13.2.17

Croquis de Montpellier (i III)


El mercat de llibres de l'esplanada del costat de la Comédie resulta un fracàs -només tres o quatre parades mal assortides-, així que fem una escapada a Sauramps i, després, a Le grain des mots, que no coneixia. Resulta difícil orientar-se entre l'assortida oferta editorial que inunda, com a tot arreu, les taules de novetats, però al mateix temps és interessant anar llegint, una mica a cegues, contraportades i solapes, i guiar-se finalment per criteris com ara el segell editorial. Així, la vista se'n va sempre, per prestigi i també per l'atracció visual, cap als volums de la blanche de Gallimard. N'hi ha uns quants que semblen interessants, però finalment em decanto per Beauté, de Philippe Sollers i Voyage avec Vila-Matas, d'Anne Serre. On verra.

***
Abans de dinar fem una escapada al parc de Peyrou, just davant de l'Arc de triomf. Sota aquest cel que sembla contenir tots els matisos de gris, és gairebé impossible no creure's a París. Els arbres nus i majestuosos i els bancs de fusta vella contribueixen a l'engany. La gent passeja, algú fa fotografies i una noia dóna voltes corrent com si el parc fos una improvisada pista d'atletisme. Em fa una certa enveja. L'esplanada del parc és prou gran com perquè tothom quedi una mica aïllat, en solitari. I en solitud i en aquest entorn, és fàcil que la ment comenci a divagar.

***
M'explicaven l'altre dia d'una senyora que qualificava d'existencialista tot aquell jove que s'apartava una mica del camí establert i convencional. S'està tornant un existencialista, deia, Clar que això era a l'època en què Sartre i Simone de Beauvoir impartien doctrina des dels cafès de Saint-Germain i Juliette Gréco, precisament nascuda a Montpellier, hi posava banda sonora. Doncs bé, sol al parc del Peyrou, jo també em torno una mica existencialista i m'aixeco el coll de l'abric a l'estil Camus, que sempre m'ha resultat molt més proper que l'antipàtic Sartre. Llàstima que no porto cigarretes, perquè fins i tot em vindria de gust fumar, per arrodonir l'estampa. M'acontento, però, amb el repte de començar a confegir mentalment un poema, en francès, que després acabaré a casa. Quan sóc fora, m'agrada fer l'exercici d'intentar pensar, a estones, en la llengua del país i així ho faig ara, anant una mica més enllà, amb aquest poema que titulo Jardin de Montpellier.

***
Quan ja fem camí cap al cotxe, per marxar, passem per davant d'una llibreria de vell, que, curiosament i estranya, és oberta. Hi entrem. Demano de poder veure una estampa antiga de Degas que tenen a l'aparador. És un aiguafort que representa una ballarina i sembla original. Està signat a la planxa i també a mà, en llapis, en una de les cantonades. També aquesta signatura fa bon aspecte, però encara que no hi fos, el gravat seria valuós. I bonic. El llibreter em diu que no em pot assegurar si és o no original, i me l'ofereix a un preu molt baix. No dubto gaire a endur-me'l.

***
A casa, cerco per internet, en pàgines de subhastes, informació sobre el meu Degas. Constato que el viatge a Montpellier ha valgut molt la pena.

Cap comentari: