14.2.18

El príncep

Llegeixo que ha mort Henri de Monpezat, rei consort de Dinamarca. O no, perquè la seva esposa mai li va voler donar aquest títol. I sembla que aquest fet, ser només príncep i no rei, a ell li dolia molt i se'n queixava obertament. Diuen que tenia unes quantes excentricitats. Desapareixia i se n'anava a França, el seu país. Publicava poesia. Jo diria que això, estimar França i la poesia, no són excentricitats sinó més aviat mostres de bon gust. En fi. Sembla que en tenia d'altres, però en el fons, quina excentricitat més gran que la reialesa?
Però Henri de Monpezat em cridava l'atenció i potser fins i tot em resultava simpàtic per un altre motiu, per una curiosa coincidència. Fa anys, en una d'aquestes escapades al migdia francès, vam anar a parar a una casa d'hostes prop de Cahors. La casa era àmplia, senyorial, amb la típia torre quercinoise, situada enmig de camps i boscos. Vam ocupar una de les habitacions que llogaven i crec que érem els únics hostes. A l'hora d'esmorzar, que la mestressa servia en una taula llarga al costat d'una gran xemeneia, vaig veure penjat a la paret el retrat de la reina de Dinamarca, acompanyada d'un senyor que vaig deduir que deuria ser el seu home, amb el fons de la bandera danesa. No em vaig saber estar de preguntar a la senyora de la casa el perquè d'aquella fotografia. C'est mon frère, em va dir, tot senyalant el píncep Henri. I així va ser com, de sobte, vam passar a parlar amb la cunyada d'una reina, que ens portava els croissants de mantega amb tota la seva amabilitat. Uns anys després, coincidint amb una Setmana Santa, vam tornar a dormir un parell de dies en aquell Domaine. Llavors ja havia nascut l'À., que tot just caminava, i recordo que el matí de Pasqua,  mentre esmorzàvem, Madame de Monpezat el va agafar de la mà i se'l va endur pel jardí a buscar ous de Pasqua, seguint la tradició del país veí. L'À. va tornar tot feliç amb un conillet de xocolata.
Avui el meu record és per ella: descansi en pau Henri de Monpezat.

Cap comentari: