19.3.18

Ciutats

Vaig buscant, aquests dies, informacions i referents bàsics d'una ciutat que no conec, Berlín. Recuperar les històries fascinants d'Isherwood, perdre'm en els laberints del Berlin Alexanderplatz de Döblin, buscar alguns textos d'aquell Pla llunyà de Relacions... I començar a recórrer mapes, interioritzar geografies.
Mentrestant, em pregunto què busquem realment d'una ciutat. En el cas de Berlín, i en molts altres, crec que voldríem fugir del nostre temps, perdre'ns en altres moments i èpoques, per dures, difícils i sagnants que hagin estat. És, segur, un exercici pueril i alhora hipòcritament trampós. Oh, que interessant, el mur de Berlín! Quina llibertat es respirava en els anys de la República de Weimar! Però és el que busquem. No en tenim prou amb la física de l'espai, amb la simple geografía, necessitem transcendir-la, amb la literatura i la història. Viure altres moments, fins i tot altres vides. Això és el que busquem en ciutats com aquesta.

***
Recordo ara també una nit a Londres, que no surt al Quadern. És posterior. Sortíem, amb la G., de sopar del Gauthier, al Soho. Sortíem amb la felicitat que dóna haver sopat bé, haver pagat en excés per una ampolla de Gewürztraminer. Compensar les lliures amb riallades. Els carrers també bullien. La llibertat de la República de Weimar, però a l'anglesa, amb la seguretat que dóna un règim secularment arrelat. Caminàvem feliços, mentre la gent feia cua per entrar en clubs i locals diversos. No se m'acut millor imatge de la vida que aquella efervescència. Caminava tothom pel mig del carrer, indemnes a la falsa superioritat dels cotxes, Vam estar a punt d'entrar a fer una copa a The vault, més que res pel romanticisme de travessar la porta en forma de prestatgeria, però teníem ganes d'arribar a l'hotel. A Soho square ens vam perdre per un carreró que duia a un cul de sac, extraordinàriament fosc i aterrador. Darreres de locals dubtosos, bosses d'escombraries, bassals d'aigua negra... Era l'escenari ideal per a crims terribles, el més lleu dels quals hauria estat el robatori amb arma blanca. Però vam riure de la situació. Dues parelles més ens van seguir i van haver de fer la mateixa mitja volta. Vam sortir a la llum dels neons d'Oxford street. Al passadís del metro de Tottenham court road tocava una banda. Swing o alguna cosa així. Un noi va treure a ballar una desconeguda que venia en direcció contrària. Li va fer donar unes quantes giragonses. Vam riure, again. La República de Weimar. la Riviera de Suau és la nit. O potser el Swinging London. És això el que busquem.

Cap comentari: