14.9.16

De Vigan i Lendl


Vaig endur-me de vacances D'après une histoire vraie, l'última novel·la de l'autora francesa Delphine de Vigan. Quan sóc de viatge, concentrat en tasques organitzatives i en el repàs de guies, revistes de viatge i fullets turístics, llegeixo poc i malament, així que vaig encallar-me en les pàgines inicials de la novel·la. També he de dir que, al meu parer, a la història li costa una mica d'arrencar, amb un excés de reiteracions preliminars.
Tanmateix, un cop superats aquests fonaments potser excessius, l'edificació de l'obra creix de forma extraordinària, teixint-se a un ritme imparable. L'argument de la novel·la es va construint, a més, sobre l'etern debat al voltant del paper de la realitat i la ficció -i l'autoficció- en l'obra literària, fet que aporta, als malalts de la literatura, un valor afegit. (A desgrat meu, he de dir que en aquesta qüestió les meves opinions coincideixen força amb les que, al llarg de la novel·la, dóna l'inquietant personatge d'L).
No pretenc fer cap anàlisi de D'après une histoire vraie, però per contextualitzar el que explicaré tot seguit (i sense ànim de fer cap espòiler), cal esmentar la importància que en la novel·la tenen els referents externs (cinematogràfics, literaris, estètics, fins i tot esportius), sobre els quals es construeix l'afinitat, la complicitat i la relació entre les dues protagonistes: l'autora-narradora i L. I és entre aquests referents comuns, que em va sorprendre trobar-me (i identificar-me així jo mateix també amb les protagonistes) amb la figura del tennista txec Ivan Lendl. Transcric literalment una part del fragment:

J'avais raconté à L. les deux années durant lesquelles, vers l'âge de seize ans, j'avais contracté puis developpé une cristallisation spectaculaire sur la personne d'Ivan Lendl, un joueur de tennis tchécoslovaque au physique ingrat dont je percevais la beauté obscure et saisissante, au point que je m'étais abonnée à Tennis Magazine (moi que je n'avais jamais touché une raquette de ma vie) et avais passé des heures devant les retransmissions televisées du tournoi de Roland Garros et Wimbledon au lieu de réviser mon bac. L. étais sidérée. Elle aussi l'avait adoré! C'était bien la première fois que je rencontrais quelqu'un qui avait aimé Ivan Lendl, l'un des joueurs les plus detestés de l'histoire du tennis, sans doute à cause de son visage austère que rien ne pouvait dérider, et de son jeu de fond de court, méthodique et rébarbatif. Selon toute vraisemblance, c'est d'ailleurs pour ces raisons, parce qu'il était si grand, maigre et incompris, que je l'ai tant aimé. À la même époque, oui, exactement, L. avait suivi tous les matchs d'Ivan Lendl, elle s'en souvenait parfaitement, notamment de cette fameuse finale de Roland Garros jouée contre John McEnroe, que Lendl avait gagné à l'issue d'un combat d'une rare intensité dramatique. Les images l'avaient alors montré victorieux, défiguré pour l'épuisement, et pour la première fois le monde entier avait découvert son sourire. L. était incollable, se souvenait de tous les détails de la vie et de la carrière d'Ivan Lendl que j'avais pour ma part oubliés. C'était incroyable, plus de vingt ans après, de nous imaginer toutes les deux hypnotisées devant nos postes de télevision, elle en banlieue parisienne et mois dans un village de Normandie, souhaitant l'une et l'autre avec la même ardeur le sacre de l'homme de l'Est.

No sé que hi ha de realitat o ficció en aquesta fascinació de la narradora-autora pel tennista txecoslovac (jo apostaria que la devoció és real), però em sorprèn trobar-me'l en aquesta novel·la perquè, a diferència d'altres referents de l'època (vegi's John McEnroe), la figura d'Ivan Lendl, almenys des del punt de vista del mainstream, ha caigut gairebé en l'oblit. I això dóna més valor encara a aquesta presència i a aquesta coincidència. Perquè jo vaig ser també acèrrim seguidor de Lendl. Em recordo encara als tretze anys insistint perquè em regalessin per l'aniversari el polo de rombes (i més endavant un altre amb una mena de composició de quadrats) adidas que vestia el tennista txec, etern número dos, fins que va aconseguir -a base de solidesa física i mental- enderrocar la figura de McEnroe. Aquell partit de Roland Garros que cita De Vigan va esdevenir una fita molt important en aquell sorpasso: encara recordo on el vaig veure (a casa l'amic X.) i com em va agradar refregar-li aquella victòria a la cara d'Y. que exhibia amb prepotència la seva preferència pel cavall guanyador McEnroe. I, com diu també De Vigan, costa trobar una explicació a la fascinació que teníem per Ivan Lendl, un jugador hermètic, poc vistós, gens expansiu.... Potser era precisament per això, com apunta De Vigan, perquè tenia aquest punt incomprès i introspectiu que connectava amb determinats caràcters adolescents. En qualsevol cas, benvingut sigui aquest record d'Ivan Lendl.



Cap comentari: