19.7.17

U2

Mirant avui l'instagram he pensat que costaria trobar en aquest país algú més, apart de mi, que no hagués anat al concert d'ahir dels U2.
Deixant de banda les bromes, el mercantilisme, la meva aversió per les unanimitats i el mainstream, i la meva opinió sobre l'evolució musical dels U2, rememorar els 30 anys de The Joshua Tree em posa en situació d'alerta sentimental. Em veig fa trenta anys, juntament amb els meus amics, davant d'un televisor Philips a la saleta de casa, bocabadat, veient i escoltant el videoclip de Where the streets have no name. O un parell d'anys abans -sense The Joshua Tree encara- estirat fumant (quin homenet!) amb el sac de dormir com a coixí en el prat de davant d'una casa de colònies, mentre un radiocaset emet els sons de New year's day. L'escena ja va ser descrita.
El poder evocador de la música és enorme i, si s'accepta el topicàs, U2 forma part de la banda sonora de la meva vida. No puc de reviure moment viscuts mentre sona, per exmple, With or without you.

Cap comentari: