5.3.18

El bitllet de deu francs

Hi havia una època en què anar a Andorra era una gran aventura. T'havies de llevar a les cinc del matí (per evitar les cues), passar la collada de Tosses (amb una bossa d'escombraries a la falda per casos de vòmits sobtats i incontrolables) i tenir el passaport ben a mà per creuar la frontera. A Andorra, país de bandera acolorida, s'hi venien coses tan fascinants com bolígrafs-rellotge amb pantalla digital, rellotges de cucut de plàstic amb la figura d'una nena en un gronxador que pujava amunt i avall o rellotges de plàstic negre amb teclat de calculadora. El component rellotge era, pel que es veu, ineludible. Però segurament l'aspecte més novelesc d'aquests viatges era el pas per l'aduana a la tornada. A la meva família aquesta situació acabava generant sempre discussions molt acalorades entre el sector més legalista, encarnat bàsicament pel meu pare, i la resta de components de l'expedició sobre si determinats productes adquirits -unes ampolles de Johnny Walker, un radiocassette Sanyo- s'havien de declarar o no. Jo era un nen i m'ho mirava amb una certa distància, no exempta de preocupació.
Però per damunt d'aquestes naïfs aventures andorranes, el meu record situa en una posició d'especial privilegi un precoç viatge a França de quan devia tenir cinc o sis anys. Quan dic França, llegeixi's Bourg-Madame. I això pot tenir ara un punt de comicitat, però la sensació de pas a un món nou i desconegut que vaig experimentar llavors, rarament l'he tornat a viure. En aquest cas, crec recordar que el pas de la frontera generava tràmits administratius addicionals: la carta verda. Allò es vivia amb una certa transcendència i, en el meu cas, amb esfoços per contenir la il·lusió i el nerviosisme tancat al darrera d'un Seat 1430. Més enllà d'això, quasi no recordo res d'aquell dia ni d'aquell país exòtic, digui's França o Bourg-Madame. Bé, sí, recordo molt especialment un bitllet de deu francs que va donar-me el meu pare (no li agradava travessar la frontera ni canviar moneda ni molt menys fer la carta verda, però sempre acabava sent generós) perquè em comprés el que volgués. Recordo amb fascinació aquell bitllet de colors -no com els nostres bitllets monocroms de cent, cinc-centes o mil pessetes- amb la imatge d'un home amb perruca (després vaig saber que es tractava de Voltaire). Aquell bitllet de deu francs -que valia cent-seixanta pessetes, segons em van dir- era una autèntica meravella, un tresor en si mateix. No recordo els carrers ni les botigues de Bourg-Madame, ni el que vam acabar fent, però la imatge d'aquell bitllet persisteix ben viva en el meu record. I sé del cert que no vaig comprar-me absolutament res per poder continuar atresorant aquell bitllet de deu francs, preciós, valuós i simbòlic.

Cap comentari: