Aviso que aquest és un d'aquells posts poc amables, una mica antipàtics. Però em ve de gust escriure'l.
Estic cansat de llegir amb els meus fills llibres infantils infumables. Déu em guardi de generalitzar i segurament és culpa de la meva imperícia a l'hora de triar -o potser és simplement qüestió de mala sort- però estic cansat d'encadenar llibres que no tenen ni cap ni peus, que confonen la fantasia amb el sensesentit, que resulten pretenciosament imaginatius, fruit de deixar volar la imaginació... sense paracaigudes. Ja dic que segurament deu ser culpa meva i de la meva incapacitat a l'hora d'elegir, però també és cert que porto una sèrie de fracassos estrepitosos. I el problema no és meu, que ja estic acostumat a empassar-me també xurros indiscutibles de literatura adulta, sinó dels nens, que fins i tot amb la cara ja paguen. No diuen res, però la seva mirada m'ho diu clarament:
- Així que llegir -aquesta costa que, segons tu, és tan fantàstica- és això? Ah...
***
I mentre, al llit, penso això que he escrit ara (em costa adormir-me perquè he fet una becaina mirant El gran hotel Budapest), decideixo que posaré negre sobre blanc una simple història que vaig concebre l'altre dia per entretenir els nens mentre esperàvem que ens portessin el sopar (per a mi uns extraordinaris pappardelle al sugo di cinghiale) en un restaurant de Volpaia. I li demanaré al meu amic X. si li fa gràcia il·lustrar-la. I no vull resultar pretenciós; és un repte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada