15.5.17

Roma (I)


El meu últim record de Roma era el d'una ciutat hivernal, amb el cel fosc i un vent glaçat que tallava les mans. Tenia molt viva la imatge d'una Piazza Farnese rotundament buida i majestuosa i d'una Via Giulia que mostrava la seva bellesa indiscutible i silenciosa, enmig d'un temps inhòspit.
Tinc un record encara més llunyà, plenament adolescent, d'una Roma estival i gairebé irreal. M'hi veig, assegut en una terrassa de la Piazza di Santa Maria in Trastevere, dinant amb els meus pares vestit amb una samarreta blanca que llueix el logotip de la candidatura de Barcelona'92.
Han passat més de trenta anys d'aquest últim record i gairebé quinze del primer, i no sé quin quedarà d'aquest darrer cap de setmana viscut, amb totes les lletres, a Roma. Potser el que més m'ha impressionat aquesta vegada és el caràcter extraordinàriament cinematogràfic de la ciutat, un fet que m'havia passat desapercebut altres vegades i que només havia experimentat de forma tan poderosa en una altra gran ciutat, Nova York. Segurament deu ser una visió una mica esbiaixada i un punt tòpica de la ciutat: Roma, La dolce vita, Vacances romanes, El talent de Mr. Ripley, La grande bellezza... massa condicionants. Però el cert és que, passejant per Roma, costa no trobar potencials escenaris de pel·lícula, i encara més, resulta difícil no sentir-se part d'alguna escena cinematogràfica en gairebé cada racó de carrer, en cada placeta, davant de cada font. Els falsos gessamins florits cobrint una façana, les restes de la pintura d'una Marededéu en l'ocre ferruginós i ennegrit d'una paret, la música de l'aigua d'una fontana, l'americana i els cabells blancs impecables d'un senyor que camina impertorbable als tocs de clàxon d'un motorino, els crits excessius a tothora (porca putana! cridava un home a ple pulmó, imbatible, sota la nostra finestra a les sis del matí)... Tots aquests ingredients, emeblemàticament caricaturescos però alhora autènticament reals, configuren els elements d'aquest film que anem confegint mentalment sobre la base del nostre substrat de sentiments recents, que configura el grau de sensibilitat de la pel·lícula sobre la qual queden fixades cadascuna de les escenes que anem rodant. I entre tanta bellesa i tanta vida traiem una mica de mèrit a un Fellini, de qui pensem que allí, qualsevol. I alhora sentim que, si ens donen una vespa i ens treuen el color, ben bé podríem ser Gregory Peck. I, evidentment, qui no es ficaria vestit a la Fontana di Trevi per donar la mà a Anita Ekberg. Jo sí, per descomptat: fuig, Marcello! I així anem deixant córrer la ment, fent volar il·lusions improbables entre cantonades d'angle geomètricament impossible, racons d'higiene més que discutible, cartells de tipografies pretèrites i ingènues, gossos vells que ens miren -o així ho sembla- amb ulls velats per les cataractes, façanes convexes d'esglésies redundants i alhora imprescindibles, cadires aparentment abandonades sobre paviments de llambordes pleistocèniques, heures que regalimen com llàgrimes sobre murs vestits amb tons ataronjats, noies de llarga cabellera negra que ems miren amb ulls d'ametlla amarga... Realitat o decorat?


Cap comentari: