25.5.19

Ishiguro



Em cau a les mans un número de la revista L'Avenç de fa més d'un any. És realment interessant. Conté, entre d'altres articles, el discurs de recepció del Nobel de Kazuo Ishiguro. Contràriament al que havia succeït tradicionalment, en els últims anys he vist com rebien el premi dos dels meus autors més estimats: Ishiguro i Modiano. He fullejat en alguna ocasió -i he estat temptat de comprar-lo- l'edició del discurs de Modiano, però no havia vist enlloc publicat el d'Ishiguro. L'he llegit aquest matí, mentre tothom encara dormia, amb la llum natural d'un dia gris que entrava pels finestrals oberts, assegut al sofà on ara mateix escric també aquest text. (Em pregunto ara perquè sempre acabo introduint elements personals en els textos, quan potser no caldria. Vaig pensar també en això fa uns dies llegint Teju Cole, que, salvant totes les distàncies, fa el mateix. Podria semblar un acte de vanitat, de donar-se massa importància a un mateix, però no crec que sigui així. Més aviat diria que forma part d'una manera d'entendre l'escriptura que va sempre lligada al dia a dia de la vida, als referents personals i al fet de com les circumstàncies quotidianes alteren i modulen cada fet, cada lectura, cada experiència. Prafrasejant Juan Ramón Jiménez, podríem dir que els mateixos fets, en circumstàncies diferents, donen resultats diferents).
Seguim. El discurs d'Ishiguro m'ha semblat d'un interès extraordinari, un exemple de capacitat d'incloure i sintetitzar en un breu espai aspectes tan diversos com l'origen i la concepció de la seva escriptura o les preocupacions i esperances que li genera el món que s'albira.  Hi he trobat moltes complicitats. M'ha il·luminat, com deia Marías que fan els grans escriptors, no per veure la llum on no n'hi ha, sinó per percebre millor l'obscuritat. Descriu Ishiguro com es va configurant la seva manera d'escriure en paral·lel a la seva vida i m'ha fet gràcia trobar-hi un referent a la febre com un estat d'especial atenció o predisposició a l'hora de llegir, en el seu cas a Proust. És una cosa que he sentit a vegades. M'ha resultat amable i confortant la seva descripció, breu però certera, de la societat britànica dels anys cinquanta i seixanta. He après tècnica narrativa d'una qüestió que ell qualifica com a un punt d'inflexió en la seva obra: el descobriment que un bon personatge de novel·la s'acaba configurant mitjançant la relació que estableix amb altres personatges. I sobretot he combregat amb l'essència i la finalitat de la seva escriptura, que defineix així:
Una persona que escriu en una habitació silenciosa, tractant de connectar amb una altra persona que llegeix en una alta habitació silenciosa -o potser no tan silenciosa. Les històries poden entretenir, de vegades ensenyar o sostenir un argument. Però, per a mi, l'essencial és que comuniquin sentiments, que apel·lin al que compartim com a éssers humans per damunt de les nostres fronteres o els nostres desacords.
Ishiguro parla del nostre món. Tem el racisme i el totalitarisme, la crisi d'un món sostingut ens els valors liberal-humanistes, els avenços en intel·ligència artificial que poden tenir molts beneficis però poden crear atur massiu i el que ell qualifica de meritocràcies salvatges que s'assemblen a l'apartheid i que, afegeixo jo, semblen començar a dibuixar-se. Conclou, però, parlant de literatura i expressant una esperança en que sapiguem obrir l'univers literari del primer món cap a altres països i cultures, i en què obrim els ulls a noves formes i gèneres que naixeran i crearan noves formes d'explicar històries. Magnífic, Ishiguro!

Cap comentari: