28.5.18

Aniversaris

En general, no m’agraden les celebracions per obligació, l’alegria forçada perquè toca. El màxim exponent d’aquest tipus de festa seria per a mi el cap d’any, però tampoc m’entusiasmen els aniversaris. Així que podria dir que tinc sort de fer els anys a l’agost, un mes més procliu a l’alegria real i espontània de la llibertat que a la felicitat obligatòria de les convencions socials.
Recordo que de petit acostumava a fer els anys a l’Estartit, on anàvem de vacances, però no tinc record de gairebé cap aniversari concret, ni d'aquells que se solen considerar importants. No recordo on ni com vaig celebrar els quinze anys, ni els divuit ni els vint ni els vint-i-cinc. Sí que tinc constància dels trenta, passats volant a Estocolm des de Copenhaguen, on un policia danès amb rigidesa germànica quasi m’envia a la presó per haver-me oblidat una navalleta suïssa en la motxilla de mà. Sort encara que eren altres temps. També guardo memòria dels quaranta, celebrats en un sopar popular de taules llarguíssimes a la preciosa plaça de l’abadia de Cadouin, al Périgord, envoltats de parades de menjar –foodtrucks francesos sense glamour però amb qualitat i quantitat calòrica- i atraccions de fira.
Però curiosament, l’aniversari que recordo més és un d'un número gens rodó. De fet, no sé si eren quaranta-dos, quaranta-tres, quaranta-quatre... Sé que era un dia pur d’estiu, blau i assolellat. Érem a l’Empordà i tot just començàvem les vacances. La plana feia goig sota cel lluent, amb els camps segats i resplendents i les cases de pedra terrosa, ara escampades ara agomboiades al voltant d’un campanar. El cotxe ens portava cap a Sant Feliu de Guíxols per anar a un concert de Blaumut. Encara no sé ben bé perquè hi anàvem ni tampoc tinc una explicació del perquè tinc un record tan feliç d’aquell dia. Potser perquè era el primer concert a què anàvem tots quatre (l'N. l’havia d’aixecar a coll a estones), potser perquè la música era fresca i propera, potser per aquell cel de l’Empordanet, potser perquè se’ns obria un horitzó de dies sense obligacions. O potser perquè no vam celebrar res i simplement ens vam deixar portar per l’estiu.


Cap comentari: