Realitat, fugacitat i claredat

He escrit moltes vegades sobre la funció que té l'escriptura d'instrument per captar una realitat fugissera. De fet, aquesta és una de les qüestions que més m'obsessiona a l'hora d'escriure: ser capaç de recollir i recuperar allò que se'n va, especialment aquells instants de la vida que transcendeixen el primer pla de la realitat. De vegades experimento una certa solitud en aquesta difícil missió, per això sempre em reconforta trobar algú més en aquest camí, especialment algú que resulta solvent i admirat.
Vaig escriure ja sobre aquell poema de William Carlos Williams en què compara les seves paraules, els seus versos, amb els arbustos que sostenen les fulles de tardor abans no siguin trepitjades i escampades pel vent. Aquesta ha de ser la nostra funció sostenir i capturar les imatges, els moments de la vida, abans no se les emporti la voràgine de l'existència.
Doncs bé, sóc feliç avui de trobar, en el poemari del gran Eloy Sánchez Rosillo que he comprat a la fira del llibre del passeig de Gràcia, un poema que ens parla precisament d'això, de la voluntat de preservar una daurada tarda de setembre. Escriu Sánchez Rosillo a Tarde de septiembre:

Ojalá que esta tarde, tan amarilla y dulce
como un topacio que se va apagando,
no se pierda del todo cuando acabe.
Si logro preservar con mis palabras,
su efímero transcurso

I segueix dient:

En realidad, la empresa no es pequeña:
puede ser que con creces sobrepase
el tamaño de un hombre.
Pero vale la pena. Hay que atreverse,
y en el intento pongo cuanto soy.

Difícil però meravellosa empresa.
I en el llibre que llegeixo de Renzo Biasion sobre l'ocupació italiana de Grècia durant la Segona Guerra Mundial, S'agapò, hi trobo un text que aprofundeix en aquesta idea de l'escriptura i, en aquest cas, també de la pintura. En una mena d'epíleg que recull textos de diversos autors parlant de Biasion (que es va dedicar fonamentalment a la pintura i només va escriure aquest llibre, malgrat la seva qualitat com a escriptor), escriu el periodista i escriptor Mario Pomilio:

Y si tuviera que explicar lo que en mi opinión le pide Biasion a la pintura y cuál es la necesidad que le lleva a dedicarse a ella, me referiría sin dudarlo a ese obstinado y asiduo ejercicio de captar: un continuo retratar para ver mejor y más adentro, en definitiva, para entender mejor; un sistemático ceñirse a una realidad próxina, que los demás habitualmente miramos sin darnos cuenta de que la vemos y que él desencuaderna en páginas esenciales, confiando en hacérnosla más accesible e inteligible; un trabajar, en suma, con cosas simples y cotidianas que a nosotros nos pasan desapercibidas y que, cuando volvemos a verlas, traspasadas a su pintura, se nos presentan misteriosamente más sumisas al ojo, misteriosamente más transparentes, misteriosamente -diría- recuperadas en su claridad, y también -aún más probablemente- en su originario "misterio".

Un text sobre la pintura de Biasion que es podria fer extensiu a la seva literatura i a la de qualsevol literatura que reeixeixi en aquesta difícil missió. És allò que escrivia Marías a propòsit de Shakespeare o Proust, que són capaços no de donar llum per esvair la foscor sinó d'il·luminar la foscor que ens envolta per ser-ne conscients i, potser també, entendre-la.