai més et resultarà indiferent.

29.1.20

Una tarda a Madrid

Madrid em sembla avui una ciutat profundament trista. El cel gris deixa anar de tant en tant unes gotes de pluja minúscules, fredes, cantàbriques. Els carrers de prop del Retiro tenen un punt londinenc, però sense l’exotisme que té per a nosaltres la capital britànica. Tothom sembla tenir pressa. M'arribo a la Cuesta de Moyano, on la majoria de casetes són tancades. Un llibreter baixa la persiana de fusta just quan m'acosto a treure-hi el nas. Em compensa, però, l'escena que visc just al costat. Un altre llibreter té posada la ràdio, on sona una cançó de Gabinete Caligari. El llibreter acompanya la veu de Jaime Urrutia amb la seva, encara més greu. Com que en conec la lletra, els acompanyo jo també, interiorment:

Si por costumbre yo amé
por costumbre olvidé,
la fuerza de la costumbre es mi guía y mi lumbre.

És un moment bonic, poètic, quasi el millor del dia. El llibreter no s'avergonyeix en absolut davant la meva presència i segueix cantant, mentre jo ressegueixo els títols del taulell amb l'orella posada en el duet. I no se m'acudeix millor música que aquesta de Gabinete per acompanyar aquest Madrid d'avui, gris com la força del costum.

***

El museu del Prado em porta indefectiblement a la infantesa. No és un museu neutre, un museu més. Em recorda profundament la meva mare i alguna visita infantil, que llavors feia cansat i de mala gana. Però ara visc amb emoció aquells records. Recordo que Las Meninas estaven en una sala fosca i petita, on s'entrava gairebé com en un santuari. La primera vegada que vaig veure-les devia tenir sis o set anys. La meva mare me'n parlava amb devoció, com d'un tresor, i tinc ara a la ment una imatge vaga d'aquella sala fosca i de l'estranyesa que em va produir aquell quadre, que contemplava amb un sentiment inculcat de ser profundament afortunat de ser on era; una sensació que no acabava de comprendre. Ara la sala oval, gran, on s'exposa l'obra, juntament amb la resta de retrats de la cort de Velázquez, imposa. L'entorn ampli, amb les parets pintades de gris i els retrats, extraordinaris, exhibits amb amplitud, és magnífic. Tinc la sort de veure-la avui, estranyament, amb molt poca gent, gairebé sol. Però no en tinc prou amb aquest luxe; arribo cansat després d'unes jornades intenses i amb una certa enyorança, que no em predisposen a la bellesa. Segueixo recorrent les sales i el sentiment de trobar-me en un món irreal, més que no en un museu, segueix envaint-me. El passat se'm representa en forma d'imatges reiteradament presents en llibres de text de la infantesa: Jovellanos, pensatiu i somniador, retratat per Goya, el mateix Goya pintat per Vicente López, Carles V a cavall, per Tiziano. O se m'apareix també la sagrada família de Rafael, la reproducció de la qual, emmarcada en fusta daurada, presidia la saleta de casa els meus pares, on ara hi tinc la biblioteca.
Curiosament, és la pintura del segle XIX la que em va estovant i situant-me: Fortuny, els Madrazo, l'immens quadre de Gisbert de l'afusellament del general Torrijos... D'aquí, entro ja ben predisposat a les últimes sales de la planta baixa. L'anunciació de Fra Angelico, acabada de sortir dels tallers de restauració, treu l'alè amb els nous colors, nets i inflamadíssims. Tres Boticellis, crec que provinents d’una donació de Cambó, bellíssims amb els seus paisatges d’arbres paral·lels. I, sobretot, els primitius flamencs: Memling, el Bosco, David, Brueghel i, sobre tot, van der Weyden. Em passo una estona recorrent aquestes sales dels primers flamencs, palesant la impossibilitat de retenir allò que veig, per endur-me'n alguna cosa. Finalment, el rellotge m'indica que he de marxar, el tren m'espera i em portarà feliçment a casa.

***
Diumenge a la nit busco un bar on veure el partit de futbol del principal equip local. No és que hi tingui un especial interès, més enllà de que ens convé una derrota del Valladolid per als nostres càlculs de cara a la desitjada salvació, però m'agradaria veure com es viu aquí un partit de futbol. Així que després de sopar, recorro els carrers d'aquest anomenat barri de las letras –no sé si és una denominació tradicional o un invent modern, em temo que això darrer- fins arribar a la plaça de Santa Ana. Constato que, igual que passa a la nostra ciutat, la majoria de bars i tavernes estan orientades a un públic forani: locals atractius, amb major o menor grau de casticisme, però sense televisió ni, lògicament, públic local que l'envolti. Acabo veient els minuts finals del partit, lamentablement, en un pseudopub irlandès, on tres o quatre parroquians canten tímidament el gol de Nacho que els dóna la victòria. Amb la derrota del Mallorca, estem a tres punts de la salvació.

***
Passo la tarda –de fet només un parell d’hores- resseguint algunes de les llibreries de la ciutat. La Central de Callao –de què tant m'havien parlat- és extraordinària, però immensa, gairebé inabastable. Pujo per la bella escala de fusta i barana metàl·lica que em recorda la d'una altra llibreria, molt llunyana, la Manufacture de Montolieu, i em perdo per les diferents sales i pisos. Necessitaria hores, que no tinc, per poder resseguir-la. Trec el cap a Bardón, que és el contrari del que jo busco en una llibreria de vell. Impossibilitat de buscar i remenar sense objectiu; lleixes plenes de lloms de pell i daurats, i pregunta instantània sobre què estic buscant. Responc donant un parell de noms d'autors a l'atzar i em donen de seguida un grapat de fitxes escrites a mà amb títols, preus –alts- edicions i dates. Dono les gràcies a la noia que m'ha atès i me'n vaig. De camí cap a la plaza Mayor –els turistes som així no ens podem estar de treure el cap als llocs emblemàtics- passo per una mena de passatge –crec que es diu de San Ginés- on hi ha una parada de llibres i cartells antics en un racó buscadament pintoresc. No hi sé veure res. Al costat, una placa en una xocolateria explica que aquell és el lloc on transcorre una de les escenes de Luces de Bohemia. Segueixo el meu camí cap al sud i, fregant la Latina i Lavapiés, m’arribo a Gulliver, que és tancat, obre a les 17:30. Un horari estrany, quasi francès (per l’estranyesa, no per l’hora d’obertura). No tinc temps d'esperar-me.
Després de Moyano i el Prado, passo per l'hotel a recollir la maleta i enfilo cap a Atocha, no sense fer una parada a La Fábrica. El rellotge m’empeny i no puc dedicar tot el temps que voldria a aquest espai que exposa una selecció interessant de llibres de fotografia –alguns editats per ells mateixos- i de la resta d'arts. Li dic a la noia que no marxaria mai d'allí però que m'espera l’AVE. Somriu i em desitja bon viatge.
Ara escric precisament durant el viatge, i això m'ajuda a passar el temps, que abans no tenia i ara, paradoxalment, em sobra. El tren travessa els camps invisibles de Castella i Aragó, ocults en la foscor. Desitjaria arribar aviat i poder ficar-me el llit, esperant a que arribi un altre dia.

24.1.20

Notes


Revisc, amb la lectura de La novela de la costa azul de Giuseppe Scaraffia, uns breus dies d'hivern de 2014 passats en aquest estrany territori. No em puc estar de mirar-me les fotografies d'aquells dies, que m'ajuden a rememorar algunes escenes que havia oblidat.
És interessant trobar en les pàgines d'aquest llibre, la memòria de tants escriptors i artistes, íntimament lligada als pobles i ciutats d'aquesta costa, on sembla que ni un pam de litoral estigui exempt de l'empremta d'aquests creadors. I no em puc estar de relacionar aquesta memòria amb la meva pròpia, breu però viscuda. La visió des de la carretera del blau turquesa de l'aigua de la platja de Villefranche-sur-mer, on es capbussava Paul Morand per evadir-se del món, o el bellíssim cementiri de Menton, a la part més alta de la vila, que fascinava a Flaubert. La lectura s'entrellaça amb el record, les fotografies m'ajuden a recórrer la resta del camí. Hi veig els meus fills, petits, i sento novament el vertigen del pas del temps. L'À. m'agafa per l'espatlla mentre posem asseguts a la seva corba preferida del circuit de Montecarlo. L'N. fa ganyotes davant del casino. Ambdós pugen a les atraccions infantils d'una plaça de Niça.

***
Això, i altres relectures d'aquests dies, em fan pensar en com de ràpid passa la infantesa -tot i que Ana María Matute afirmava que la infància era més llarga que la vida- i m'aterra pensar que als meus fills els hagi passat igual de ràpid que a mi i que no l'hagin viscut amb la intensitat amb què cal viure la part més viva i real de la vida.

***
La tarda d'ahir, amb lliurament d'un manuscrit i presentació -seguim insistint- de Davant dels camps i de la nit, acaba sent, no sé ben bé per què, agredolça. La felicitat d'estar acompanyat d'amics conforta, però la seva amabilitat m'acaba pesant massa, la sento immerescuda. Intento donar el millor de mi, però no sé si en sóc capaç.
Després, la nit del Born, ahir sorprenentment quiet i silenciós, i l'estranyesa dels moments en què et trobes finalment sol, després de converses que han recorregut camins inexplorats.

16.1.20

Un vespre

Mentre espero l'hora d'anar a la filmoteca, trec el cap a la Laie del CCCB i a la Central del Raval. Miro llibres sense gaire convicció i em vénen al cap algunes idees, que sento la necessitat irrefrenable d'escriure.

***
Entre les coses que vull escriure hi ha una sinopsi del llibret sobre Grècia que cal enviar a l'editorial. Em costa molt escriure sobre els meus propis textos: definir-los, explicar-los, emmarcar-los, qualificar-los. Però al mateix temps aquest és un repte (paraula odiosa) i una obligació que cal complir com abans millor.

***
Fullejo a la Central un llibre sobre l'estada de Juan Ramón Jiménez i Zenobia a Granada l'estiu de 1924, convidats per García Lorca. Hi ha fotografies d'aquella estada, de la parella, de la ciutat, de Lorca i la seva família, d'amics... En veig una d'Isabel García Lorca, somrient, dedicada a Juan Ramón i, no sé per què, em ve al cap l'amiga P. No és que s'hi assembli, és el que desprèn la imatge, la dedicatòria, l'ambient d'aquells dies: alegria, generositat, harmonia... Totes aquestes qualitats, i aquella ciutat, m'hi fan pensar, com una llambregada, que vull deixar per escrit, perquè no s'escapi.

***
Vaig al cotxe a buscar la llibreta i entro a El Colectivo, on sóc ara escrivint. Les taules són totes plenes, però veig una noia, amb un cotxet, que s'aixeca.
- Marxes?- li pregunto.
- Sí, marxem - em respon. I penso quanta raó té d'usar el plural i com de descortès ha estat el meu singular.

***
Mentre estic escrivint em truca l'À. i em demana si el puc ajudar a corregir un text que ha escrit i que ha d'entregar demà a l'escola. Me'l passa per whatsapp i li corregeixo amb el mòbil mateix. És una crònica futbolística molt ben escrita. Em fa feliç.

***
Això em fa pensar que fa dies que havia d'escriure sobre una anècdota, ja passada, però que no volia que se m'escapés.
A Aiguafreda hem anat sempre faltats de noies tennistes, així que a l'N. de ben petita ja li va tocar jugar algun partit del campionat comarcal amb l'equip sènior absolut. Encara recordem com, la primera vegada que li va tocar jugar, deia una mica aclaparada:
- Em tocarà jugar contra una adúltera.
I vam haver d'explicar-li com d'important era eliminar dues lletres de l'última paraula.

***
A la llibreria del CCCB, mentre ressegueixo cobertes de llibres, la meva atenció es fixa en una paraula: ferocidad. Ja no recordo a quin títol correspon, però sí que, ràpidament, em ve a la ment un joc de paraules, una composició entre felicitat i velocitat: felocitat. La felicitat com a objectiu i la velocitat com a obstacle per arribar-hi. Si tingués esperit de gurú -o de caradura- elaboraria una teoria al respecte d'això. Fins i tot en podria escriure un llibre: La felocitat: com la velocitat impedeix la felicitat en el món posmodern. No ho descarto.

***
Busco al google i veig que algú ja se m'ha avançat en aquesta idea. En la paraula, en el llibre encara no.

***
Anant des del Paral·lel a la filmoteca em faig un petit embolic i acabo passant per carrers tenebrosos i poc recomanables. Veig un home abaixant-se els pantalons en una plaçoleta, no sé si per punxar-se o per defecar. Potser per les dues coses. Accelero el pas. És la cara amagada de la ciutat, que no volem ni veure.

***
Les nits de Cabiria em deixa amb un nus a l'estómac. Fellini és un mestre trasbalsant l'espectador. Però en el seu drama, en la sordidesa i la pobresa sobre les quals es construeix la història, sempre deixa una porta oberta a l'esperança. L'escena final, amb Cabiria plorosa, després de ser robada, utilitzada, ultratjada, però ràpidament acomboiada per un grup de músics una mica oníric, no deixa de ser un bàlsam per a una història trista amb un final tristíssim. L'escena dels devots enduts pel fervor, demanant entre empentes favors a la Verge és magistralment corprenedora i ens fa fensar com han canviat els nostres països -no érem tan lluny d'aquella Itàlia- en unes dècades.
Encara tinc clavada la imatge de Giulietta Masina amb els ulls plorosos i una llàgrima tenyida de rímel, regalimant-li galta avall, com un Pierrot.

10.1.20

Apunts

No em sorprèn gens la vehemència de la gent jove, la inflexibilitat dels seus arguments, la fe cega en les seves creences. En canvi, em sobta molt trobar gent entrada en anys que continuï sent impermeable davant d'opinions i idees diverses. Sense dubtes, sense arestes, sense l'efecte -que en aquest cas jutjo positiu- de l'erosió del pas del temps.

***
De molt jove vaig començar a escriure una novel·la. Estava tocat per l'efecte de les meves primeres lectures importants i creia que jo també era capaç d'escriure alguna cosa sòlida. Ara veig que eren uns textos infantiloides, previsibles i mediocres. Recordo que una escena transcorria en un tren i el protagonista -una mena d'alter ego meu- jugava a endevinar a quina estació baixaria cada passatger. Es tractava d'una mena de joc d'identitats, en què s'assignava a cada persona un indret físic en funció d'unes característiques personals.
Ara, aquesta puerilitat no m'agrada i em fa pensar en el concepte d'identitat. I em preocupa veure com, en les societats modernes, sembla que cada vegada més l'autoafirmació està basada en la identitat, en la pertinença a uns determinats col·lectius. I penso que, com comença a passar amb la identitat religiosa, la resta d'identitats haurien de passar també a un pla gairebé íntim, sense necessitat d'afirmació pública.

***
Llegeixo Distante de Marie Modiano, editat per Cabaret Voltaire. I he de reconèixer que ho faig per ser l'autora filla de Patrick Modiano. En un altre cas, dubto que m'hagués fixat en aquest llibre. Però no m'agradaria que el meu judici estigués marcat por ser vos quien sois. Ni en un sentit ni en un altre. Penso en l'autora com en una mena de Jordi Cruyff de la literatura. Algú a qui deu pesar el cognom, no sé ben bé si per bé o per mal. Possiblement tingui més portes obertes, però també el llistó més alt.
El llibre em captiva. És estrany, una mica distant, com el seu títol; amb atmosferes molt marcades però ben diferents de les que dibuixa el seu pare. No hi sé veure cap influència paterna. Allà on en un hi ha boirines, en l'altra hi ha cristalls. Se'm fa difícil emetre un judici -encara no he acabat la novel·la- però d'entrada em sembla un llibre gens menyspreable, una autora a tenir en compte.
Jordi Cruyff va fer una bona temporada amb l'Espanyol.

***
Caminant pel carrer Provença em trobo el meu germà I. Xerrem una estona al carrer. De cop, se'ns acosta un pobre i ens demana diners. Quan li diem que no, ens engega a fer punyetes. Veiem que repeteix el patró amb altres persones. Una estratègia disruptiva.

***
Una altre imatge de la posmodernitat. Un percussionista tocant amb un ritme frenètic amb llaunes i altres elements poc convencionals a la porta del Zara de Gran Via. Molta gent -bàsicament turistes- creuant pel semàfor de vianants. Un noi que també travessa l'àmplia calçada fent esses i ballant al ritme sincopat de la percussió. Gent que grava l'escena.
L'imperi Inditex i la música alternativa. L'omnipresència de mòbils i l'existència digital. Les llengües diverses. La duresa de l'asfalt i de les llums. Les multituds que quasi es toquen però que viuen existències en paral·lel, realitats distants, sense cap contacte. Quina realitat tan estranya!

***
Vaig a Sarrià en tren. Fa molts anys que no hi anava. Impossible no pensar en quan feia cada dia aquest trajecte per anar a l'escola. COU: disset anys. Sento el pas del temps, no com la música de Powell, sinó gairebé com un huracà. El viatge se'm fa molt curt, a diferència de llavors. Segurament, la percepció ha canviat també en això. Quan arribo a l'estació, que no ha canviat gaire, tiro cap al centre de l'antiga vila, a diferència de quan anava a l'escola, que enfilava cap a la Bonanova. Els carrers del vell Sarrià em semblen massa foscos, la suavitat de l'hivern barceloní no em sembla obstacle per sentir una certa melangia pròpia de la foscor d'aquesta època de l'any. Els meus passos ressonen en els carrers deserts. La plaça de Sant Vicenç -també fosca- és gairebé com una aparició. No tinc un dia propici als cants de la nit. Hi tornaré de dia. I caminaré fins la font del meu vell col·legi, on només vaig passar un any, que ara em sembla desaprofitat.