28.11.17

Diari de Londres (VI): a l'East End



Quan es trepitja per primera vegada  l’East End londinenc, és fàcil embolcallar-se i embolicar-se amb els tòpics. Que sí la pobresa i l’emigració, que sí els cockneys  i les campanes de Saint-Mary-le-Bow, que sí Jack l’Esbudellador, que si Banglatown, que si el mulculturalisme i la regeneració trendy d'aquests barris... El cert és que, més enllà d'haver estat fan quan era adolescent d'aquella sèrie mítica, no tinc clar ni què s'entén ben bé per East End ni quins són els límits d'aquesta àrea, així que deixo córrer tòpics i històries diverses i em centro en el que  trobem sortint del metro d’Aldgate East. Primer, carrers comercials d’escàs interès, després l’artèria de Brick Lane -el cor d’una àrea que ha canviat molt en els últims temps - i, finalment i amb més atractiu, els carrers transversals, trobem diverses mostres de les cases de maó ennegrit pròpies del barri. Algunes d’elles han estat reconvertides en botigues de tendència o en despatxos professionals, d’altres romanen tancades. El tret que diferencia més clarament les unes de les altres són les portes: perfectament esmaltades amb colors lluents i elegants, les unes; despintades, brutes i pollades, les altres.
En un d’aquests carrers, Hanbury Street, envoltada de parades de menjar, botigues de roba de segona mà, antics magatzems i fàbriques, i parets plenes de street art, hi ha la llibreria que porta el nom, en espanyol, de Libreria, diuen que en homenatge a Borges. Librería Bookshop és l’exemple de com l’interiorisme pot convertir un espai corrent en un lloc extraordinari. Apareix sovint en seleccions de les llibreries més boniques del món, a causa de la concepció del seu espai. El sostre i la paret del fons de mirall generen, a banda de major amplitud, un efecte particular, en consonància amb l’univers literari borgià. El disseny de les prestatgeries de fusta és el complement perfecte: el color groc, les irregularitats i corbes, els espais buits que acullen punts de lectura amb làmpades, coixins i butaques... tot contribueix a crear un espai diferent al de les llibreries a l’ús. La manera com es defineix està en consonància amb aquesta concepció: every aspect of Libreria is designed to help you discover new books and ideas, and encourage interdisciplinary thinking. Igualment, conscients d’aquesta naturalesa particular, l’espai es lloga en el seu conjunt per a celebracions privades. També contribueix a diferenciar-se la música ambiental, que per volum i tipologia, fuig igualment del que és habitual en els fils musicals. La classificació dels llibres respon així mateix a un criteri peculiar. Res de ficció/no ficció, literatura nacional/literatura estrangera; aquí els llibres es classifiquen i s’exposen sota epígrafs com ara La ciutat, Wanderlust o Encant per als desencantats. No m’agradaria estar en la pell de qui classifica els llibres.
En el seu esperit especial, Libreria té també algunes manies, com ara la prohibició d’utilitzar el telèfon mòbil –inclosa la seva aplicació com a càmera fotogràfica- en el seu interior. Una llàstima, perquè no podrem reproduir aquí el seu bell espai. Sí que m’agrada, en canvi, una de les declaracions d’intencions que inclou el seu web: browsing in our bookshop is a world away from the narrow algorithmic recommendations of Amazon.com. Un bon postulat.



***
Sortint de Libreria, i sota una pluja fina, agafem el camí cap a Wapping, passant primer pel vell mercat de Spitafields. El camí es fa llarg, fins al punt de decidir escurçar-lo agafant un taxi, que ens deixa a Wapping High Street.

Wapping, ben desert en aquelles hores, és un barri curiós i bonic. Zona portuària a la riba del Tàmesis, ha vist com els antics magatzems de maó han estat reconvertits en habitatges d’alt nivell. Els preus dels pisos que veiem anunciats a l’aparador d’una agència immobiliària en són la prova. A través d’algun d’aquests edificis s’accedeix a una mena de passeig que voreja el riu. Sota un cel gris que deixa anar una pluja lleu però constant, el Tàmesis es mostra reptador. Les aigües baixen tèrboles i mogudes, d'un color terròs que contrasta amb els grisos de l'atomosfera; la boira difumina els edificis de l’altra riba. Passa alguna embarcació d’esbarjo i vaixells de la policia, que tenen la seva central allà mateix. L’endemà, a la Tate, veurem un parell de whistlers, que ens recordaran aquesta vista del riu. De tant en tant, entre els antics magatzems, hi ha unes escales humides i molsoses que baixen fins l’aigua; les onades ens esquitxen quan ens hi apropem. Sembla com si el riu volgués defensar el seu territori. Fa respecte. Pel camí, trobem algun vell pub vell que, amb els seus llums càlids i emmoquetats flonjos, es mostra hospitalari, en contrast amb l'atmosfera humida. Quasi no es veu ningú caminant per Wapping, que sembla una ciutat adormida sota la pluja trista i incessant: una pluja freda que disfressa de diumenge d'hivern aquest dissabte de tardor.


Cap comentari: