28.2.16

El dia que Buddy Holly murió...

Avui, dia de mercat, he anat a Centelles a fer un encàrrec. Casualment, m'he trobat X. Feia dies que no ens vèiem. Hem començat a parlar de les tan anunciades nevades -que en aquestes contrades han quedat en res, el zero més absolut- i ens hem queixat dels meteoròlegs i del fet que, des de fa una colla d'anys, sembla que aquí ja no sàpiga nevar. Després ens hem continuat queixant d'altres coses, bàsicament dels mòbils, de la intromissió permanent dels whatsapps i derivats, i de les xarxes socials i el món que estan configurant. M'he acomiadat preguntant-los l'hora, perquè precisament m'havia deixat el mòbil a casa i tenia el rellotge espatllat (aquest és l'encàrrec que anava a fet, portar a arreglar el rellotge).
De tornada, he posat un cedé al cotxe (se m'han esborrat totes les emissores de ràdio, coses de la tecnologia avançada, i encara no les he reprogramat) i ha sonat una cançó de Loquillo, que, casualment, s'adeia la mar de bé amb la conversa que havíem tingut amb X. i amb el que darrerament començo a pensar amb massa freqüència. Ho dic sobretot per algunes frases de la cançó:

y ahora que todo es más viejo, más frió y más gris
y sientes como el tiempo va por tí,
cuando la nostalgia daña mi corazón
una voz conocida hace su aparición:
la música al invierno voló
el día que Buddy Holly murió.
Estoy hablando de los viejos tiempos
esos que ya no volverán...

És un fragment de John Milner, magnifica cançó de Loquillo i Gabriel Sopeña, que trenca el tòpic que jo tenia plenament interioritzat, segons el qual les bones cançons de Loquillo van acabar-se amb la separació de Sabino Méndez. Doncs no. Aquí la teniu:

 

Cap comentari: