11.4.15

La senyora Arnoul

L'amic R. em posa sobre avís de la publicació de La senyora Arnoul, novel·la de Jean-Noël Pancrazi traduïda i recomanada per Joan-Daniel Bezsonoff. Tots dos compartim la predilecció per Bezsonoff, que em sembla, de llarg, l'escriptor català actual més interessant.
Així que, amb el pòsit recent de la lectura de Matar De Gaulle, l'última novel·la de l'escriptor rossellonès, i amb l'interès ben viu per la polièdrica història de la independència d'Algèria i les seves conseqüències per la colònia francesa que habitava aquell país, no dubto a submergir-me en la lectura d'aquest llibre, magníficament editat per Sidillà, que Bezsonoff diu haver traduït perquè ja no suportava que tants lectors catalans no el poguessin llegir.
He de dir que, tot i que La senyora Arnoul em sembla un punt irregular -modestament, crec que va clarament de menys a més-, el balanç final és absolutament positiu. Malgrat que el lirisme d'alguns passatges m'ha resultat exacerbat, crec que la novel·la fa un tomb en el moment en què s'inicia el drama. A partir d'aquell moment, tant l'atmosfera de terror -magistralment dibuixada- com la història que s'explica (i la que s'intueix) obren un resultat excel·lent. En aquesta segona part de la novel·la, Pancrazi, narrador d'un paradís que desapareix, esdevé un mestre, com aquells futbolistes que tant saben jugar amb pilota com sense pilota.
En definitiva, una recomanació sense pal·liatius i un reconeixement al traductor i a l'editorial, que segons he vist als taulells de les llibreries aposta ara també per la traducció d'un altre gran mestre francès, Jules Renard i el seu clàssic Poil de carotte, ara Pèl de panotxa.