5.11.19

Montpellier, Ernaux

Montpellier bull. Recordo la meva darrera visita a la ciutat, surt narrada a Davant dels camps i de la nit i en algun text publicat a Clarín. Reflecteix una ciutat hivernal, en blanc i negre, d'acord amb el meu estat d'ànim convalescent d'aquell moment. Una ciutat bellíssima, malgrat tot, silent i apagada, de colors parisencs.
Ara, aquest dissabte a la tarda, Montpellier bull de gent i d'activitat. La temperatura és més de maig que de finals d'octubre i el sol -és el darrer dia d'horari d'estiu- dóna color a la ciutat. Les ombres de les branques dels arbres es projecten sobre les façanes elegants, les parelles passegen, les floristeries exposen les seves mercaderies, de sofisticada simplicitat. Dinem tard a recer d'una estàtua de Jaurès, després caminem i badem. La plaça de la Canourgue és, malauradament, en obres i el parc de Peyrou, també. Això no és obstacle per a que la gent s'hi passegi amb aire festiu. El sol es cola pels carrerons del barri de Santa Anna i, arreu, la gent s'arremolina al voltant de les tauletes de les terrasses.
Acabem a Le grain des mots, sòlida llibreria situada en un bulevard ben recuperat per on ara només hi circulen tramvies. Hi passem una estona. M'acabo emportant un llibret d'Annie Ernaux, Passion simple, que em fa pensar, salvant les distàncies, en alguna cosa que vaig escriure i que, literalment, s'ha perdut. M'agrada la sinceritat d'aquesta història curta, que llegeixo en un parell de vespres, i que explica com, a vegades, determinades situacions ens fan posar la vida entre parèntesis.
La història d'Ernaux i Montpellier, el d'ara. I aquell Montpellier d'abans, d'una altra història.

Cap comentari: