2.1.17

Nou any a Chelsea



Només el pas dels avions trenca el silenci de les nits de Chelsea. Nits fredes d'hivern, darrere les quadrícules de vidre i fusta blanca de les finestres. Nits càlides d'interiors emmoquetats i calefaccions desenfrenades. Els passos d'uns peus descalços, els meus, ressonen en la foscor. Descorro les cortines i veig els focs de llum que s'encenen sobre el riu, a Westminster. Arbres volàtils -blancs, vermells, verds- que creixen i desapareixen en un instant, ressonant a la llunyania. A l'edifici del davant, una nena -cabell ros, cues, faldilla de plecs, pullover de llana verd- obre el llum de l'habitació -paper pintat de flors, llit de fusta blanca, lleixes de llibres- i desapareix. Torna la foscor. Continuen enllà els focs d'artifici, com una festa aliena i estranya. Sobtadament, apareixen en el nostre cel més proper un, dos, tres globus de paper, amb la seva petita flama encesa, màgica i extemporània. S'enlairen a poc a poc i desapareixen en aquest cel negre de Chelsea, sempre una mica difuminat per la persistent boira blanca. Miro embadalit com es balancegen en l'aire gèlid de la nit, d'una nit que, sense ser-ho, vol ser diferent de les altres. Però res no canvia en aquest cel tacat ara de fugaces espurnes de llum. Ni en aquests carrers eterns d'elegants cases blanques amb portes de fusta de colors. Ni en els ulls de qui mira per la finestra i segueix pensant sempre més enllà, excessivament més enllà, d'aquesta nit i de les festives llums que s'encenen sobre el Tàmesis.

Cap comentari: