Esbossos de Copenhaguen (V): un matí

Es fa de dia molt d'hora. Em desperta un raig de llum que entra per la finestra de la cuina. No és una llum incipient, tímida; és intensa i càlida, pura llum de dia. Somnolent, miro el rellotge: són les cinc i trenta-set minuts. Dormo un parell d'hores més, però aviat em llevo, pensant en aprofitar el dia. Em dutxo i surto a passejar una estona pel barri. M'enduc la càmera per fer alguna foto. Malauradament, aquella llum de primera hora s'ha esvaït; el cel s'ha ennuvolat una mica. Malauradament també, les botigues són encara tancades. Ho penso especialment per una botiga de vinils i objectes de disseny que promet molt: una bossa a l'aparador reivindica un God bless David Bowie.
Passejo una estona per aquests carrers, quasi deserts, amb edificis mig nòrdics, mig centreuropeus i amb un toc, fins i tot, rus. Potser em deixo endur per l'aparició de l'església ortodoxa, però jo hi veig un punt cromàtic i estilístic eslau en alguns edificis.

Després m'adono que és el sol qui juga amb els colors i amb els estils, donant a les cases més o menys escalfor, matisant el seu caràcter nòrdic. Apareix i desapareix, daura l'aire i el refreda; la ciutat és una joguina a les seves mans. (Més enllà d'aquests jocs de color, els països d'aquestes latituds estan sotmesos a les dictadures de la llum, amb llargues temporades de nits inacabables i dies anecdòtics, que se'ns farien insuportables). Intento aprofitar les estones de sol per fotografiar les façanes més acolorides. Mentrestant, la ciutat es va llevant: circulen les bicicletes i algun cotxe, a la plaça d'Amalienborg comencen a aparèixer els turistes, la jaqueta ja fa nosa. És dissabte.