5.7.16

Good luck!

L'altre dia vaig trucar per fer una reserva a una casa d'hostes de Bonnieux, a la Provença, on hem passat, al llarg dels anys, alguns caps de setmana d'estiu. Em va respondre una senyora, que es va identificar com la nova propietària. Així doncs, l'anterior mestressa, holandesa, de qui no recordo ni el nom, però sí la seva amabilitat, ja no hi és. Em va saber greu, perquè per regla general no m'agraden els canvis, i, sobretot, perquè vaig pensar que no la veuríem més.
Des de petit em provoca una certa tristor pensar que no veuré mai més a una persona amb qui he tingut algun tracte. No em refereixo a la tristesa lògica que ocasiona la mort d'algú més o menys proper. No. Es tracta d'una recança motivada pel fet de pensar que algú, amb qui he tingut un contacte, encara que hagi estat breu i puntual, de cop i volta emprengui un camí que sé, amb tota certesa, que no es tornarà a creuar amb el meu. Es com una mena de vertigen relacionat amb la vida i els seus camins.
Fa una colla d'anys vaig fer un curs d'anglès a Londres. Va ser un període curt -dues setmanes- però d'una certa intensitat. Compartia classe amb companys espanyols, italians, polonesos, brasilers, algun asiàtic. Recordo que en acabar el curs ens vam acomiadar i algú em va dir dues paraules que defineixen i descriuen la sensació que explicava: good luck! Bona sort, Dues paraules que es traduirien en alguna cosa com ara no ens tornarem a veure mai més i, per tant, et desitjo que tinguis bona sort en la vida. I encara ara, passats vint anys, recordo aquell good luck i no puc deixar de pensar quins camins hauran recorregut aquells joves estudiants d'anglès i tantes altres persones amb qui ens hem creuat i que mai més tornarem a trobar-nos.

Cap comentari: