23.1.19

Pel·lícules, llibres, dormir


L’altre dia vaig haver d’escriure unes frases relacionades amb el son: hàbits saludables i aquestes coses. Allò de dormir un mínim d’hores, per exemple. I resulta que jo em llevo molt d’hora, massa d’hora pel meu gust, i me’n vaig a dormir massa tard. No perquè no tingui son, que en tinc molta, sinó perquè és l’estona que tinc per llegir, escriure, etcètera. Moltes vegades se’m tanquen els ulls llegint, però em costa renunciar-hi. Tot i això, hi ha dies que faig el propòsit d’anar a dormir d’hora. Com ahir, per exemple, que estava especialment sensible a les recomanacions de salut que jo mateix havia revisat i escrit. Però vaig cometre l’error de fer una passada pels canals de televisió. No ho acostumo a fer, perquè habitualment és una pèrdua de temps. I tampoc he adquirit els nous hàbits de consum televisiu: això de les sèries no m’atreu gens, més aviat em fa mandra i em genera un efecte de rebuig. De sèries n’hem vist tota la vida sense fer tants escarafalls i crec modestament que el cinema de debò continua estant a les pel·lícules. Però tornant a la razzia televisiva d’ahir, vaig anar a parar a una pel·lícula francesa que feien a betevé, París.
És una pel·lícula de l’any 2008 que ja havia vist, però em va passar allò que succeeix algunes vegades amb històries que ja has vist o llegit, que les recordes i no les recordes al mateix temps, una mena de sensació que les fa encara més atractives. Jo acostumo a oblidar els arguments, em quedo més amb els personatges, les sensacions, la manera d’explicar les històries.... M’agrada veure com un film o un llibre ens dibuixa els comportaments humans i ens deixa veure els seus perquès. I tot i no ser especialment reconeguda per la crítica, crec que París és una gran pel·lícula en aquest sentit. Una pel·lícula d’històries i vides creuades sense caure en gaire tòpics i amb un repartiment excel·lent encapçalat per una magnífica Juliette Binoche. El cine, com la literatura, és, al capdavall, una qüestió de gustos, i no ens posarem ara a fer de crítics cinematogràfics, però la qüestió és que a mi, ahir a la nit, em va ser impossible anar-me’n al llit sense acabar de veure aquesta pel·lícula ni fer el recorregut final del protagonista en taxi pels carrers de la ciutat –una altra gran protagonista del film- camí de l’hospital, acompanyat per la música d’Erik Satie.
I cinc hores i mitja més tard ha sonat el despertador.

Cap comentari: