24.6.19

Matinal

És el matí de Samt Joan. Amb prou feines he dormit sis hores, m'ha despertat el dolor d'una contractura al coll. Al llit, no sabia com posar-me. M'he pres un relaxant muscular i un antiinflamatori, A casa regna el silenci, només interromput pel tecleig d'això que escric i per una mena de bronzit que sento darrerament quan no hi ha sorolls externs i sobre el qual hauré de consultar algun metge. M'he posat a llegir aquesta novel·la que porta per títol Mirall, espatlla, intermitent d'una autora danesa, Dorthe Nors. Però no m'acaba de fer el pes, estic en aquell punt en què, llegides vuitanta o noranta pàgines, no saps si seguir endavant o deixar-ho córrer. Però hi ha ha algun moment, algun passatge de la novel·la, que em resulta còmode i proper. No sé per què, un punt de la lectura m'ha portat al record una escena del passat que tenia quasi oblidada. Un sopar en una mena de terrassa del barri del Jordaan, a Amsterdam. Érem molt joves, però crec que no ho sabíem. No anàvem a bars nocturns ni coffeshops. Vèiem rembrandts al Rijkmuseum, vermeers a La Haia i hals a Haarlem. I vangoghs, esclar. Teníem pocs diners i ens cobraven molts florins per ampolles d'aigua grans als petits colmados del barri de l'anell de canals. Menjàvem poc, alguna hamburguesa en llocs com aquell del Jordaan. Aquella nit, sèiem allí, en aquella terrassa, entre parroquians locals, gent benestant d'un barri en altres temps bohemi. I recordo haver experimentat per primera vegada una certa comunió amb aquestes ciutats del nord d'Europa, fresques, suaus, confortables, pausades. L'aire era lleuger, el vespre quasi etern. Les nits de juny a Copenhaguen també són així i, ara, aquesta novel·la també m'hi ha fet pensar. Aquest tipus de connexions és una de les grans virtuts de la literatura. Només per això ha valgut la pena continuar llegint.
Ahir vaig passar-me el dia fent cerques i contractacions per internet d'un viatge per alguna illa grega. I ara penso, més enllà de la bellesa i el caràcter extrem d'aquells indrets, en la possibilitat de multituds i calors, i tinc un cert desig de nord. De capvespres frescos i eterns a Copenhaguen o Estocolm. I un cert enyor, com sempre, de joventuts perdudes. Mentrestant, arriba l'N., a qui ha despertat la llum d'una finestra, amb cara d'adormida. S'asseu al sofà, al meu costat. Posa a la tele una pel·lícula d'aventures. Els medicaments comencen a fer-me efecte. Estem bé, crec que difícilment podríem estar millor. Les campanes de l'església ja toquen les nou i veig per la finestra com comença el dia de Sant Joan, sempre calorós, sempre estrany.

Cap comentari: