17.9.18

Instint golejador

Sempre s'ha dit que hi ha jugadors de futbol que tenen una relació especial amb el gol. No es tracta de jugadors de qualitat excepcional, que també marquen gols perquè ho fan gairebé tot bé. Ni futbolistes especialment hàbils, talentosos o ràpids que acaben tenint també capacitat golejadora. No. Em refereixo a aquells davanters de raça que semblen atreure magnèticament la pilota, que són capaços de fer gols impensables caient, ensopegant o utilitzant qualsevol part del seu cos; davanters centre que s'arrosseguen vuitanta-nou minuts pel camp sense ni olorar la pilota i que, en un segon, foraden la xarxa sense que ningú sàpiga com. Són jugadors per a qui el gol suposa un paroxisme quasi sexual, que encomanen a la seva afició. Jugadors que, després d'haver marcat, corren cap al córner, es treuen la samarreta, criden a la càmera i, abans, pujaven a les tanques. Jugadors que no fan balls estúpids ni porten tupés. Doncs bé, es diu que aquests jugadors incapaços de respirar fora de l'àrea, que viuen i depenen del gol, experimenten una mena de bloqueig quan porten uns quants partits sense marcar; un col·lapse que els posa en tensió i els obsessiona; una necessitat de marcar que els fa fallar més del compte i crea un cercle viciós, que només es trenca si finalment arriba el gol alliberador i orgàsmic.
Salvant totes les distàncies, els lectors podem arribar a experimentar un bloqueig semblant quan encadenem unes quantes lectures fallides. Sentim la necessitat d'encertar-la d'una vegada, l'obligació d'escollir bé, de no encadenar més fracassos.
Això és el que he experimentat avui. Malgrat alguna recomanació que he llegit recentement, El placer del viajero d'Ian McEwan no ha respost a les expectatives esperades ni, al meu parer, assoleix el nivell de El inocente, del mateix autor, que vaig llegir fa unes setmanes. Curiosament, M Train, de Patti Smith, té una sensibilitat que sento llunyana, a diferència del recent Devoción, de la mateixa autora. Actos obscenos en lugares privados, de Marco Missaroli, m'ha semblat una novel·la facileta i plena de tòpics, malgrat el una novela de una absoluta belleza, que ha derribado los cánones de la literatura italiana contemporánea, que recull la contracoberta. Rendez-vous à Positano, de Goliarda Sapienza, es fa llegir lentament. I Berlin Alexanderplatz també demana dosis curtes i paciència. Aquests dos últims segueixen a la meva tauleta de nit, com The book, d'Amaranth Borsuk, del qual m'han encarregat una ressenya.
Però ara, el 9 que sóc, no pot fer jugades de llarg recorregut, necessita marcar, rebentar la porteria, perforar la xarxa. I, sobre tot, no fallar. Per això, avui a la Documenta, he sentit la pressió del davanter centre. Han passat molts llibres per les meves mans que en circumstàncies normals hauria rematat -comprat- sense contemplacions. Podria fer-ne la llista, però seria molt llarga. M'hi he passat una bona estona. Al final, m'ha vençut el dubte, la indecisió, la indefinició, la por a una nova errada i el conseqüent desterrament a la banqueta.
Bé, al final no ha estat del tot així. He buscat llibres de Graham Swift. Segurament aquest escriptor anglès de l'excel·lent generació dels Ishiguro, Amis, Barnes o el ja esmentat McEwan s'ha vist situat en un segon pla, més discret, almenys al nostre país. Jo no l'he llegit mai i en tinc ganes. Buscava els seus Last orders o Wonderland però m'he trobat amb El domingo de las madres, en edició d'Anagrama, rematat amb la il·lustració a coberta d'un nu de Modigliani. I de sobte, he recordat que aquest llibre ja el tenia. Tinc l'original en anglès, Mothering sunday, signat per l'autor (en aquests llarguíssim tiratges signats, sense cap valor, que fan les editorials anglosaxones) i comprat una fosca tarda de desembre al Waterstones de Chelsea; un dia que el meu cap estava mig perdut en altres qüestions. Així que aquesta ha estat la meva elecció d'avui: en arribar a casa l'he recuperat i ara m'espera. Estic convençut de que entrarà per l'escaire.

Cap comentari: