21.11.17

Diari de Londres (I): l'arribada


Escric aquestes primeres notes assegut al seient de l'avió. La pesadesa dels avions i dels aeroports resulta un tòpic d'una certitud absoluta, més després de llevar-se, com ha estat el meu cas, a les quatre del matí. S'asseu al meu costat una noia jove anglesa, emblemàticament rossa, d'una bellesa excessivament estandarditzada i de rostre lluent, quasi diria oliós, per excés de cosmètics. Es passa el viatge dormint. Jo me'l passo, com sempre, intentant encabir les cames en l'irrisori espai entre files, recolzant el cap a la carcassa de l'avió per mirar, també, d'agafar el son, sense acabar d'aconseguir-ho.
Llegeixo, amb l'afany d'aclimatar-me, uns fragments del dietari londinenc de Cyril Connolly, el mític crític literari impulsor de la també mítica revista Horizon. N'extracto ara uns fragments, que m'agraden especialment. Sobre l'estudi que lloga un jove Connolly a Knightsbridge:

Una hora soñolienta en la casa vacía, sentado en mi futura butaca, leyendo ociosamente mientras alguien desliza los dedos sobre el piano y los niños del barrio juegan en la calle; la tarde plomiza anuncia lluvia. Disfruto de las voces de los niños y del triste ruido sordo de su pelota cuando golpea contra los muros. Exploro la casa y me enamoro de ella. Una extraña intimidad, una sensación de posesión en la casa vacía, me siento como Childe Roland y creo que aquí podré escribir bien.

Tot i que després, el confort el fa canviar d'opinió sobre això d'escriure:

Soy cada vez más y más feliz, el otoño me embriaga, al igual que Londres, y Yeoman's Row y los niños del barrio y las tardes pasadas à l'ombre des jeunes filles en fleur. Cada vez se me hace más y más difícil leer o escribir.

Hi ha coincidència temporal en aquest apunt i el viatge que  he emprès: la tardor. Londres i la tardor: magnífica combinació. Després segueix Connolly reflexionant sobre la còmoda felicitat i cita una conversa amb l'historiador de l'art Bernard Berenson:

Yo me quejé de mi felicidad material, de que en estos momentos disfrutaba tanto de la vida que no se me ocurría ninguna idea más allá de una vaga meditación sobre las cosas materiales. Me dijo que no me preocupase. Las ideas ya te vendrán -dijo- pero la juventud se marchará.

Ja tenim aquí, doncs, aquesta joventut que fuig, leopardianament, que passa més temps fugint - o havent fugit-, que sent en si mateixa. Un dels temes eterns de la literatura... i de la vida.

***

Just abans d'aterrar, mentre l'avió va descendint, impressiona veure la plana eterna d'Anglaterra, un puzzle de camps verds separats irregularment per murs d'arbres de color de bronze. Els camps més protegits del sol matinal conserven encara una fràgil pàtina blanca de gebre, un efímer vestit hivernal.

***

A l'aeroport i fins agafar el tren, es repeteixen els episodis de gran pesadesa -cues, controls, multituds- vençuts gràcies a una certa letargia mecànica, més que no pas a l'estoïcisme o a la disciplina.
Al tren, observo per la finestra els suburbis de la ciutat: rengles i rengles de cases de maó brut, coronades per xemeneies marypoppinsianes. A la llunyania comencen a aparèixer els gratacels de la City i, de cop, ens trobem amb la mola de la central elèctrica reconvertida de Battersea, protegida per un immens mur de vidre. Creuem el riu entre un mar ferrós de rails i entrem a la vella estació de Victoria. Alegria immensa de ser, per fi, a Londres.

***

Agafo el metro a la mateixa estació de Victoria, fins a Sloane Square, on tinc el meu primer destí: John Sandoe Books. M'hi arribo caminant per King's Road, una mica avergonyit per rac-rac excessiu de la maleta que arrossego. Però sembla que l'elegància de Chelsea ho suavitza tot una mica.
En el meu darrer viatge a Londres, instal·lat precisament a Chelsea, vaig passar unes quantes vegades per davant de John Sandoe, sempre a primera hora del matí o al vespre, en horari de tancament. Aquesta vegada la llibreria és oberta. Abans d'entrar, miro l'elegant aparador, de fusta negra, coronat per la bella tipografia del rètol. Entro i deixo la maleta en un racó. Veig copes brutes en caixes i restes d'ampolles de vi, d'alguna celebració de la vigília. Regna una certa atmosfera de ressaca i em sap greu haver-me perdut la festa. Em sorprèn la limitació de l'espai, l'acumulació de llibres i un cert desordre. Em costa una mica orientar-me, però ràpidament trobo alguns llibres que compraria: una biografia d'Anthony Powell, una edició molt bonica de Tales of the Jazz Age, de Fitzgerald, amb daurats art déco a la sobrecoberta, i un llibre sobre el Londres ocult, amb testimonis de personatges que viuen en els límits -en tots sentits- de la ciutat. Aconsegueixo controlar-me i, de moment, no compro res: és absurd acumular molts llibre en un idioma que em costa esforç llegir. Pujo, això sí, al pis de dalt, on hi ha els llibres de butxaca i els de viatges. Em fixo en les fotografies d'escriptors que hi ha a l'escala i em sobta trobar-hi entre els grans mites de la literatura anglesa, Karl Ove Knausgard, tot i que també és un mite. John Sandoe Books em sembla una llibreria sòlida però potser n'esperava més.




(La traducció al castellà del dietari de Cyril Connolly és de Mauricio Bach. Pertany a Uno de mis Londres. Cyril Connolly, Obra selecta, Debolsillo).

Cap comentari: