8.4.16

La via Laietana

Sempre havia considerat la via Laietana, especialment la part més baixa, un dels carrers més lletjos de Barcelona; un tall fet a la ciutat vella; una avinguda administrativa i sense cap gràcia; una mena de passadís que només serveix per circular-hi i on ningú voldria quedar-s'hi. És efectivament un carrer sorollós, de voreres més aviat estretes, a hores fosc i ombrívol, on ve poc de gust passejar-hi. Però a mesura que hi vas convivint, li vas trobant certes virtuts.
Potser algú es posarà les mans al cap quan llegeixi això, però jo darrerament li trobo un cert aire novaiorquès. Si hi ha algun carrer de Barcelona que recorda mínimament Nova York, és la via Laietana. Per les característiques del carrer -una avinguda llarga i dreta que baixa fins al mar-, pels seus edificis alts -salvant totes les distàncies d'alçades- i un pèl vells i decadents, pel caràcter actiu que transmet -allí, tothom sembla tenir pressa. Em recorda, no sé per què, la Nova York més tronada dels carrers amb números baixos i gratacels una mica deixats, amb el pòsit del temps ben visible. A la cantonada triangular que forma amb el carrer doctor Joaquim Pou jo hi veig el Flatiron. I en els edificis una mica rònecs de sindicats, patronals i caixes d'estalvis hi trobo una empremta art-déco i un esperit proper a les novel·les de Dos Passos. M'agrada fixar-me en els detalls dels edificis que abans em semblaven lletjos: un fals arabesc aquí, una columnata allà, un fris mig esborrat més enllà... I així, on abans hi veia un territori inhòspit, hi busco ara certs detalls agraciats i m'imagino passejant per aquella gran ciutat que sempre penso que voldria revisitar.

Cap comentari: