Escric aquestes notes al llit, amb llapis, en una petita llibreta. Només està encès el llum de la meva tauleta de nit. El silenci, aquí, en aquest racó del vell Lió, a la falda de la Fourvière, imposa. La calma és absoluta. Durant el dia es manté aquest silenci, trencat només pel soroll somort i periòdic del funicular que travessa la muntanya.
***
Lió, amb el seu barri antic tan oposat a la resta de la ciutat, els dos rius que acaben confluint i els barris, tan diferents entre ells, em resulta un punt estranya. Uuna ciutat, no sé per què, una mica ingènua.
***
L'església de la Fourvière, presidint la ciutat, no deixa de ser una mona de Pasqua. Però estranyament, resulta bella, dalt la muntanya, com un element protector. Uns quants metres més enllà, també dalt del turó, aquesta mena de Torre Eiffel en petit, acaba de donar un aire naïf, mig oníric.
***
L'aigua de la Saône, que baixa de la Borgonya, té un color beige, de merda d'oca. El riu és imponent, la força de l'aigua inquieta una mica. Un rètol prohibeix consumir els peixos que, eventualment, s'hi puguin pescar.
***
No tinc sort amb les llibreries. El dissabte es lleva amenaçant pluja i els bouquinistes de la Saône no obren. Als carrers de la ciutat, només la llibreria Passages em reconforta una mica. No obstant això, en una llibreria de vell del carrer Saint Jean, tinc a les mans els tres volums d'una edició del segle XVII dels Assaigs de Montaigne.
***
La vetlla pasqual a la catedral de Saint Jean: les espelmes que aguantem a la mà en la foscor de la nau gòtica, els cants, les lectures inacabables. La França eterna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada