13.5.18

Pedres de Venècia (II)


A l'entrada de la magnífica exposició sobre William Morris i el moviment Arts and Crafts que programa el MNAC hi trobem una obra de Jeremy Deller que representa a un Morris de dimensions gegantines llançant el iot -que també és gegantí, però a la realitat- del magnat Roman Abramovich. És una imatge simbòlica: l'art, el gust i la consciència social de Morris derrotant i foragitant l'ostentació, la vacuïtat i el nourriquisme individualista dels nous temps representat per Abramovich.
Lamentablement, crec que aquesta imatge respon ben poc a la nova realitat que es configura en el nostre món. No només en els nivells de fortuna que representa Abramovich, però especialment en aquests, sembla que la superficialitat, la vacuïtat i, amb perdó de l'expressió, l'horterada s'imposen.
És per això que resulta balsàmic trobar-se, per atzar, amb obres com les que porta a terme la Fundació Cini a Venècia.
Vittorio Cini fou un empresari i polític italià del segle passat. Emprenedor, va aconseguir formar una fortuna amb l'èxit dels seus negocis. Al mateix temps, va arribar a ser Ministre de Comunicació amb Mussolini. Desencantat i desenganyat, va acabar sent un dissident del règim feixista, col·laborador econòmic de la Resistència i intern al camp de Dachau. La mort del seu fill Giovanni en accident aeri, l'any 1949, va donar un tomb a la seva vida i va marcar l'inici de les seves activitats filantròpiques.

***

San Giorgio Maggiore és una de les illes de la llacuna de Venècia. Just enfront de la piazzeta, l'església dissenyada per Palladio constitueix una de les vistes més emblemàtiques de la ciutat. Creuar la llacuna des de Sant Marc per arribar-hi constitueix segurament un dels trajectes més bells del món. Un cop a l'illa, la vista se'n va cap al perfil inoblidable i inigualable de la ciutat. L'interior de l'església de Palladio és gran, majestuós, proporcionat. A les ribes de la petita illa ancoren uns quants velers que oscil·len amb el moviment de les aigües i el vent. Aquestes brises suavitzen la força del sol venecià.

***

És a San Giogio Maggiore on té la seu la Fundació Giorgio Cini, que porta el nom del malaguanyat fill de Vittorio. Llegeixo a la viquipèdia que va ser ell qui va alliberar el pare de Dachau, venent les joies de la mare i subornant així uns guardians de les SS. Després el pare va dedicar la seva vida a la memòria del fill perdut.
La principal obra de la Fundació ha estat la recuperació de l'illa de San Giorgio i de tot el seu patrimoni, molt malmès per la desamortització napoleònica. Val la pena conèixer-ne les instal·lacions alhora que es visita l'estraordinari claustre de Palladio, la bella escala de Longhena, l'antiga biblioteca... L'activitat de la Fundació ha permès recuperar-ne els usos, al mateix temps que l'ha ampliat amb una sala moderna però igualment proporcionada. Aquest espai per al coneixement de l'art italià es complementa amb un laberint vegetal dedicat a la figura de Borges. Entre els diferents instituts per a l'estudi de les arts, l'art més contemporani hi és també present a través del Centre internacional de recerca sobre el vidre i les arts plàstiques, que constitueix una meravella més de San Giorgio, transcendint la tradició veneciana de la indústria del vidre.



***
San Giorgio Maggiore és més que una bella vista des de San Marco; és gairebé un univers de les arts, inherent a l'esperit de la ciutat que l'acull. En marxem feliços d'haver descobert un món valuós que desconeixíem i de saber que encara hi ha riqueses que s'inverteixen en fins nobles.