Déu em guardi de teoritzar o fer revisions crítiques amb un escrit tan breu com aquest. Expresso ara, a boca de canó i amb una pinzellada superficial, la sensació de qui empalma dues lectures tan dispars com Shakespeare i Virginia Woolf, Romeu i Julieta i Al far.
Mentre llegia el primer, la impressió era de que no hi havia ni un vers ni un passatge sobrer en tota l'obra. Tot s'aprofitava, tot tocava alguna tecla que activava els nostres mecanismes interns, ja fos amb ironia fina, bellesa formal, sentiment profund, humor trangressor... La factura era perfecta, en el seu conjunt i en cada detall. Com en un quadre de Vermeer o de Velázquez.
Woolf, com Joyce, és una altra cosa. Si Shakespeare, crec, té sempre en ment el lector, Woolf, com Joyce, parteix sempre d'ella mateixa. Shakespare porta el lector pel camí que ell traça, el condueix sàbiament fins l'últim racó perquè el coneix bé i sap què ha de fer per tocar-lo. Fins i tot coneix els seus lectors del futur, de cinc-cents anys després. Woolf, en canvi, exigeix al lector que s'adapti a la seva realitat, al torrent que brolla del seu sentiment i del seu pensament. Un torrent que, en el fons, també és el del lector, pensa ella. I no s'equivoca. Però pot passar que les aigües sí que siguin les mateixes, però que brollin per un curs diferent. I és llavors quan sorgeixen els obstacles i les dificultats per al lector, a qui de vegades costa reconèixe's en tolls d'aigües profundes. Passa amb Woolf, passa amb Joyce i segurament passa amb tots els grans renovadors de la literatura. Succeix també en les arts plàstiques.
I ara entraríem en un dels grans debats sobre l'art i la creació, que no seria la voluntat d'aquest modest escrit. Simplement es tracta de constatar que situar el creador com a centre de l'obra genera dificultats. Dificultats però també moments d'especial bellesa, com quan entre el curs cabalós de la prosa de Virginia Woolf el lector troba el confort d'un racó que li és propi, un gorg d'aigües calmes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada