De la mateixa manera que em costa, quan escric, crear arguments més enllà de la realitat, escriure històries de ficció desconnectades de la pròpia experiència, sóc incapaç d'inventar, en la vida, realitats paral·leles segons la meva conveniència per fer quadrar els fets d'acord amb els meus interessos. La realitat acostuma a ser tossuda i inamovible, i com a tal cal tractar-la.
Així doncs, si bé sento enveja i admiració pels novel·listes de raça, capaços d'escriure històries ben travades a partir de la imaginació i la invenció, les persones que tenen la capacitat de forçar el relat -ara que està tan de moda la paraula- dels fets de la vida quotidiana per aparèixer sempre al final de la història com a herois sense màcula, no em generen res més que un profund menyspreu.
28.10.19
Preguntes
A la novel·la El país del agua, de Graham Swift, publicada aquí per Anagrama, un dels alumnes -Price- pregunta al protagonista -el professor d'història Tom Crick que a l'adaptació cinematogràfica va ser encarnat per Jeremy Irons- per què cal perdre el temps amb la història -i les seves històries- quan a ells, els joves, el que els preocupa no és el passat sinó el futur que tenen per davant. És a dir, per què mirar enrere quan només veiem uns horitzons amplíssims i desconeguts al nostre davant?
Aquesta és la resposta de Tom Crick, narrador de la novel·la:
Y cuando vosotros, como ocurre todos los cursos, como es lógico que hagan todos los cursos de historia, preguntasteis: ¿Para qué sirve la historia? ¿Por qué la historia?, yo solía decir (hasta que Price repitió la pregunta por enésima vez, pero dándole un nuevo significado..., y con ese patente temblor en los labios): Vustro por qué es la respuesta. Vuestra exigencia de explicación lleva consigo la explicación. ¿No es esa misma búsqueda de explicaciones, inevitablemente, un proceso histórico, en la medida en que tiene que avanzar hacia atrás, emprezando por lo posterior para remontarse a lo anterior? Y mientras sigamos teniendo esa necesidad inquietante de obtener explicaciones, ¿no tendremos siempre que andar por ahí cargando con este pesado pero precioso saco de claves que llamamos historia? Otra definición, niños: el hombre es el animal que pide explicaciones, que pregunta por qué.
I segueix dient: Descubrir los misterios de la causa y el efecto. Mostrar que hay una relación que responde a cada acción. Que Y es consecuencia de la X que la precedió.
La concatenació de fets i els nostres passats -el passat de cadascú de nosaltres- ens condicionen més del que pensem i, en aquests temps que corren d'hiperacceleració i sobreinformació del present, les preguntes que siguem capaços de fer-nos són les que ens permetran no només entendre'ns millor, sinó també, obrar millor. Segueix Swift amb la veu de Tom Crick: La historia empieza solamente a partir del momento en que las cosas empiezan a ir mal; la historia nace sólo con los problemas, la perplejidad, el arrepetimiento. En una època poc donada, precisament, a la reflexió, el reconeixement dels errors, el penediment, el dubte o, fins i tot, el consens cal recórrer a la història i a les seves preguntes.
Aquesta és la resposta de Tom Crick, narrador de la novel·la:
Y cuando vosotros, como ocurre todos los cursos, como es lógico que hagan todos los cursos de historia, preguntasteis: ¿Para qué sirve la historia? ¿Por qué la historia?, yo solía decir (hasta que Price repitió la pregunta por enésima vez, pero dándole un nuevo significado..., y con ese patente temblor en los labios): Vustro por qué es la respuesta. Vuestra exigencia de explicación lleva consigo la explicación. ¿No es esa misma búsqueda de explicaciones, inevitablemente, un proceso histórico, en la medida en que tiene que avanzar hacia atrás, emprezando por lo posterior para remontarse a lo anterior? Y mientras sigamos teniendo esa necesidad inquietante de obtener explicaciones, ¿no tendremos siempre que andar por ahí cargando con este pesado pero precioso saco de claves que llamamos historia? Otra definición, niños: el hombre es el animal que pide explicaciones, que pregunta por qué.
I segueix dient: Descubrir los misterios de la causa y el efecto. Mostrar que hay una relación que responde a cada acción. Que Y es consecuencia de la X que la precedió.
La concatenació de fets i els nostres passats -el passat de cadascú de nosaltres- ens condicionen més del que pensem i, en aquests temps que corren d'hiperacceleració i sobreinformació del present, les preguntes que siguem capaços de fer-nos són les que ens permetran no només entendre'ns millor, sinó també, obrar millor. Segueix Swift amb la veu de Tom Crick: La historia empieza solamente a partir del momento en que las cosas empiezan a ir mal; la historia nace sólo con los problemas, la perplejidad, el arrepetimiento. En una època poc donada, precisament, a la reflexió, el reconeixement dels errors, el penediment, el dubte o, fins i tot, el consens cal recórrer a la història i a les seves preguntes.
22.10.19
Misèries
Avui he estat buscant un fragment que recordo haver llegit fa anys en algun llibre d'Enrique Vila-Matas. No l'he trobat. He arribat a la conclusió de que potser no existeix més enllà de la meva ment, que potser és tracta d'una recomposició que jo m'he fet a partir dels textos i llibres que he llegit d'ell.
Però mentre buscava, m'he adonat de quants llibres he arribat a acumular del gran escriptor barceloní: vint en total. D'entrada, he pensat que eren molts i que la meva fidelitat lectora hauria contribuït força a l'economia de l'escriptor. Però fent un càlcul ràpid, m'he adonat que aquestes lectures, aquestes adquisicions, aquests vint llibres comprats, deuen haver aportat a Vila-Matas aproximadament -i únicament- uns trenta-cinc euros.
Però mentre buscava, m'he adonat de quants llibres he arribat a acumular del gran escriptor barceloní: vint en total. D'entrada, he pensat que eren molts i que la meva fidelitat lectora hauria contribuït força a l'economia de l'escriptor. Però fent un càlcul ràpid, m'he adonat que aquestes lectures, aquestes adquisicions, aquests vint llibres comprats, deuen haver aportat a Vila-Matas aproximadament -i únicament- uns trenta-cinc euros.
20.10.19
Més Zagajewski
Seguim amb el degotall d'impressions que va deixant la lectura de Una leve exageración, de Zagajewski. Sobre la sensació d'endur-se un llibre de la biblioteca, en contraposició amb l'adquisició d'un llibre en una llibreria:
Todavía hoy, siento el mismo escalofrío de placer cuando vuelvo a casa expectante con un volumen de la biblioteca: una novedad, el presagio de una sorpresa. Mucho más que cuando traigo un libro recién comprado en una librería, una propiedad de nuevo cuño, como si el sentido de la responsabilidad por lo que me pertenece enturbiara las cosas de algún modo. En cambio, la biblioteca es la región del amor libre, invita a los romances sin compromiso, a relaciones pasajeras, invita a lecturas caprichosas que provocan ora el éxtasis, ora el aburrimiento, pero siempre nos brindan la oportunidad de hacer rápidamente un cambalache.
I tot i que jo sóc més de llibreries que no de biblioteques, de compromisos que de cambalaches, m'agrada aquesta visió lliure de la lectura, venint, a més, d'un autor tan sòlid i poc procliu a frivolitats.
***
I m'agrada també el poema que cita d'Apollinaire, una de les seves últimes creacions, La jolie rousse (La bella pèl-roja), que és una mica críptic, però que m'és proper i atraient, amb versos com aquests, traduïts per Octavio Paz:
Ella llega y me atrae como el imán al hierro
Tiene el aire hechicero
De una adorable pelirroja
Sus cabellos son de oro se diría
Un hermoso relámpago que dura
O esas llamas que se pavonean
En las rosas de té al marchitarse
Todavía hoy, siento el mismo escalofrío de placer cuando vuelvo a casa expectante con un volumen de la biblioteca: una novedad, el presagio de una sorpresa. Mucho más que cuando traigo un libro recién comprado en una librería, una propiedad de nuevo cuño, como si el sentido de la responsabilidad por lo que me pertenece enturbiara las cosas de algún modo. En cambio, la biblioteca es la región del amor libre, invita a los romances sin compromiso, a relaciones pasajeras, invita a lecturas caprichosas que provocan ora el éxtasis, ora el aburrimiento, pero siempre nos brindan la oportunidad de hacer rápidamente un cambalache.
I tot i que jo sóc més de llibreries que no de biblioteques, de compromisos que de cambalaches, m'agrada aquesta visió lliure de la lectura, venint, a més, d'un autor tan sòlid i poc procliu a frivolitats.
***
I m'agrada també el poema que cita d'Apollinaire, una de les seves últimes creacions, La jolie rousse (La bella pèl-roja), que és una mica críptic, però que m'és proper i atraient, amb versos com aquests, traduïts per Octavio Paz:
Ella llega y me atrae como el imán al hierro
Tiene el aire hechicero
De una adorable pelirroja
Sus cabellos son de oro se diría
Un hermoso relámpago que dura
O esas llamas que se pavonean
En las rosas de té al marchitarse
12.10.19
Més notes
A causa d'un despertador erròniament activat m'he despertat avui, dissabte, a les sis del matí. He passat dues hores al llit donant voltes literals, i donant voltes a idees, elucubracions, notes. I quan vinc aquí a posar-ho tot negre sobre blanc sempre ho faig amb la temença de no ser capaç de traslladar allò que he pensat, allò que m'agradaria poder escriure. És el repte permanent de l'escriptura.
***
Vaig rebre ahir publicitat d'un gabinet dental. Hi havia una fotografia de tot l'equip professional, amb l'especialitat de cadascuna (tot eren dones). Em va agradar llegir que una d'elles era conservadora. Conservadora dental, una professió bonica. Com ho és ser conservador de museu, una professió que sempre m'ha resultat molt atractiva, tant pel seu contingut com pel seu nom (també en anglès, curator). Conservar dents, conservar patrimoni, conservar obres d'art, conservar el paisatge i l'entorn (sense messanismes fanàtics), conservar allò que s'ha construït durant generacions. Conservar, que en cap diccionari és antònim de progressar. En temps de piròmans de tota índole, conservar.
***
Parlant de conservar i de conservadors. Em va agradar veure, fa unes setmanes, un vídeo de l'exprimer ministre britànic John Major referint-se al llenguatge utilitzar per l'actual -i paradoxalment anticonservador- govern liderat per Boris Johnson. Deia Major que paraules com sabotejador, traidor, enemic, rendició, traïció no haurien de tenir lloc en el nostre partit ... i tampoc, per això, en el conjunt de la nostra societat. Certament, el llenguatge desbocat i les emocions han passat, com va succeir fa moltes i moltes dècades, al primer pla de la política. Malauradament.
***
Adam Zagajewski, sobre quelcom que havia pensat moltes vegades i que no sabria expressar com ell: que l'alegria mai és prou intensa com ho és, en sentit contrari, la melangia.
Otra vez era junio -atardeceres largos y suaves que se apagan lentamente y que prometen tanto que, hagamos lo que hagamos con ellos, acabamos teniendo la sensación de haber fracasado por no haber sabido evitar perder el tiempo-. Nadie sabe cuál es la mejor manera de vivirlos: caminar hacia donde nos lleven los pies o tal vez quedarnos en casa junto a la ventana abierta de par en para que el aire cálido y saturado de sonidos veraniegos se cuele en la habitación y se mezcle con los libros, las ideas, las metáforas y con nuestro aliento. Aunque no, éste tampoco es el método. No saldrá bien. Sólo podremos llorar estas tardes interminables cuando ya sean cosa del pasado, cuando el día se vuelva cada vez más corto. Estas tardes son inasibles. Quizá la pena, el recuerdo y la nostalgia sean la única forma de percibir los largos atardeceres de junio.
Un text per llegir un dissabte de tardor com avui, en què el silenci i la grisor es colen per la més petita escletxa.
***
Retrobar aquest text de Zagajewski m'ha costat enormement. La irracional mania de deixar els llibres immaculats i no subratllar mai.
***
Vaig rebre ahir publicitat d'un gabinet dental. Hi havia una fotografia de tot l'equip professional, amb l'especialitat de cadascuna (tot eren dones). Em va agradar llegir que una d'elles era conservadora. Conservadora dental, una professió bonica. Com ho és ser conservador de museu, una professió que sempre m'ha resultat molt atractiva, tant pel seu contingut com pel seu nom (també en anglès, curator). Conservar dents, conservar patrimoni, conservar obres d'art, conservar el paisatge i l'entorn (sense messanismes fanàtics), conservar allò que s'ha construït durant generacions. Conservar, que en cap diccionari és antònim de progressar. En temps de piròmans de tota índole, conservar.
***
Parlant de conservar i de conservadors. Em va agradar veure, fa unes setmanes, un vídeo de l'exprimer ministre britànic John Major referint-se al llenguatge utilitzar per l'actual -i paradoxalment anticonservador- govern liderat per Boris Johnson. Deia Major que paraules com sabotejador, traidor, enemic, rendició, traïció no haurien de tenir lloc en el nostre partit ... i tampoc, per això, en el conjunt de la nostra societat. Certament, el llenguatge desbocat i les emocions han passat, com va succeir fa moltes i moltes dècades, al primer pla de la política. Malauradament.
***
Adam Zagajewski, sobre quelcom que havia pensat moltes vegades i que no sabria expressar com ell: que l'alegria mai és prou intensa com ho és, en sentit contrari, la melangia.
Otra vez era junio -atardeceres largos y suaves que se apagan lentamente y que prometen tanto que, hagamos lo que hagamos con ellos, acabamos teniendo la sensación de haber fracasado por no haber sabido evitar perder el tiempo-. Nadie sabe cuál es la mejor manera de vivirlos: caminar hacia donde nos lleven los pies o tal vez quedarnos en casa junto a la ventana abierta de par en para que el aire cálido y saturado de sonidos veraniegos se cuele en la habitación y se mezcle con los libros, las ideas, las metáforas y con nuestro aliento. Aunque no, éste tampoco es el método. No saldrá bien. Sólo podremos llorar estas tardes interminables cuando ya sean cosa del pasado, cuando el día se vuelva cada vez más corto. Estas tardes son inasibles. Quizá la pena, el recuerdo y la nostalgia sean la única forma de percibir los largos atardeceres de junio.
Un text per llegir un dissabte de tardor com avui, en què el silenci i la grisor es colen per la més petita escletxa.
***
Retrobar aquest text de Zagajewski m'ha costat enormement. La irracional mania de deixar els llibres immaculats i no subratllar mai.
10.10.19
Unes altres Barcelones
La revista Clarín publica en el seu darrer número el meu viatge per unes altres Barcelones, les meves Barcelones,
4.10.19
Notes
Dissabte, tot just acabats de llevar, em pregunta l'N.:
- És guai ser adult?
- És millor ser nen, li responc.
- Però pots fer el que vulguis, contesta ella.
I el cert és que, per molt bé que estiguis -i segurament la infància és el millor estat possible per a l'ésser humà- l'ànsia de llibertat és allò que preval per damunt de tot. I m'alegro que tingui aquest afany per fer el que vulgui, cosa que els adults -i ella encara no ho sap percebre- no aconseguim.
***
I valoro igualment molt el seu esperit crític, que s'està desenvolupant a grans passos i que li fa qüestionar moltes de les veritats oficials i de les idees del pensament políticament correcte actual, que li arriben pertot i a les quals, com el seu germà, ja comença a veure el llautó. I jo callo, però celebro que el liberalisme i el dubte s'assimilin gairebé per òsmosi.
***
Moltes vegades em vénen al cap idees i pensaments, o visc situacions sobre les quals voldria escriure, que se m'acaben escapant per falta de disciplina a l'hora d'anotar-les. Però no sempre és fàcil treure un bloc i posar-se a escriure al mig del carrer, així que avui decideixo, per fi, fer ús de l'eina de l'iphone que permet transcriure notes de veu. Crec que serà un instrument útil.
Així que, miro al meu voltant, m'acosto al micro del telèfon i dic: Zagajewski, Gemäldegalerie. Ser adult o ser nen. Reconec que no és una anotació senzilla i si algú m'ha sentit, deu haver pensat que provinc de l'Est d'Europa, però el curiós és que l'aplicació ha acabat transcrivint el següent: Cercar geps que demà al de Galerie a ser adult ho sé nen.
De totes formes, m'ha servit per recordar-me'n de la primera anotació i de la que ve a continuació.
***
He entrat un moment a la Strogoff de la Garriga a tractar un parell de qüestions amb el llibreter i no he pogut evitar mirar què tenia per allà, tot i que demà ja tinc jornada llibresca a la fira d'editors de Besalú. He vist que ja tenien el volum d'Adam Zagajewsky Una leve exageración, una mena de dietari que em resulta especialment atraient. No volia comprar-lo (encara), però m'he posat a fullejar-lo i m'he trobat casualment una entrada sobre una visita a la Gemäldegalerie de Berlin, sobre la qual vaig escriure precisament fa pocs dies. Així que sense ni tan sols llegir-la, he cregut oportú adquirir el llibre sense més dilació.
- És guai ser adult?
- És millor ser nen, li responc.
- Però pots fer el que vulguis, contesta ella.
I el cert és que, per molt bé que estiguis -i segurament la infància és el millor estat possible per a l'ésser humà- l'ànsia de llibertat és allò que preval per damunt de tot. I m'alegro que tingui aquest afany per fer el que vulgui, cosa que els adults -i ella encara no ho sap percebre- no aconseguim.
***
I valoro igualment molt el seu esperit crític, que s'està desenvolupant a grans passos i que li fa qüestionar moltes de les veritats oficials i de les idees del pensament políticament correcte actual, que li arriben pertot i a les quals, com el seu germà, ja comença a veure el llautó. I jo callo, però celebro que el liberalisme i el dubte s'assimilin gairebé per òsmosi.
***
Moltes vegades em vénen al cap idees i pensaments, o visc situacions sobre les quals voldria escriure, que se m'acaben escapant per falta de disciplina a l'hora d'anotar-les. Però no sempre és fàcil treure un bloc i posar-se a escriure al mig del carrer, així que avui decideixo, per fi, fer ús de l'eina de l'iphone que permet transcriure notes de veu. Crec que serà un instrument útil.
Així que, miro al meu voltant, m'acosto al micro del telèfon i dic: Zagajewski, Gemäldegalerie. Ser adult o ser nen. Reconec que no és una anotació senzilla i si algú m'ha sentit, deu haver pensat que provinc de l'Est d'Europa, però el curiós és que l'aplicació ha acabat transcrivint el següent: Cercar geps que demà al de Galerie a ser adult ho sé nen.
De totes formes, m'ha servit per recordar-me'n de la primera anotació i de la que ve a continuació.
***
He entrat un moment a la Strogoff de la Garriga a tractar un parell de qüestions amb el llibreter i no he pogut evitar mirar què tenia per allà, tot i que demà ja tinc jornada llibresca a la fira d'editors de Besalú. He vist que ja tenien el volum d'Adam Zagajewsky Una leve exageración, una mena de dietari que em resulta especialment atraient. No volia comprar-lo (encara), però m'he posat a fullejar-lo i m'he trobat casualment una entrada sobre una visita a la Gemäldegalerie de Berlin, sobre la qual vaig escriure precisament fa pocs dies. Així que sense ni tan sols llegir-la, he cregut oportú adquirir el llibre sense més dilació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)