25.8.16

Nota


En una de les tres úniques llibreries de vell de La Charité-sur-Loire que vaig trobar obertes (resulta estrany que una població es promocioni com a village du livre si després les llibreries estan tancades) vaig comprar-me un dels volums dels diaris de Julien Green, Le Grand Large du soir (Journal 1997-1998).
El cert és que em costa trobar complicitats amb el to d'aquest diari: l'autor sembla estar de tornada de tot i considerar-se protagonista essencial d'una època i de la literatura amb majúscules. Tanmateix, de tant en tant, em complau trobar-me amb alguna reflexió punyent que comparteixo. Com aquesta:

Un gros acteur déclare qu'il a depoussérié Hamlet. Comme il est aussi un méteur en scène à la mode, on le loue. Pauvre et triste métier où il faut à tout prix moderniser, c'est à dire en ce cas vieillir le toujours jeune Shakespeare.

O aquesta altra, que resulta força actual:

L'Église sociale. Quoi, elle ne l'était donc pas dans ses oeuvres? Ou bien est-ce à dire qu'elle n'est plus que cela dans sa foi? L'ancienne Église engrangeait les biens terrestres, la moderne les dilapide.

Respecte a l'ús i abús del qualificatiu social, hi hauria molt a escriure. En això, potser cal parlar menys i actuar més (i tenir en compte que la recepta bàsica és el treball digne i la igualtat d'oportunitats). La política d'aparador (els comptadors de refugiats morts, per posar l'exemple més emblemàtic) té uns resultats més aviat minsos.
Això em fa pensar en una història que hem conegut també aquests dies. A la petita aldea de Gluges, a la vall del riu Dordonya hi havia una petita església, força malmesa. Un dia, una dama d'aspecte mundà es va presentar davant del capellà del poble i li va dir que li agradaria donar uns diners per ajudar a reconstruir-la. Només va posar una condició: que ningú sabés que feia la donació fins que ella fos morta. Durant anys, la gent d'aquell poble humil es preguntava d'on treia el vell mossèn l'argent per pagar aquella restauració. Quan els diaris de tot França ploraven la seva mort, el capellà de Gluges va anunciar als seus feligresos que ara la gran Édith Piaf qui havia volgut ajudar a recuperar la petita esglesiola d'aquell racó perdut de l'hexàgon. Que contradictori amb els temps que vivim, aquest exemple d'Édith Piaf sobre allò que diu l'Evangeli de la mà dreta i la mà esquerra!

Cap comentari: