30.12.15

1977, 1982

Algú em diu que va ser l'any 1979, però jo hauria jurat que era abans. I busco a internet i resulta que tinc raó. La guerra de las galaxias -ara sembla que es deia Una nueva esperanza, però mai l'havíem ni l'hem anomenat així- es va estrenar l'any 1977. Recordo les cues per accedir al cinema Montecarlo: ho vam intentar un parell de vegades sense èxit, però finalment la vam poder veure. Als meus vuit anys allò era extraordinari, un món nou. Tot això ho penso, mentre anem a veure amb els meus fills la nova entrega de Star wars a l'Alhambra de la Garriga. Malauradament ja no existeix el Montecarlo (ni el Savoy, ni el Fèmina ni l'Astoria ni el Fantasio ni el Novedades ni l'Alexandra; encara no entenc perquè desapareixen els cinemes del centre de la ciutat per traslladar-se tots a la perifèria, és una cosa que el meu cervell no aconsegueix comprendre), però afortundament existeix l'Alhambra.
I avui apareix als diaris una notícia que em porta a l'any 1982. Demoliran el cinema Urgell. I això m'entristeix i em recorda unes llàgrimes meves -avui no m'arriben a caure- de l'any 82. Del Nadal del 82. Allà vaig veure ET, i vaig plorar amb ET. El cinema Urgell -dues mil localitats!- era el cinema de les grans estrenes per excel·lència. Tancat des de fa temps, ara desapareixerà per sempre. I deu ser cosa de l'edat, però tinc la impressió que d'uns anys ençà tot canvia massa de pressa, un món es difumina i se'n va dibuixant un de nou, que no tinc gens clar que sigui millor.

28.12.15

Reis

Dies de tràfecs, compres, àpats i enrenous. Curiosament, dies poc donats al recolliment i a la reflexió. I avui, de sobte, emergeix el pensament que potser aquest any ja sigui l'últim dels Reis comme il faut per a l'N.i, en conseqüència, per a tota la família. I així viurem aquest dia, com l'aigua que se'ns esmuny de les mans quan bevem d'una font.

30.11.15

Un bar de París

Acabo de veure una fotografia que m'ha recordat un bar de París, on vàrem prendre alguna cosa, deu fer uns quinze anys. Era en un carrer que dóna a la place des Vosges: un local fosc en un carrer fosc del Marais. Crec que havies de baixar unes escales, però no ho recordo amb certesa. L'estança era petita, les taules, de fusta vella, les cadires, Thonet. La llum era molt tènue. Devien ser les sis o les set de la tarda i a fora ja era fosc i hi feia molt fred. Vam prendre alguna beguda calenta, un te segurament. Vam estar-hi una estona, per descansar i agafar calor. Això és tot el que recordo d'aquell bar, però la seva imatge m'ha quedat gravada per sempre.
Quan els fantasmes apareixen, a París, al món i dins d'un, la imatge d'aquell bar resta com un refugi, un escalf llunyà.

11.11.15

Xarxes

Darrerament començo a tenir davant les xarxes socials una mirada semblant a la que tenen els peixos davant les xarxes a seques.

9.11.15

15 anys

L'amic R. m'informa que avui fa 15 anys de la presentació a la Central de Verde agua, traducció a l'espanyol de l'obra de Marisa Madieri, publicada per Minúscula. (Faig un parèntesi per dir que no sé com s'ho fa R. per estar sempre tan sorprenentment ben informat, deu ser cosa de les perverses xarxes socials, suposo).
Doncs bé, aquesta informació actua sobre la meva persona com una autèntica magdalena (o torrada, segons diuen ara) de Proust. I és que, tot i que només recordo vagament haver assistit a aquella presentació, que va comptar amb la presència de Claudio Magris, sí que em retornen un parell d'evocacions molt poderoses. L'una fa referència a la pròpia obra, que va resultar un descobriment extraordinari (doble descobriment: el del llibre i el de l'editorial, que ha esdevingut també un referent). I l'altra, la remembrança d'una època perduda -com tot passat- de la qual ja fa -ai- quinze anys.
Qui em coneix sap que tinc una gran estima per Verd aigua. L'he recomanat fins a la sacietat. L'he deixat també unes quantes vegades, fins al punt de perdre el llibre, cosa que em fa una ràbia enorme (m'he comprat una edició posterior, però ja no és el mateix que aquella primera). Força gent m'ha agraït la recomanació, cosa que em satisfà i reforça el meu ego. Madieri i Modiano són dos dels meus èxits en l'àmbit del consell literari i els seus reconeixements posteriors els sento també una mica propis.
Però, més enllà de l'obra en si, aquest record dels quinze anys va molt lligat a l'experiència personal. Tenia llavors poc més de trenta anys i no es pot dir que estigués a la primera volada, però sí que tenia un grau més d'ingenuïtat. Qualsevol descobriment literari era molt viscut. La Central era com una mena de paradís, on setmana rere setmana s'obrien portes al món. Tenia més temps i menys obligacions. Menys condicionants i més pardals al cap. Passejava pels carrers de l'Eixample com si allò fos Trieste. El carrer Mallorca em semblava la rue de l'Odéon. El bar Mauri em semblava el Cafè de Flore. Els octògons de l'Eixample eren els rectangles de la Baixa lisboeta. Així eren aquells temps, que potser no eren tan idíl·lics, però així els veig ara. Quinze tardors després.

(PS: De vegades em pregunto si aquests escrits tenen alguna utilitat. Doncs aquest sí que n'ha tingut. M'ha permès recuperar (bé, de moment localitzar) el meu exemplar original de Verde agua. El culpable ha confessat. La seva bona voluntat i penediment li reduiran la pena).


4.11.15

Escena matinal

Avui he estat testimoni d’una escena curiosa. Graciosa i alhora entendridora. En un carrer del Barri Gòtic una parella de nuvis es feia fer fotografies. Aquesta és una pràctica habitual en aquests carrerons, especialment en parelles orientals, però aquests d’avui eren del país. El nuvi era més aviat baix i anava amb l’habitual vestit fosc. La núvia, morena, portava el cabell recollit i un vestit blanc força escotat. No cal dir qui era l’estrella de la sessió fotogràfica. La gent, com ha estat el meu cas, passava pel seu costat i no podia deixar de mirar-los de reüll. En això, caminant amb dificultats s’ha anat acostant un senyor gran.  Cabells blancs, patilles llargues, americana gastada, una vuitantena d’anys, un cert toc castís. Malgrat l’edat, el seu posat era de no haver-se arrugat mai davant les dificultats de la vida. Li esqueia un passat de torero, per exemple. Quan encara no havia arribat a la seva alçada, li ha fet saber a la núvia, amb veu alta i clara, que la trobava molt guapa. Ella li ha agraït el comentari amb la mateixa naturalitat. L'home s'ha anat acostant a la parella i, ja amb veu més baixa, ha felicitat el noi. Després ha agafat la mà de la núvia i, sense deixar-la, li ha tornat a dir que era molt guapa. En veure que no la deixava anar, m’he temut que no s’arribés a una situació una mica incòmoda, però llavors simplement s’ha acostat la mà de la noia a la cara i ha recolzat molt lleument la galta al dors de la mà.  Ha estat un gest molt ràpid, gens impropi, més elegant que galant. Després s’ha acomiadat de la parella i ha anat seguint el seu camí, que segurament no duia enlloc.

30.10.15

Anarquisme contemporani

L'amic X. m'ensenya una fotografia que ha fet d'una pintada vista al carrer. Acompanyant l'a majúscula encerclada es pot llegir: Ni Déu ni amo ni facebook.
Em fa gràcia perquè justament ahir em vaig donar de baixa del facebook. Puc afirmar, doncs, que per les meves venes corre un terç de sang anarquista.

20.10.15

Imatges

El genoll d'una noia que apunta, darrere el vidre d'un bar, entre uns texans estripats, el frontispici neoclàssic del Palau Moja amb el fons d'un cel d'una grisor ja hivernal, els nusos quasi tumorosos d'un plàtan de la Rambla, el relleu abrupte de la façana de l'església de Betlem, una frase en francès agafada al vol... Són flaixos retinguts durant uns instants d'atenció especial pels carrers de la ciutat, en què el ritme del món sembla alentir-se, la realitat difuminar-se. Dura un moment, com un encanteri, i després els sentits retornen a la normalitat. I després resulta difícil recordar aquestes imatges no revelades, escenes d'un film oblidat.

9.10.15

Cabanes


Estic llegint aquests dies La cabaña de Heidegger, un espacio para pensar, d'Adam Sharr. Es tracta d'un estudi sobre la cabana que Martin Heidegger es va fer construir a Todnauberg, a les muntanyes de la Selva Negra, i de la relació i la influència que aquest espai va tenir en l'obra d'aquest filòsof. Més enllà de l'interès de la temàtica en si mateixa, la lectura del llibre inspira la reflexió sobre la influència de l'entorn, del geni de lloc una vegada més, en l'obra d'un creador. I en aquest cas no es tracta tant d'un determinat país o àrea geogràfica, que també, com d'un àmbit físic més concret i reduït: la cabana. I les característiques pròpies i inherents a aquest espai concret que és la cabana -una certa incomoditat, un espai reduït, un equipament força primitiu- suposen un element afegit a l'hora de valorar aquesta influència en la creació.
Alguna vegada he parlat en aquest blog del xoc que suposa per a l'home contemporani haver de procurar-se elements que habitualment donem per descomptats -haver de mantenir un foc encès per escalfar-se, per exemple- i de la conciència que prenem llavors de les nostres limitacions en els aspectes més bàsics de la vida. Sobre això, hi ha escrit Pla més d'una vegada.
I immers en aquesta lectura sobre la cabana de Heidegger se'm desperta novament el desig de poder disposar d'un espai anàleg. De vegades, amb l'R., parlem de les cases abandonades del pla de la Calma i de com de bé ens aniria tenir allà un petit refugi. Jo, ara, el visualitzo pefectament, a l'estil de la cabana de Heidegger.

Foto: Martin Heidegger davant la seva cabana

8.10.15

Memòria

Si has tingut l'enorme fortuna que la salut t'hagi acompanyat, fins a una determinada edat experimentes una certa sensació d'invulnerabilitat. El cos respon, les facultats no fallen, els sentits són desperts. Però arriba un dia que caus estúpidament i et trenques algun os, l'oïda es va desafinant i les ulleres de llegir esdevenen una necessitat absoluta. Després, d'una forma molt soterrada, comences a notar que la memòria ja no funciona com un rellotge suís.
D'això darrer n'havia començat a prendre una certa consciència -un títol de llibre oblidat, un nom que no apareix quan toca, un descuit- però fa un parell de dies l'evidència em va caure com una llosa. Per raons que no vénen ara al cas, vaig fer un repàs de les entrades d'aquest bloc -nou anys, cinc-centes pàgines- i em vaig trobar amb alguns textos que mai hagués dit que havia escrit, cites desconegudes, referències fantasmagòriques... No vaig saber si preocupar-me o valorar l'oportunitat de poder fer una lectura objectiva, com si es tractés d'un tercer.

5.10.15

Montolieu again


Els lectors fidels d'aquest bloc saben de l'obsessió de l'autor per les llibreries i pel migdia francès. I segurament recordin altres textos sobre Montolieu/Montoliu, el poble de llibreries (village du livre) del Llenguadoc que és punt de coincidència d'aquestes dues obsessions. Ara hi tornarem a insistir.
I és que mai fa nosa una escapada a Montolieu, especialment si es disposa d'absoluta llibertat per recórrer durant un dia els seus carrers i llibreries. Un dia que es lleva fredot i humit, amb boires a la plana de Vic i al Montseny, que s'esbaeixen després a les planes del Gironès, l'Empordà i el Rosselló, però que reapareixeran a les Corberes i als voltants de Carcassona, on farà realment fred. Poc després de creuar la ratlla de la frontera, el Canigó es mostra majestuós i una bona capa de neu, que amb la llum primerenca del matí té una tonalitat rosada, cobreix els seus cims. Als seus peus, el magnífic castell d'Aubiry, proper a Ceret, resulta minúscul, ínfim. Ja creuat el Rosselló, l'estany de Salses no deixa de sorprendre amb la immobilitat de les seves aigües i la seva camaleònica variabilitat cromàtica. Sempre que hi passo, a frec d'aigua per l'autopista, penso que algun dia m'hi detindré a observar-lo amb calma.
Però deixem enrere aquestes tres hores de viatge que, finalment, ens permeten enfilar-nos suaument per la carretera que des de Carcassona condueix a Pezens, Moussolens i, finalment, Montolieu. És a mesura que guanyem alçada, de forma molt lleu, que les boires desapareixen i les vinyes emergeixen ja tocades per la llum del sol. Les seves fulles verdes comencen a tenyir-se d'un color torrat tardoral, que es farà més evident a l'horabaixa. Els pobles són encara deserts i només aconsegueixo veure algun forn obert. Quan arribo a Montolieu, el soroll del motor del meu cotxe és l'únic que retruny pels carrers. Aparco a la placeta que hi ha davant de l'església i em disposo a recórrer totes i cadascuna de les llibreries de vell del poble.
M'espanto, però, en veure que la majoria són tancades. Sempre m'ha semblat que aquesta iniciativa extraordinària dels pobles de llibreries manté un equilibri molt fràgil i, per un moment, penso que la realitat antiromàntica s'ha acabat imposant. Però, afortunadament, amb el pas de les hores, la majoria de llibreries anirà obrint, amb aquells horaris estrambòtics propis del país veí, però obrint a la fi. I si bé diria que, igual que en el seu homòleg gal·lès de Hay-on-Wye, el nombre de llibreries dibuixa una corba lleugerament descendent, també és cert que Montolieu manté intacte el seu potencial d'atracció envers els bibliòfils, bibliòmans i lectors.
M'estalvio el relat sobre les llibreries visitades o els llibres vistos i adquirits. Ja l'hem fet altres vegades i tampoc ens aportaria gaire res de nou. Potser caldria remarcar només que l'enorme llibreria que hi havia a la Manufacture s'ha traslladat a una casa del poble, on, a l'interès dels seus fons, cal afegir-hi ara la bellesa d'una antiga escala de graons de fusta i barana de metall, que condueix als pisos superiors. També m'estalvio explicar les converses desinhibides d'uns clients catalans que vaig sentir -emboscat en el meu silenci- al restaurant que hi ha ara a la mateixa Manufacture. De vegades, la reiteració temàtica de les nostres converses -el menjar, els diners, la política- resulta del tot fatigant.
I més enllà de llibres i llibreries, Montolieu persisteix en la seva bellesa, no estrictament canònica, però evident a mesura que els ulls s'hi van avesant. Una bellesa construïda a base d'elements com el pont de pedra sobre l'Alzeau, al capdamunt del poble, els casalots -n'hi ha un parell-  envoltats de jardins ombrívols closos amb tanques pintades del mateix blau que els finestrals, les fonts -també un parell- que ragen a les plaçoletes fent una música atàvica, els carrerons ombrívols habitats per gats de mirada dubtosa...  I als afores, l'enorme Manufacture, mig conservada mig derruïda, o la casa senyorial de torre punxaguda i jardí silenciós coneguda com el Petit Versailles. I per tancar el cercle només faltava la colla de 2CV -amb algun Mehari i algun Dyane 6- que passen a mitja tarda fent sonar els clàxons.
I així, caminant amb passos solitaris que ressonen entre portes tancades i finestres mig obertes, passa el dia a Montolieu i arriba l'hora de marxar. Tot i la recança, cal agafar el cotxe i desfer el camí. El paisatge és bonic: boscos de roure i alzina, pintats amb el verd intens de l'aigua abundant, algun camp d'oliveres i les vinyes, omnipresents. Reiterem que és amb el sol baix quan són més belles, amb aquest color verd trencat, pretardoral. Les trobem aquí i ens acompanyaran bona part del camí, com si volguessin deixar una ferma empremta en el record. A fe que ho han aconseguit.

***
Tot i que l'amic P. em diu que em moriria d'avorriment si no pogués passejar i viure els carrers de la ciutat (em resisteixo a donar-li la raó, encara que potser la tingui) i a pesar del que diu aquell poema visionari de Miguel d'Ors (Que allá donde hayas ido / estarás siempre tú), no puc deixar de pensar que la vida ha de ser més senzilla i feliç en llocs com aquest.

30.9.15

Llibreries

Daunt Booksop, Londres

Em fan arribar aquesta selecció de les llibreries més boniques del món segons Condé Nast Traveller. Val la pena perdre una estona mirant aquestes fotografies, perquè hi ha algunes llibreries que em semblen precioses, extraordinàries. M'hi escaparia ara mateix. I he rebuscat en aquest calaix de sastre que és Bloc de notes per trobar aquesta entrada -que té sis anys!- en què ja parlàvem d'això: llibreries, cànons.... I no és estrany que totes aquestes llistes tinguin coincidències ni tampoc que l'estètica o el caràcter del lloc acabin condicionant la vàlua o la percepció de la llibreria. El genius loci sempre és present,
Justament aquestes setmanes m'he proposat conèixer algunes de les noves llibreries que s'han creat a la ciutat de Barcelona i que bé mereixen aquestes visites. M'he imposat també ser menys monolític des del punt de vista comercial i intentar diversificar les meves adquisicions de llibres. Crec que l'esperit emprenedor d'aquests nous llibreters ha de ser justament recompensat i val l'esforç del desplaçament. I així vaig trobant nous punts de referència. Des de les ja veteranes Jaimes o Documenta, valors estables que tenen, però, noves ubicacions a la Dreta de l'Eixample, fins la llibreria del meu antic barri, la Impossible, o la Calders de Sant Antoni, el nostre particular TriBeCa (sigui dit amb un punt d'ironia). Tinc encara pendent una escapada a No Llegiu del Poble Nou i divendres vaig passar una estona més que agradable a la Casa Usher, a tocar del mercat de Galvany. Em va enamorar la combinació de la impecable selecció i la bellesa (mosaics hidràulics, maons vistos, pati interior) d'aquesta llibreria.
Si no podem deixar de lamentar els continuats tancaments de llibreries de referència de la ciutat (la darrera Negra y criminal), també ens hem de congratular de les noves iniciatives que sorgeixen i que hem d'ajudar a empènyer.

21.9.15

Anotacions

Sempre he estat partidari de tenir un bon fons de biblioteca: llibres pendents de llegir, que esperen el seu moment. Com les senyores -o senyors- que tenen un bon fons d'armari. O com aquells que tenen una bona reserva d'ampolles de vi.
Aquestes últimes setmanes he llegit bastant. Havia comprat força llibres i han anat caient. Llibres més o menys bons, més o menys lleugers. N'estic prou satisfet. Però -seguint amb la comparació vitivinícola-, com aquell que ha passat l'estiu bevent vins de temporada, frescos, correctes, agradables, va arribar un punt que necessitava pujar un graó. Pot resultar pressumptuós, ho sé, però segur que alguns lectors m'entenen. I és llavors quan va bé anar a la biblioteca i trobar, per exemple, un Modiano il·legit. I així, ahir al vespre, vaig destapar Une jeunesse, elegantment embotellat en l'edició de la blanca de Gallimard.

***
I seguim amb vins. De vegades, al matí, vaig a prendre un cafè amb llet a un cafè molt modern que tinc prop de la feina. No és barat, però el cafè és molt bo. I el lloc té un cert interès. De vegades, fullejo les revistes que tenen, però són tan extraordinàriament trendy, que no hi acostumo a entendre res. Avui he estat més de sort. He trobat una revista gastronòmica interessant, Noble rot. En una de les seccions preguntaven a una sèrie de personatges -crítics gastronòmics, restauradors, cantants, actors-, què escollirien per menjar i beure si sabessin que estaven davant de l'últim àpat de la seva vida. I, entre els escollits hi havia -oh!- Keira Knightley. I, és clar, m'he quedat amb el vi que recomanava: Les Alpes, de Domaine Belluard. Començaré a buscar-lo.

7.9.15

Selfies

Potser m'equivoqui, però crec que el futur jutjarà l'època dels selfies com una de les més ridícules de la història.
(PS: Jo també faig selfies).

31.8.15

Silenci

Tot i que no l'hi demano -és més, ho entenc perfectament- m 'explica X. els motius pels quals s'ha comprat una casa lluny de tot. Al final, acaba dient:

- I mira, jo ja sóc vell, i els vells el que més valorem és el silenci. I allà no se sent absolutament res.

I potser per no sentir-me jo vell, penso que l'amor al silenci està més relacionat amb la saviesa que no pas amb la vellesa.

***

Penso en això des de casa, mentre sento els sorolls tristament habituals: la carretera, la gent que crida més del compte pel carrer, la música d'un cotxe... I constato, una vegada més, que les coses més valuoses són efectivament cada vegada més cares: la llibertat, el silenci, la visió d'un cel estrellat...


27.8.15

Comercialitat

Sóc conscient que últimament m'està sortint la vena més hardcore, però què hi farem.

***
Truco a un taller d'arts gràfiques -he mirat el seu web i m'ha causat molt bona impressió, mai més ben dit- i explico el que m'agradaria fer. La impressió que em causa la senyora que m'atén és, però, inversament proporcional a la del web. Té unes ganes immenses de treure-se'm de sobre i passar-me a la comercial. Però la comercial no hi és i em dóna el seu mòbil perquè la truqui més tard.
I mira, jo sóc així de reconsagrat. No m'hauria importat -és més, ho hauria volgut- que em passés a un impressor i parlar de papers, tintes i tipografia, però entre la senyora, el seu escàs interès, la comercial absent i tot plegat, he decidit buscar una altra impremta. Reconsagrat, sí.

***
Mentre dino fullejo La Vanguardia i em trobo amb una entrevista a David Lagercrantz, autor de la continuació de l'afamada saga Millenium de l'escriptor suec Stieg Larsson. No tinc cap interès per Larsson i encara menys per Lagercrantz, així que ni llegeixo l'entrevista ni penso llegir el llibre, però em sorprèn la claredat del titular: "He fet meus el món i els personatges de Larsson". Així de clar, sense embuts. Es tractava, doncs, simplement, de trobar un nou autor que es fes seu aquest món i, sobretot, de que l'editorial pugui vendre moooooolts llibres.

Per a nens

Aviso que aquest és un d'aquells posts poc amables, una mica antipàtics. Però em ve de gust escriure'l.
Estic cansat de llegir amb els meus fills llibres infantils infumables. Déu em guardi de generalitzar i segurament és culpa de la meva imperícia a l'hora de triar -o potser és simplement qüestió de mala sort- però estic cansat d'encadenar llibres que no tenen ni cap ni peus, que confonen la fantasia amb el sensesentit, que resulten pretenciosament imaginatius, fruit de deixar volar la imaginació... sense paracaigudes. Ja dic que segurament deu ser culpa meva i de la meva incapacitat a l'hora d'elegir, però també és cert que porto una sèrie de fracassos estrepitosos. I el problema no és meu, que ja estic acostumat a empassar-me també xurros indiscutibles de literatura adulta, sinó dels nens, que fins i tot amb la cara ja paguen. No diuen res, però la seva mirada m'ho diu clarament:
- Així que llegir -aquesta costa que, segons tu, és tan fantàstica- és això? Ah...

***
I mentre, al llit, penso això que he escrit ara (em costa adormir-me perquè he fet una becaina mirant El gran hotel Budapest), decideixo que posaré negre sobre blanc una simple història que vaig concebre l'altre dia per entretenir els nens mentre esperàvem que ens portessin el sopar (per a mi uns extraordinaris pappardelle al sugo di cinghiale) en un restaurant de Volpaia. I li demanaré al meu amic X. si li fa gràcia il·lustrar-la. I no vull resultar pretenciós; és un repte.

22.8.15

Felicitat

Em fa feliç trobar a El pábilo vacilante, de Enrique García-Máiquez, aquesta afirmació amb la qual coincideixo: La felicidad es el deseo y, luego, si acaso, la nostalgia; raras veces la posesión. Amb els anys -i m'ha costat- m'he anat adonant de la certitud d'aquest pensament. Tot i així, resulta difícil conformar-s'hi (encara que EG-M ho rebla dient que la buena suerte es saberlo) i l'ànima adolescent ens segueix empenyent cap a la possessió.

21.8.15

Profètic

- Si no plou, sopem a fora? - em pregunta la G. tot mirant un cel gris, quasi negre.
- No plourà - responc amb fermesa, sense aixecar la vista del llibre que llegeixo.
Uns segons després cau una gota -cloc- sobre les pàgines del llibre.
El millor de tot és que ja no plou més, només aquesta maleïda gota, com un càstig còmic a la meva arrogància.

17.8.15

Lyon, la ciutat ingènua


Ja ha sortit el número de juliol-agost de Clarín, amb l'article Lyon, la ciudad ingenua. Aquí teniu el sumari.

12.8.15

A Siena, una llibreria airejada

- Oh, mireu- dic, assenyalant una llibreria en un carrer de Siena.
- No, papa, és tancada - diu l'N, amb cara de por.
- Bé veig que la porta és ben oberta...
- No, home, ho fan perquè passi l'aire!

3.8.15

Sobredosi de magdalenes

Vaig esmorzar magdalenes. Però sense gaire pedigree, de bossa, La bella Easo. Així que no em refereixo a aquestes magdalenes.
Vam sortir en bicicleta, a banyar-nos al riu. Papa, tinc les rodes desinflades, me les infles? Papa, m’apuges el seient? Papa, on és el casc? Papa, els guants d’anar en bici em van petits, en demanaré uns als Reis. Papa, omplo la cantimplora? Així són els prolegòmens, però valen la pena. I, al cap de poca estona, no queda cap dubte que las bicicletas son para el verano.
Anem tirant cap a Avencó amb alguna dificultat (Papa, quin rotllo, l’N. va molt lenta!). Hi ha pujadetes que es fan difícils, algun problema amb el canvi de marxes, però per fortuna no se’ns surt la cadena. I les magdalenes  comencen a fer efecte. Proust en estat pur. Qui hagi vist Inside out que pensi en boles de vidre amb records que circulen d’aquí cap allà. Amb aquestes imatges:
Competicions a veure qui aguantava més estona el peu dis l’aigua gelada per impressionar X.
Contrarellotges de juliol, en aquell mateix camí, després d’haver vist l’etapa del dia del Tour.
Jornades d’estudi de catorze hores, el mes de juny, que interrompia només per fer una escapada ciclista fulgurant a la font d’en Vinyes i cremar així tota l’energia acumulada (en una d’aquelles pedalades a ritme trepidant recordo –la bola o la magdalena porten una imatge nitidíssima- uns nanos del poble espiant entre les bardisses unes noies que es banyaven nues. Jo les vaig veure de refiló, passant amb la bici, però inicialment vaig creure que era una al·lucinació pròpia de l’esforç ciclístic o de l’excés d’hores d’estudi).
Tardes de pesca –primer amb el pare i després amb els amics- amb arts molt rudimentàries.
Navegació adolescent al pantà (posin-se en cursiva els termes pantà i navegació) amb una barca inflable de nom Xaloc, comprada per ser utilitzada, amb més coherència, a la platja de l’Estartit.
Diferents models de bicicletes, però especialment unes Rabassa-derbi dels anys 80 amb uns respatllers alts, que eren la sensació del moment però que ara podríem qualificar clarament d’horteres.

I mentre aquests records anaven projectant-se entre pedalada i pedalada, aturada i aturada (papa, tinc molta set), arribem al petit gorg que teníem com a objectiu. I allí es repeteix, com per màgia, el cicle de la vida. L’aigua està molt freda, les fulles del fons fan molt fàstic (no hi haurà cap serp, oi?), les pedres segueixen relliscant, les bambes estan a punt de caure al riu, els mitjons queden bruts de terra, les bicicletes esperen tombades al voral del camí, la font del Ferro raja només gota a gota... I quan miro l’A. I l’N. ficant els peus a l’aigua o ressolant pel baixador de terra ja no sé gaire bé si són ells o sóc jo mateix. I penso que aquest vertigen propi de les magdalenes és molt més important del que sembla i, a mesura que passen els anys i van apareixent les arrugues, és el que acaba donant sentit a la vida.

30.7.15

Esbossos de Copenhaguen (i VII): el Nyboder


Des de la finestra del nostre pis veiem les rengleres de cases baixes, de color groc, d’aspecte decimonònic. Googlejant, descobrim fàcilment que es tracta de cases construïdes per a les famílies dels mariners de l’armada danesa i que el seu origen és més llunyà, es remunta al segle XVII. Aquestes fileres de cases tenen un nom: el Nyboder. I sembla que el seu color groc característic –fosc, tirant una mica a ocre- es coneix també entre els entesos com a groc Nyboder.
Són cases baixes, de teulada aguda, amb finestrals verds i vermells. Semblen una mica cases de conte, d’Andersen, per descomptat. Ara han perdut la vinculació amb la marina i jo me les imagino habitades per famílies modèliques: pares que llegeixen el diari amb ulleres rodones i que no aixequen mai la veu, mares dolces neohippies amb el cabell ros i llis, vestides amb un davantal de flors, nens amb ulls d’un blau cristal·lí, obedients i estudiosos. En fi.
Però no aconsegueixo veure-hi ningú, mentre camino, xafardejant al voltant de les. Val la pena passejar-s’hi a l’horabaixa, amb la llum més bonica d’aquests dies, que aquí són quasi inacabables. Faig fotos, per endur-me algun record d’aquest indret i d’aquestes vides que m’imagino idíl·liques. Capto detalls: un finestral, una bicicleta recolzada a la paret, una regadora de zinc a l’ampit d’una finestra...
Finalment m’assec en un dels bancs que envolten l’església del barri, Sant Pau. El silenci aquí és ostentós. Mentre el món està pendent d’un esdeveniment esportiu, jo passo els minuts aquí, enmig d’aquesta llum dolça i càlida i d’aquest silenci tan valuós. El groc Nyboder es va tornant cada cop més daurat, passa una bicicleta que retruny sobre les llambordes, sona la campana de l’església, escric quatre ratlles en aquest bloc.
Saber preservar llocs com aquest forma part de la civilització. La fresca i el silenci, també.


14.7.15

Futur

Després de la marxa de Sergio García i Lucas Vázquez, li comunico a l'À. que segurament també se n'aniran Stuani i el porter Casilla. Quatre jugadors clau se'n en van el mateix any.
Ostres, papa, serem una merda, em diu, i li contesto que sí, que si seguim aquest camí, segurament té raó. I és indiscutible que l'economia i la tresoreria manen, però penso, i potser algú més ho hauria de pensar, que si els (pocs) nens fidels que ens queden no tenen il·lusió, no tenim cap mena de futur. La desil·lusió és més letal que el deute.

10.7.15

Dos esports: un altre interludi

Podem passar-nos l'any entretinguts amb el futbol i les seves misèries. Podem parlar de les grandeses innegables de l'atletisme, que cada vegada treuen menys el cap als mitjans. Però quan arriba el juliol constatem que hi ha Wimblendon i el Tour. I la resta es fa petita, per molts megàfons que ens hi posin. Xecs milionaris que canvien de mans pel caprici futbolístic de la temporada? Cotxes que donen voltes i més voltes a l'hora de la migdiada? Connais pas.
L'amic R. m'envia aquest article de Manuel Jabois a El País. Li agraeixo i constato que l'autor té raó. Mirem el Tour i hi veiem la vida. La caiguda d'Ocaña, l'escapada d'Indurain i Chiapucci. Perico perdut a Luxemburg i Pantani perdut a la vida. Les rampes d'Hautacam de què parlen els Manel. No miris el dit, mira la lluna. No miris la bicicleta, mira la carretera que passa. Com el temps.
I mira un revés de Federer i veuràs que la poesia existeix. O que lluitant es pot ser el millor (oi, Rafa?), encara que sigui un tòpic de pel·lícula americana. I recorda Leconte i tindràs una raó més per pensar que França és un gran país. La terra i l'herba: París i Londres. L'asfalt i les corbes: els Pirineus i els Alps.

(Per cert, molts ànims a Garbiñe Muguruza i encara més a les televisions. A veure si a banda de bombardejar-nos amb futbol i motor tot el sant dia són capaces d'oferir-nos aquesta final. Yes, you can!).

6.7.15

Esbossos de Copenhaguen (VI): Hammershøi


Fa uns anys es va fer al CCCB una exposició que encarava l'obra de dos artistes danesos: el pintor Wilhelm Hammershøi i el cineasta Carl Theodor Dreyer. No sé ben bé per què, me la vaig perdre i encara me'n penedeixo. Però em van quedar ben gravades les imatges vistes a la premsa dels bells i enigmàtics quadres de Hammershøi, un pintor que m'era -i de fer encara m'és- totalment desconegut.
Per això, una escapada a Dinamarca -encara que fugaç- era l'ocasió perfecta per treure's l'espina. I així fou com vam recórrer les sales corresponents del Statens Museum for Kunst i de l'Ordrupgaard Museum.
La primera visita va coincidir amb la tarda en què es jugava un perniciós partit de futbol. Res no presagiava els mals auguris futbolístics: el dia era clar, el sol lluïa i atemperava l'aire fresc -com l'enyoro aquests dies de canícula insuportable!-, la ciutat bullía al parc de Rosenborg -ple d'arbustos i noies en flor-, les sales del museu eren quasi buides... La felicitat s'hauria pogut estendre a alguna ciutat fabril del nord d'Itàlia. En fi, tornem a Hammershøi.
Potser una desena de quadres de Hammershøi exhibeix el SMK. Desiguals. Alguns et deixen indiferent, mentre d'altres et captiven. Igual passa a l'Ordrupgaard. Jo em quedo sens dubte amb els interiors i les figures femenines. L'À. m'apunta l'aire hopperià que tenen algunes escenes, potser per la solitud que desprenen i la capacitat d'aturar el temps, de fixar l'instant. A mi, la llum d'alguns interiors no em resulta allunyada de la del mestre Vermeer. Alguns retrats tenen un punt de Casas, encara que més freds, més hieràtics.
M'és difícil escriure sobre art -ja ho he dit alguna vegada-. Em resulta inabastable i intransmissible allò que em diuen els quadres. Què podríem dir del retrat d'una jove Anna Hammershøi -germana de l'artista- cosint? Què en destacaríem? La seva expressió, la mirada, el gest de la mà dreta, la lluentor dels cabells? I com emportar-nos-en alguna cosa d'aquesta obra extraordinària? Fixant molt l'atenció? Fent-ne una fotografía? Intentant captar tots els detalls? Penso en tot això, mentre repasso el petit llibre que vaig comprar a Ordrupgaard i que, al cap i a la fi, em serveix per recordar. Per recordar els interiors de les cases del pintor -les finestres, les portes, els mobles, les motllures-. Per endur-me les imatges de les figures -sovint donant l'esquena- de la germana o la dona de Hammershøi.
Al final ens fan fora del SMK. És l'hora de tancar. A fora, unes cadires metàl·liques circunden un petit estany, que reflecteix la llum del sol. Hi seiem una estona, amb els ulls mig tancats. Penso que aquesta llum tan intensa faria aclucar els ulls i córrer les cortines a les figures de Hammershøi.
 

Foto: Sala de l'Ordrupgaard Museum amb la Fed.

30.6.15

Interludi provençal

- Una altra vegada a la Provença?
- Sí,
- I no t'agrada més la costa bretona: els penya-segats sobre les aigües braves, els fars solitaris, les veles empeses pel vent?
- Són bonics, sí, però...
- I els paisatges del Pirineu: els prats verds, els rierols d'aigües límpides, el romanticisme dels cims rocallosos?
- Són indiscutiblement bells, sí...
- I les platges de sorra blanca, desertes, l'aigua verda i transparent?
- No seré jo qui posi en dubte la seva bellesa innegable...
Però la conversa s'esvaeix quan la ment recorda aquella plana del Luberon, amb vinyes d'un verd que fa mal als ulls, conreus de cereals d'un daurat intens i camps de lavanda d'un blau quasi ofensiu, solcats per camins de terra i tocats aquí i allà per antics masos de pedra clara i finestrals de fusta. I on la plana comença a enfilar-se cap a les muntanyes fosques, els poblets penjats de cases de pedra immaculada: Bonnieux, Lacoste, Ménerbes... brillant sota la llum d'un sol descendent i oblicu. Tanco els ulls i, per molts paisatges que m'imagini, no en sento cap altre tant com aquest.

23.6.15

Esbossos de Copenhaguen (V): un matí

Es fa de dia molt d'hora. Em desperta un raig de llum que entra per la finestra de la cuina. No és una llum incipient, tímida; és intensa i càlida, pura llum de dia. Somnolent, miro el rellotge: són les cinc i trenta-set minuts. Dormo un parell d'hores més, però aviat em llevo, pensant en aprofitar el dia. Em dutxo i surto a passejar una estona pel barri. M'enduc la càmera per fer alguna foto. Malauradament, aquella llum de primera hora s'ha esvaït; el cel s'ha ennuvolat una mica. Malauradament també, les botigues són encara tancades. Ho penso especialment per una botiga de vinils i objectes de disseny que promet molt: una bossa a l'aparador reivindica un God bless David Bowie.
Passejo una estona per aquests carrers, quasi deserts, amb edificis mig nòrdics, mig centreuropeus i amb un toc, fins i tot, rus. Potser em deixo endur per l'aparició de l'església ortodoxa, però jo hi veig un punt cromàtic i estilístic eslau en alguns edificis.



Després m'adono que és el sol qui juga amb els colors i amb els estils, donant a les cases més o menys escalfor, matisant el seu caràcter nòrdic. Apareix i desapareix, daura l'aire i el refreda; la ciutat és una joguina a les seves mans. (Més enllà d'aquests jocs de color, els països d'aquestes latituds estan sotmesos a les dictadures de la llum, amb llargues temporades de nits inacabables i dies anecdòtics, que se'ns farien insuportables). Intento aprofitar les estones de sol per fotografiar les façanes més acolorides. Mentrestant, la ciutat es va llevant: circulen les bicicletes i algun cotxe, a la plaça d'Amalienborg comencen a aparèixer els turistes, la jaqueta ja fa nosa. És dissabte.


Esbossos de Copenhaguen (IV): Copenhaguen by Fed

Sense text, només algunes imatges del Nyhavn preses amb la vella Fed.




22.6.15

Esbossos de Copenhaguen (III): Ordrupgaard


No és senzill arribar a Ordrupgaard. Especialment si l'autobús que has agafat (després del tren corresponent) anuncia les parades de forma incorrecta. Però res no venç als tossuts, i si cal caminar un parell de quilòmetres pels vorals d'una carretera, a causa dels enganys d'un autobús, s'hi camina.
I potser, al capdavall, aquest itinerari complicat acaba resultant una benedicció, perquè així ben poca gent arriba a Ordrupgaard. (Ells s'ho perden).
No cal dir que nosaltres sí que hi vam arribar. I potser hi hauríem passat més estona, si no hagués estat per la dictadura dels horaris dels avions. Però n'hi va haver prou per poder repassar la magnífica col.lecció d'impressionistes francesos i per aprofundir una mica en l'obra d'aquest meravellós pintor danès que és Hammershøi. A Hammershøi, les seves figures i els seus interiors -a mig camí de Vermeer, Whistler, Casas i Hopper-, ja li dedicarem un d'aquests esbossos, ara destacarem la sorpresa de trobar-nos en aquest indret amb paisatges de Sisley, Pissarro i Monet, amb figures de Degas, amb retrats de Manet i Renoir... També amb uns quants Corot, magnífics. I poder veure'ls en l'entorn d'aquesta vil.la del col.leccionista Wilhelm Hansen, envoltada per un parc de prats verds i arbres centenaris.
Les fulles d'aquests arbres majestuosos tremolen a causa d'un vent implacable, sota un cel de núvols grisos que corren veloços. I aquest paisatge exterior sembla voler trobar la connexió amb les fileres de pollancres, els camps coberts de neu i els cels igualment ennuvolats que pengen a les parets de la casa amb la signatura dels citats Sisley, Pissarro o Monet. Com també les pintures dels romàntics i impressionistes danesos, que hi ha unes sales més enllà, combreguen amb el mobiliari i la decoració decimonònica de la vil.la.
Uns metres més ennlà, la casa del dissenyador Finn Juhl, tan allunyada estèticament de la dels Hansen, o l'ampliació del museu obra de Zaha Hadid, acaben de quadrar aquesta mena de cercle artístic eclèctic i estrany que és Ordrupgaard. I és una llàstima no poder estar-hi més temps, per poder revisitar alguna de les sales, per seure una estona en una de les cadires del parc veient passar els núvols, o per llegir amb calma algun dels llibres sobre Hammershøi que hi ha a l'elegant cafè de l'edifici de Hadid. Però el temps corre al ritme d'aquests núvols, i nosaltres també, per no perdre el bus que ens portarà a Lingby i el tren que ens acostarà a la vella estació d'Østerport. Aviat Copenhaguen serà un record.

12.6.15

Esbossos de Copenhaguen (II): Christianshavn


A peu -sempre a peu- creuem el pont que separa el centre de la ciutat del barri de Christianshavn. És l'horabaixa i el sol llueix ja amb aquella llum tènue que embelleix tot el que es posa al seu abast. Passem pel costat d'uns murs plens de graffitis que delimiten l'accés a Christiania, tot i que no hi entrem. Francament, això de les comunes, els fums dubtosos i la laxitud legislativa i dels costums mai m'ha fet el pes. Per contra, la resta del barri -d'orígens obrers- resulta còmode i agradable, especialment l'àrea que envolta el canal principal. Aquí, els copenhaguesos tenen per costum asseure's a la vora del canal per gaudir d'aquest sol que no crema i de la indolència que provoca. Els uns beuen cervesa -millor dit cerveses, porten uns packs considerables que apunten a unes ràtios per càpita força elevades-, els altres obren una ampolla de vi que acompanya unes peces de sushi. Fins i tot n'hi ha algun que encén una barbacoa portàtil, que ens fa molta enveja. Ens deixem endur pels costums locals i seiem a beure'ns una cervesa de llauna, no gaire bona, per cert. Mentrestant el sol va baixant a poc a poc, les barques llisquen per les aigües del canal i el temps passa molt a poc a poc (quasi com si estiguéssim a Sildàvia i no a Dinamarca). La torre de l'església del Nostre Salvador, que hem pujat prèviament per la seva extravagant escala de cargol exterior, ens protegeix les espatlles i el cor, que aquí té una certa tendència a deixar-se endur per aquestes aigües oscil·lants i hipnòtiques.
Quan aquest estat contemplatiu s'esgota, emprenem el camí cap a la part de la riba que ens separa del centre de la ciutat. És aquesta una àrea d'antics magatzems que evoquen el comerç marítim d'antany. Són construccions de maó amb finestrals de fusta de colors que alberguen ara habitatges, oficines, galeries d'art, fins i tot un restaurant hiperestrellat. Té les finestres obertes i veiem com els clients hi sopen, amb cara de felicitat i hiperexcitació. Ben a prop hi ha una llibreria especialitzada en arquitectura i disseny, malauradament tancada. Nosaltres seguim el nostre camí i ens creuem amb un grup de nois del país que van de festa i se'n foten de la nostra apariència estrangera. Éccolo!, diuen quan ens creuem, regalant-nos així la condició d'italians. I italians o no, seguim el nostre camí, fotografiant aquí i allà -això em fa recordar que encara no he comprovat si el rodet de la Fed ha corregut- i caminant, sempre caminant, fem via cap al nostre barri quiet i burgès.

11.6.15

Esbossos de Copenhaguen (I)


M'agrada viure, ni que sigui només durant tres dies, com un habitant més d'aquesta mena d'eixample que hi ha a la part nord del centre de la ciutat, prop del Kastellet i del palau reial d'Amalienborg, just al costat de les cases del Nyboder.
Vivim a les golfes d'un edifici blanc i elegant, de cinc plantes, des d'on veiem la immensa cúpula de la Marmorkirken, que emergeix darrera les cases de l'altre costat de l'illa. L'interior d'aquesta illa de cases és un gran espai verd on deu ser extraordinari asseure's a llegir. Els grans finestrals del pis deixen passar la llum des de les cinc del matí fins quasi les onze de la nit, i aquesta claror és un estímul indiscutible per sortir el carrer a tothora i perdre's sense un rumb clar per aquesta ciutat viva i amable.
Esmorzem al cafè de la cantonada, de disseny clarament escandinau, un cafè amb llet llarguíssim que costa sis euros i unes galetes príncipe -bé, l'equivalent danès- que portem a la motxilla. Ho fem asseguts en una taula a la vorera, prenent un sol suavíssim que estimula la desídia. El cafè porta el nom d'un entrenador antipàtic, però això ens és igual. Des de la terrassa veiem passar unes mares joves i belles que empenyen els cotxets amb una elegància innata. El trànsit de vehicles és quasi inexistent i l'aire té una frescor impagable per als qui venim del sud. Només aquesta estona val el viatge.

31.5.15

Un llibre


Fa molts anys -uns vint-i-cinc- vaig començar a freqüentar les llibreries de vell de Barcelona. La majoria ja no existeixen. Eren fonamentalment les de la part baixa del carrer Aribau -on encara en queda alguna- i les del barri vell. Coneixia llavors ben poca cosa d'aquest món tan complicat del llibre vell i, majoritàriament, els preus estaven fora del meu abast. Tanmateix, de tant en tant podia comprar alguna cosa a preu raonable, fonamentalment primeres edicions de Josep Pla que era el que més buscava llavors. Recordo, per exemple, una llibreria que regentaven dues senyores grans al carrer Boters on vaig anar adquirint, de mica en mica, els petits volums de la Selecta dels anys cinquanta. Recordo que els venien a sis-centes pessetes i que mai vaig coincidir amb cap altre client en aquella llibreria, que no va trigar a desaparèixer.
Però el que recordava fins fa ben poc com una autèntica espina clavada és que en una llibreria del carrer Canuda -al mateix local on ara hi ha la llibreria Farré- em van oferir el llibret de Pla sobre l'escultor Enric Casanovas. El venien per dues mil dues-centes pessetes i, tot i que me'l vaig anar a mirar un parell de vegades, no el vaig arribar a comprar. Es tracta de fet, del primer llibre publicat per Josep Pla, l'any 1920, més o menys contemporani a les rareses de Las alimañas i El gran amor de Tosca. A banda de ser el primer llibre de Pla, és la primera mostra del gènere biogràfic que tant va conrear al llarg de la seva vida i està dedicat a un dels més grans i elegants escultors catalans.
Té, doncs, aquest llibre un gran valor per a mi, tant des del punt de vista objectiu com subjectiu -el record de tenir-lo a les mans- i, malauradament, mai més m'hi havia tornat a creuar. Fins fa uns mesos, quan, casualment, vaig ensopegar-me amb un exemplar a l'ebay. Va ser una autèntica jugada de la fortuna i tot semblava indicar que la sort em somreia. Vaig fer un seguiment diari de la subhasta i quan tot semblava dat i beneït, algú va fer una oferta excessiva i l'Enric Casanovas es va tornar a escapar. Com una maledicció.
He de dir que, periòdicament, mentre busco algun llibre que m'interessa a abebooks, faig la cerca d'aquest llibre, sense gaire fe. Ho he anat fent durant anys sense cap èxit. Fins que l'altre dia... bingo!, que dirien a les pel.lícules de la sèrie B. Allà era, a un preu més que raonable. I ara ja és aquí a les meves mans. La sobrecoberta lila està descolorida i una mica estripada, però no m'importa. És normal, aviat farà un segle que es va editar. I així s'acaba aquesta història: en aquest estrany diumenge a la nit, vigília de festa, després d'escriure això, me'n vaig al llit a llegir-lo, amb respecte.

28.5.15

Una qüestió de fe


Imperdonable. Mira que arribo a arrossegar-me per les llibreries i no l'havia vist. Ho he comprovat unes quantes vegades i, sí, no hi ha dubte: primera edició, abril de 2012. Com és possible que no l'hagués vist abans? Ni a ell, ni a cap dels seus companys de col·lecció. Inexplicable.
Bé, els companys de col·lecció m'importen ben poc, però aquest llibret -utilitzo el diminutiu únicament per l'extensió- m'ha fet passar una estona extraordinària. Es tracta de Una cuestión de fe, d'Enric González, col·lecció Hooligans ilustrados, Libros del K.O. Si algú vol entendre què és l'Espanyol i què significa ser seguidor d'aquests colors màgics, se'n pot fer una idea quasi exacte -sempre hi ha un o altre matís personal- llegint aquestes seixanta-set pàgines. Seixanta-set pàgines plenes de sentiment, ironia, humor, amor i també racionalitat. La racionalitat -dir-ne objectivitat potser seria excessiu- necessària per escriure veritats com punys que la història oficial dels vencedors oculta. Los perdedores de la historia son aquellos cuyo relato queda orillado u oculto, escriu González, i no cal dir qui són els perdedors. Queda clar amb el que escriu més endavant: No cuesta nada concebir un universo paralelo en el que Adolf Hitler se dedica a pintar acuarelas, Josef Stalin se queda en el seminario y Javier Clemente va a Leverkusen, en los suburbios de Colonia, a jugar a futbol. En ese universo, libre de Auschwitz y del gulag, Valverde marca un gol en Leverkusen, el Espanyol levanta su primer trofeo continental y el mundo es más feliz. Doncs sí, un altre món es possible... sempre i quan no siguis de l'Espanyol.
Vaig veure que la col·lecció inclou volums dedicats a altres clubs. Bé, cadascú és lliure de tenir la seva religió, però només una és la vertadera. I el nostre llibre l'ha escrit Enric González. És que no hi ha color.

14.5.15

Sentit i pensat

Sentit en un carrer del Gòtic. Un home, que s'espera a la porta d'una botiga, li diu a la seva dona, que és a l'interior:

- Marie, on n'est pas venu à faire les magasins.

I pensat, tot seguit, mentre segueixo el meu camí:

- Això és el que tu et pensaves.

13.5.15

Maillol a Barcelona

No descobrirem ara Maillol. N'hem parlat i n'hem escrit aquí mateix alguna vegada. Però sí que descobrim l'exposició que el Museu Marés dedica al seu viatge a Grècia. Personalment, crec que el tema de l'exposició -aquest viatge- és accessori, allò que importa és poder veure una trentena d'escultures de Maillol a Barcelona. I és que, lamentablement, per a l'obra d'aquest grandíssim escultor català, els Pirineus són una autèntica frontera. Una frontera que cal creuar per  admirar la seva obra. Mirant-ho pel costat bo, és l'excusa perfecta per escapar-se a Banyuls.
Sóc un escultor que fa nus al costat del Mediterrani, deia Maillol, i possiblement no trobaríem cap definició millor, cap altra definició possible. Al pati del Museu Marés ens dona la benvinguda, precisament Mediterrània, potser l'obra més representativa del mestre rossellonès. I a l'interior, en una sala no gaire gran, vint-i-cinc o trenta escultures més, de dimensions més reduïdes, però potser més abastables en el seu conjunt, amb una bellesa més fàcil de copsar. Bronzes, terracotes, algun marbre. Sempre nus. M'és quasi impossible seguir un recorregut: avanço, torno enrere, miro per un costat, em fixo en un detall de l'altra banda... Llàstima que no em sobra el temps. Tot i això, m'assec a veure el documental sobre l'escultor que projecten a la sala adjacent. Estic sol. A la pantalla hi va sortint Maillol, amb la seva llarga blanca i aquella mena de boina que portava, passejant entre les vinyes, al costat d'un rierol. Rebutja les teories artístiques. Parla en català amb uns pastors. Què feu?, els hi pregunta. El paisatge -les vinyes a la falda de les Alberes- és preciós. Quasi no ha canviat. Les imatges del poble -Banyuls als anys 30 o 40-, que sí que ha canviat, no són menys belles.
Només una paret separa aquestes sales del carrer, on circulen riuades de turistes i sona el repertori reiteratiu de músics no gaire ben dotats. La temperatura deu superar ja els trenta graus. Aquí dins sóc en un món diferent, quasi oposat. No hi ha ningú. I m'adono que tampoc són necessaris tants ingredients perquè la vida sigui més agradable: bellesa, silenci, harmonia, frescor, remembrança d'un paisatge. O potser és Maillol que fa miracles.

Touché

O quan una nena de set anys et fa callar amb un argument.

- Papa, jo vull que guanyi el Barça.
- Ah, sí? Ara ets del Barça? (Amb un to de sorpresa-ironia-duresa).
- No. I tu, ara ets del Bayern?

8.5.15

Corriol


Sembla mentida que després de tant admirar Josep Pla, de tant gaudir amb Un senyor de Barcelona, de tantes converses sobre aquest llibre i sobre els Puget, fins i tot després d'escriure sobre les becades del Collsacabra, encara no coneguéssim Corriol.
Així que hem aprofitat una escapada familiar a Rupit -no hi aneu mai l'1 de maig, si us plau!-, per fer un passeig pels camins que porten a aquesta finca del Collsacabra. Tot i que no ens hem apropat a la casa més que el propi camí que l'envolta, ni hi hem trobat cap reminiscència de la família Puget, n'hi ha hagut prou per copsar la bellesa d'aquest indret, vestit amb la plenitud de la primavera. Potser per oposició al cafarnaüm dels carrers de Rupit (¡Jonathan, no saltes sobre el puente!; Aniol, vigila amb l'espasa!) que esborraven tot el caràcter i atractiu d'aquesta població, caminar entre els boscos i els camps de Corriol, tant sols uns quilòmetres més enllà del maremàgnum, ha estat una benedicció. Els camps d'una verdor encegadora, els lilàs florits que feien de contrapunt a la blancor de la casa, la dualitat del silenci i el cant dels ocells, la fiblada del pas d'una sargantana entre les herbes, la música d'un rierol, les fulles que començaven a apuntar en les branques dels arbres... Tot un inventari de meravelles gratuïtes i alhora impagables, a l'abast d'un simple passeig. I en acabar, la coca de forn de llenya que han endrapat per berenar l'À. i l'N., amb una fam també primaveral i quasi salvatge.

6.5.15

Encara més Pla

De vegades, l'amic R., amb esperit provocador, em fa arribar textos indigeribles, escrits per personatges dubtosos. Ho compensa, però, enviant-me sovint escrits que resulten reconfortants enmig de jornades d'activitat intensa. És el que ha fet avui, amb l'entrada de El quadern gris de 6 de maig 1919, just fa noranta-sis anys. Val molt la pena clicar aquest enllaç per rellegir-la, o llegir-la.
És un text que expressa, amb la destresa inigualable del mestre Pla, la contradicció i lluita interna que es dóna en determinats individus criats en els valors de la burgesia: l'oposició entre la responsabilitat exacerbada i, diguem-ne, l'esperit creatiu i dissipat. El senyor Esteve i el seu fill, tot en un.
D'entrada, contraposa Pla la carnalitat de la Rambla amb l'espiritualitat dels temples que l'envolten -la Catedral, el Pi, Santa Maria del Mar- i és aquesta temptació de la Rambla la que planteja el dubte entre el sentit del deure, és a dir l'estudi, i el que ell anomena tenir les penques d'anar-se'n a passejar.
Però tot i concloure que mantenir-se en una situació correcta proporciona un autèntic plaer, Pla situa el problema en la importància dels diners i la seva incapacitat -això diu- per guanyar-ne. Això l'obsessiona fins al punt de constatar que tindrà sempre por davant la vida.
Quedo meravellat com un episodi aparentment intranscendent explicat amb quatre paràgrafs resumeix una contradicció vital que pot acompanyar i marcar una vida. La grandesa de la gran literatura. 

4.5.15

El pi de les Landes

El meu germà R. em regala una antologia de poetes romàntics francesos: Vigny, Musset, Lamartine, Hugo... L'edició d'Austral i la traducció de Carlos Pujol és una garantia. Llegint el volum a l'atzar, sense cap ordre, m'agrada Le pin des Landes de Théophile Gautier, pur romanticisme:

Sólo veo al pasar por las Landas desiertas,
un Sahara francés, mar de arena muy blanca,
entre hierbas resecas y verdosos charcales,
estos pinos que llevan una herida en su flanco,

pues, queriendo sus lágrimas de resina robarle,
ese avaro verdugo de las cosas, el hombre,
que no sabe vivir más que a costa del crimen,
en su tronco doliente abre un surco profundo.

Sin llorar por su sangre gota a gota vertida,
da su bálsamo el pino con la savia que hierve,
y le vemos erguido cual si fuera un soldado
que aunque herido quisiera ver la muerte de pie.

El poeta es lo mismo en las landas del mundo;
si no tiene una herida su tesoro conserva.
Necesita llevar en el pecho una muesca
para darnos sus versos como lágrimas de oro.

3.5.15

Dia de la mare

Avui, camí del camp de l'Espanyol, mentre feia cua (a algú se li ha acudit tallar la ronda de Dalt per asfaltar-la just abans del partit), sentíem les recomanacions d'un programa de ràdio de llibres per al dia de la mare. Una d'aquestes recomanacions -en llegien algun fragment- m'ha semblat especialment interessant: Mi madre, de Richard Ford. I he pensat que, tot i que no celebrem aquesta festivitat artificiosa, hauria estat un bon dia per fer-li a la G. aquest regal inesperat. Però era diumenge i les llibreries, tancades. Potser en aquest debat sobre l'obertura dels comerços en festius, hauríem de pensar també en les llibreries. La llibreria de guàrdia.

24.4.15

El meu Sant Jordi


Que Sant Jordi és una festa esplèndida s'ha repetit infinitat de vegades. Els llibres, els carrers, la primavera. No cal insistir-hi gaire. Que Sant Jordi té coses no tan bones també s'ha dit mil cops. Els llibres que es compren i no es llegeixen, les gentades, els pseudoescriptors. Tampoc cal perdre-hi gaire temps més.
Dit això, l'escenari és aquest i, com s'ha d'intentar fer sempre, cal aprofitar tot allò que el dia té de bo i mirar d'obviar el més negatiu. Com ara intentar passejar per la rambla Catalunya, per exemple. ¿I quines coses bones té Sant Jordi per a aquells que, amb un cert aire de suficiència, manifestem que nosaltres comprem llibres tot l'any? No poder ni entrar a La Central, per exemple?, preguntarà algun escèptic. ¿Constatar l'èxit de determinats escriptors molt mediocres, mentre autors amb ofici romanen asseguts als estands sentint el pas dels minuts?, dirà algú altre. Doncs bé, la realitat és innegable, però també és cert que hi ha pesos a l'altre plat de la balança. Com la selecció d'autors que fan algunes llibreries i que permeten conèixer i tractar -ni que sigui superficialment- autors novells i interessants. Especialment significativa m'ha semblat enguany la tria de La impossible, una llibreria a seguir del meu antic barri (em sembla recordar que fa anys en aquell local hi havia una adrogueria), amb escriptors que no he llegit -encara- però que em resulten interessants com Jordi Nopca, Jaume Benavente o Carles Pradas. O com les parades que -segons vaig veure- han començat a instal·lar algunes de les petites grans editorials que han anat sorgint al país i que permeten tenir una visió de conjunt de la seva activitat i línia editorial (Kiko Amat en cita algunes en el seu article d'avui a La Vanguardia). O com la presència d'algun autor estranger interessant, que sobreviu a la jornada com un edelweiss trasplantat a la sorra d'una platja.
El meu Sant Jordi es va configurar, doncs, al voltant d'aquestes premisses, mirant de no acostar-me als estands de signatures de les llibreries amb vocació de megastore i evitant trepitjar, en la mesura del possible, el passeig central de la rambla Catalunya. El resultat final va ser la compra dels tres llibres que veieu a la foto i les respectives -i breus- converses amb els seus autors. Conversa, si se li pot dir així, telegràfica amb David Foenkinos, autor de la guardonada i atractiva Charlotte, en un estand del passeig de Gràcia (jo m'hi adreçava en francès i ell em responia en anglès, cosa que em rebenta perquè palesa la meva inconsistència en la llengua de Molière). Conversa breu però molt agradable amb l'esmentat Jordi Nopca, que em va signar el seu Puja a casa que vaig regalar a la G. I conversa també ràpida amb Paula Bonet, autora i il·lustradora del llibre 813 sobre François Truffaut, però suficient per adonar-me de dues coses. Primer, com d'encantadora és Paula Bonet i, segon, que jo era una autèntica rara avis en aquell lloc on, entre flaixos, signava la Paula: la botiga de moda del passeig de Gràcia, Hoss intropia. Allà jo era també un edelweiss.
Començarem ara a llegir, perquè els llibres de Sant Jordi també s'han de llegir, però d'entrada guardaré un bon record d'aquest Sant Jordi de 2015.

PS: En arribar a casa m'espera una bona notícia per arrodonir el dia: la classe de l'N. han guanyat el segon premi del concurs de contes Pilarín Bayés de Cicle inicial amb L'àvia Nuri i el seu regal. Moltes felicitats!

23.4.15

Tristesa

L'altre dia vaig fer arribar a uns amics una llista ràpida de llibres recomanats. Algú em va fer notar la seva necessitat d'una lectura optimista. I repassant el llistat que havia fet, em vaig adonar que cap dels llibres responia a aquest qualificatiu. Vaig fer aleshores un nou repàs mental de lectures -recents i no tan recents- i vaig constatar que m'era molt difícil trobar-ne alguna amb aquests atributs. Curiós.
Avui, començant a llegir 813 Truffaut, de Paula Bonet, em trobo d'entrada amb aquesta cita del director francès: "Començo una pel.lícula pensant que serà divertida i, després, m'adono que només la podrà salvar la tristesa".

21.4.15

Autoregulació

Per molt que ens pesi a alguns, l'autoregulació i l'autocontrol esdevenen sovint una quimera davant la naturalesa humana.
Som a l'àrea de jocs d'un hipermercat. Un lloc d'aquells en què cal descalçar-se per entrar i és ple de pilotes de goma de colors, xarxes per enfilar-se i tobogans. Un cartell avisa que és per a ús de nens de 3 a 9 anys. L'À. s'espera, doncs, a fora mentre la seva germana juga una estona. Quan surt, l'N. comença aquest diàleg:
- A., no sé per què no has entrat.
- Tinc onze anys.
- Però si no hi havia cap guàrdia!

11.4.15

La senyora Arnoul

L'amic R. em posa sobre avís de la publicació de La senyora Arnoul, novel·la de Jean-Noël Pancrazi traduïda i recomanada per Joan-Daniel Bezsonoff. Tots dos compartim la predilecció per Bezsonoff, que em sembla, de llarg, l'escriptor català actual més interessant.
Així que, amb el pòsit recent de la lectura de Matar De Gaulle, l'última novel·la de l'escriptor rossellonès, i amb l'interès ben viu per la polièdrica història de la independència d'Algèria i les seves conseqüències per la colònia francesa que habitava aquell país, no dubto a submergir-me en la lectura d'aquest llibre, magníficament editat per Sidillà, que Bezsonoff diu haver traduït perquè ja no suportava que tants lectors catalans no el poguessin llegir.
He de dir que, tot i que La senyora Arnoul em sembla un punt irregular -modestament, crec que va clarament de menys a més-, el balanç final és absolutament positiu. Malgrat que el lirisme d'alguns passatges m'ha resultat exacerbat, crec que la novel·la fa un tomb en el moment en què s'inicia el drama. A partir d'aquell moment, tant l'atmosfera de terror -magistralment dibuixada- com la història que s'explica (i la que s'intueix) obren un resultat excel·lent. En aquesta segona part de la novel·la, Pancrazi, narrador d'un paradís que desapareix, esdevé un mestre, com aquells futbolistes que tant saben jugar amb pilota com sense pilota.
En definitiva, una recomanació sense pal·liatius i un reconeixement al traductor i a l'editorial, que segons he vist als taulells de les llibreries aposta ara també per la traducció d'un altre gran mestre francès, Jules Renard i el seu clàssic Poil de carotte, ara Pèl de panotxa.

9.4.15

A Lió


Escric aquestes notes al llit, amb llapis, en una petita llibreta. Només està encès el llum de la meva tauleta de nit. El silenci, aquí, en aquest racó del vell Lió, a la falda de la Fourvière, imposa. La calma és absoluta. Durant el dia es manté aquest silenci, trencat només pel soroll somort i periòdic del funicular que travessa la muntanya.

***

Lió, amb el seu barri antic tan oposat a la resta de la ciutat, els dos rius que acaben confluint i els barris, tan diferents entre ells, em resulta un punt estranya. Uuna ciutat, no sé per què, una mica ingènua.

***

L'església de la Fourvière, presidint la ciutat, no deixa de ser una mona de Pasqua. Però estranyament, resulta bella, dalt la muntanya, com un element protector. Uns quants metres més enllà, també dalt del turó, aquesta mena de Torre Eiffel en petit, acaba de donar un aire naïf, mig oníric.


***

L'aigua de la Saône, que baixa de la Borgonya, té un color beige, de merda d'oca. El riu és imponent, la força de l'aigua inquieta una mica. Un rètol prohibeix consumir els peixos que, eventualment, s'hi puguin pescar.


***

No tinc sort amb les llibreries. El dissabte es lleva amenaçant pluja i els bouquinistes de la Saône no obren. Als carrers de la ciutat, només la llibreria Passages em reconforta una mica. No obstant això, en una llibreria de vell del carrer Saint Jean, tinc a les mans els tres volums d'una edició del segle XVII dels Assaigs de Montaigne.


***

La vetlla pasqual a la catedral de Saint Jean: les espelmes que aguantem a la mà en la foscor de la nau gòtica, els cants, les lectures inacabables. La França eterna.

6.4.15

Art modern

Al Museu de Belles Arts de Lió arribem a les últimes sales, on s'exhibeix pintura d'avantguarda del segle XX: des del cubisme de Braque, passant per Léger o l'últim Picasso, ja a l'abstracció absoluta. Sortint, diu l'N.:
- Això és horrible. No li recomano a ningú.

15.3.15

Prolegòmens

Sóc de naturalesa impacient i poc partidari dels prolegòmens. Ni en l'escriptura ni en altres matèries. Ara, però, sembla que estan molt de moda. Com em deia l'altre dia un amic, això de les ombres de Grey (o Gray, no sé com s'escriu ni tinc cap intenció de saber-ho) farà molt mal. Ja l'ha fet, diria jo. A la literatura, segur, i a la intel·ligència potser també, si se'm permet ser políticament incorrecte. (Feia molt temps que no ho era i de tant en tant resulta inevitable).
Però parlem d'escriptura. Hi ha prolegòmens -pròlegs, prefacis- necessàriament llargs. Com hi ha també notes a peu de pàgina útils i inevitables. Però hi ha pròlegs narcicistes i plumbis, en què el prologuista sembla voler ser més protagonista que l'autor. I hi ha casos en què, després d'haver superat aquests exercicis d'onanisme prologuil extern, trobem després un prefaci de l'autor també de dimensions considerables. En alguns d'aquests casos, quan comença el cos del llibre el lector ja se n'ha cansat. Almenys jo, que sóc un curruixes. (Bonica paraula que només he sentit dir a la meva mare. Vol dir ansiós, impacient, apressat).
I si mantenim la serenitat i prosseguim la lectura, pot passar llavors -com em succeix a mi amb l'assaig que estic llegint ara- que ens trobem en un laberint de cites, recites, referències i contrareferències que no t'acaben explicant res d'original. Crec que tot assaig ha de tenir una història i no ser un mar d'informacions on el lector acaba navegant sense rumb. Quanta raó té Adam Zagajewski en allò que recordàvem no fa gaire dies dels historiadors-poetes.

12.3.15

Iaies

M'estic posant les sabates i sento que es desperta. Ens crida. Vaig a la seva habitació, treu el cap de sota la funda nòrdica i em diu que no vol dormir més perquè ha somiat unes coses que feien molta por.
- Què has somiat? -li pregunto
- Iaies dolentes.
- I què feien?
- Venien a casa a robar i ens volien matar.
Glups. Bandes de iaies assassines entrant a les cases a robar. Un concepte que se'm fa difícil d'imaginar.

2.3.15

Tabucchi


No sé per què vaig deixar de llegir-lo. Potser per cansament, encara que els bons autors difícilment cansen. Potser perquè algun dels seus últims llibres no em va convèncer. No ho recordo bé. El cert és que fa anys -disset, divuit- em vaig empassar els seus llibres l'un darrere  l'altre. Els comprava a la Central del carrer Mallorca, quan encara els embossaven en aquells sobres blancs, o a les llibreries de vell del carrer Aribau, on podies trobar els volums grocs d'Anagrama més bé de preu. I així em vaig anar llegint joies con Dama de Porto Pim, Réquiem, Sostiene Pereira o Pequeños equívocos sin importancia. I vaig començar a escriure llavors també contes que bevien notòriament, i segurament excessivament, de l'escriptor italo-portuguès. Aquelles atmosferes, aquells personatges... Amb alguna història d'aquelles fins i tot vaig arribar a guanyar algun premi (recordo unes inesperades cent mil pessetones que em vaig embutxacar), i així el meu deute amb Tabucchi és quasi econòmic i tot.
Divendres em vaig trobar en una llibreria amb la novel·la publicada pòstumament Para Isabel, i tampoc sense saber ben bé per què, me la vaig endur a casa. Havia llegit que en realitat era la seva primera novel.la i que mai va arribar a publicar-la. Costa d'entendre, perquè Para Isabel em sembla també una obra esplèndida, molt propera a la joia que és Réquiem. Personatges perduts però propers, un fil que enllaça realitat i quasi somni, una Lisboa omniprsent... són ingredients comuns a les dues històries. I aquí ho deixo, perquè encara em queden unes quantes pàgines per llegir, és més de mitja nit i es fa tard.

Nota: fotografia que il.lustra prou bé la devoció tabucchiana de qui escriu aquestes línies.

11.2.15

De Zagajewski

Em recomanen (de nou l'amic R.) l'escriptor polonès Adam Zagajewski. I començo a llegir-lo per aquesta mena de dietari que és En la belleza ajena (Pre-textos). No és un llibre de lectura i digestió fàcil -més aviat és per prendre'l a petites dosis-, però de seguida apareixen algunes perles. Com quan contraposa la seva figura d'estudiant amb les de la seva dispesera i la servent que l'ajudava:

...esas dos mujeres le eran al mundo más necesarias que yo.¡Ellas eran una mejor inversión para el mundo!, ¡al mundo le compensaba más cuidar de ellas que de un joven estudiante, un cabeza loca! ¿Qué eran mis súbitas revelaciones, mi fascinación por el fuego de la antigua y nueva espiritualidad sino una mecha que ardía ya -débilmente- y que podía, si las circunstancias le fuesen propicias, serpentear hasta la bomba? Y es que yo potencialmente era uno de esos fanáticos que conciben peligrosas utopías, y si no logran ni siquiera iniciarlas, entonces al menos están dispuestos a firmar con los ojos cerrados el manifiesto que llama al mundo a la absoluta perfección, y a considerar que han hecho bien. Esas dos mujeres coléricas no querían ningún cambio radical, y en su modesta porfía, en su poca atractiva guerra por la supervivencia, para que hubiera carbón para el invierno y pastel de semillas de adormidera por Pascua Florida, triunfaba el indefectible instinto de conservación del mundo.

I unes pàgines més enllà, aquesta presa de posició que llegeixo amb un somriure als llavis, imaginant-me protestes severes:

No puedo ser historiador, pero quisiera que la literatura se ocupara consciente y seriamente de la función de escribir la historia, y que para ello se inspirara no en el ejemplo de los historiadores contemporáneos (a menudo tipos insensibles que se pasan la vida en archivos demasiado caldeados y que escriben en una lengua inhumana, fea, como de madera, burocrática, de la que se ha evaporado toda poesía, en una lengua chata como un ciempiés y trivial como el periódico diario), sino que tornara a los ejemplos tempranos, quizá incluso a los griegos, al historiador-poeta, un hombre que o bien vio y experimentó el mismo aquello de lo que escribe, o bien bebió de la viva tradición oral, familiar o tribal, sin avergonzarse del énfasis ni de la emoción, y cuidando al mismo tiempo de la veracidad de su relato.






6.2.15

Atletisme


Tinc la sensació que ara donen molt poc atletisme per la tele. Potser és una visió esbiaixada derivada del desequilibri entre l'ingent volum d'hores passades davant la televisió durant la meva adolescència i la mínima quantitat de temps que hi dedico ara. Però crec que no m'equivoco i així com ara el futbol -o millor dit, el metafutbol, els comentaris i debats inacabables al voltant del futbol- o els anomenats esports de motor acaparen les graelles televisives, quasi mai veig atletisme a la pantalla.
Tot i que mai he estat ni un fidel seguidor ni un bon coneixedor d'aquest esport, sí que tinc records memorables dels grans atletes del anys 80 del segle passat. Malauradament, no he vist córrer el gran mite de l'atletisme Emil Zàtopek, però sí que em vénen al cap noms i episodis que han marcat la història d'aquest esport. Com els enfrontaments entre els dos migfondistes britànics Sebastian Coe i Steve Owett. O el polèmic duel entre la nord-americana Mary Decker i la britànica Zola Budd en la final dels 3.000 metres dels Jocs Olímpics de Los Angeles. O el persistent rècord de Calvin Smith als 100 metres llisos (un 9:93 que no aconseguia batre Carl Lewis, fet que em produïa gran satisfacció, ja que les meves simpaties estaven del costat del primer, molt menys mainstream i gens hipermusculat a diferència dels seus competidors). O alguns enfrontaments històrics en les finals de salt d'alçada femení: em vénen al cap els noms d'Ulrike Meyfarth, alemanya, Tamara Bykova, russa, Stefka Kostadinova, búlgara, i Sara Simeoni, italiana. I uns altres noms que se m'apareixen associats a les seves samarretes grogues i a la seva capacitat competitiva en mig fons: les romaneses Doina Melinte i Maricica Puica. Eren competicions que, a més a més, tenien un rerefons de rivalitat política, fonamentalment entre els Estats Units i el bloc de l'est, amb equips extraordinàriament competitius com els de la Unió Soviètica, la RDA o Romania.
Segurament el pas del temps actua, com sempre, de filtre que idealitza i embelleix el passat, però el cert és que mentre escric aquestes línies, no puc deixar de sentir enyorança per aquest atletisme vintage amb mitjons de ratlles i olor de Reflex.

30.1.15

El senyor que va anar a treballar amb el tren

Ordenant papers, em trobo amb aquest conte il.lustrat que va escriure l'N. ara fa uns mesos. Traslladat a l'ortografia fabriana, el conte seria aquest:

El senyor que va anar a treballar amb el tren

Com sempre, els pares han d'anar a treballar i ara us explicaré un senyor que va anar a treballar amb tren, es va haver d'esperar mitja hora i va dir:
- Uf, quin avorriment- va exclamar.
Finalment, va arribar el tren i va entrar, va passar el revisor Joan i va dir:
- El bitllet.
- Ara li dono, Joan
- Perfecte, noi.
Finalment va arribar a treballar i va dir:
- Visca! Ja he arribat.
I conte contat, aquest conte s'ha acabat.

Si hagués de fer-ne un comentari de text (aquells enyorats comentaris de text de batxillerat), en destacaria bàsicament que l'autora expressa la inexorabilitat de dos fets: que els pares han d'anar a treballar i que els trens de la renfe sempre arriben tard.

28.1.15

Territori planià

Caminant l'altre dia pel carrer de Santa Anna de Barcelona, em va sorprendre trobar-me amb l'Hotel Nouvel. Bé, no sé si sorprendre seria el verb més encertat. Diguem que en unes altres circumstàncies m'hauria passat desaparcebut, però després d'haver llegit La vida lenta, va atreure la meva atenció. Són freqüents les referències en l'esmentat dietari a aquest hotel, on Pla feia nit en algunes de les seves estades a Barcelona. I fent una breu cerca, he pogut constatar que també apareix fugaçment a l'obra planiana de referència, El quadern gris. Começa Pla l'entrada de 1919 així:

En passar aquest matí per davant del Nouvel Hôtel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós.

És simplement un apunt escenogràfic, el text gira de seguida cap a d'altres qüestions, però permet constatar que es tracta d'un hotel amb solera i una història llarga. Aquesta anotació també prefigura aquest indret com un territori planià, encara que sigui de forma molt perifèrica. Què voleu que us digui, els fetitxistes literaris som així, traiem petroli d'on sigui, però la veritat és que aquest hotel me'l miro amb bons ulls, no només per les seves vinculacions planianes, sinó pel seu estil amb un toc art déco, que suposa un contrast amb tants hotels de nova fornada que apareixen arreu de la ciutat.

14.1.15

De "La vida lenta"

Dels dietaris que configuren aquest volum que han titulat La vida lenta, m'ha commogut aquest apunt que ajuda a entendre la personalitat polièdrica de Josep Pla i la seva necessitat : La meva tendència a la tendresa em porta, per fugir del ridícul, a la duresa i a la disbauxa.

Vigència

Hi ha amenaces que es repeteixen. Malauradament vigent:

7.1.15

La vida lenta

Els Reis de l'Orient m'han portat La vida lenta (no una vida lenta, llàstima). Tot i que aquestes notes no tenen ni una concepció ni una voluntat literària, l'esperit del gran Pla hi és molt present i apareix sovint. Resulta una lectura sedant pel vespre d'un accelerat dia de Reis i em convenç que, al capdavall, un acaba tenint un grapat ben curt d'autors de capçalera.

5.1.15

Tres places

Tres places, de nit, amb molt de fred.
27 de desembre, a Aix-en-Provence. Són poc més de les nou, però la temperatura ja deu haver baixat dels zero graus. Quasi ningú corre ja per la plaça de l'Ajuntament. No se sent piular ni un ocell als gegantins plataners nus. La font i la façada de l'ajuntament són il·luminades amb llums blanques, la torre del rellotge resta fosca. Menjo unes mandarines -el rètol deia que eren corses- acabades de comprar, mentre els nens corren i es fan fotografies. L'olor de les mandarines engalana l'aire. És bonic tenir tota la plaça per nosaltres, un magnífic regal de Nadal.
30 de desembre, Saint Maximin-la-Sainte Baume. Són les sis de la tarda i el termòmetre del cotxe ja marca zero graus. La foscor ha anat caient amb rotunditat. La plaça és només l'espai buit que deixa l'angle recte format per les façanes de l'ajuntament i la basílica de Santa Maria Magdalena, l'una neoclàssica i l'altra de simple pedra, inacabada. Acabem de sortir de l'enorme església romànica, fosca, alta, preciosa, amb un aire lúgubre que fa por a l'N. El fred regna pertot. A l'altra banda de la plaça, un bust de Mistral, l'omnipresent poeta laureat de l'idioma abandonat. El carrer comercial desemboca a la plaça. Comprem uns pains au chocolat i ens hi passegem. Les mercaderies de les botigues surten a l'exterior: vestits de lluentons de gust dubtós, insòlita roba interior femenina de colors impossibles, viandes i ampolles L'excitació prèvia a la nit de cap d'any resulta aquí encara més estranya. És, però, un poble bonic.
30 de desembre, Arles, les 10 de la nit tocades. Fa un aire fred, infernal, si es permet l'oxímoron. Ens tapem tant com podem amb caputxes, gorres i bufandes. Evidentment, no corre ningú a la plaça de la República. No gosem admirar la bellíssima portalada de Sainte-Trophime, ens hem de moure contínuament, córrer, saltar. Amb els nens fem curses al voltant de la font amb el vell obelisc romà. Les perdo totes. És una meravella ser ara aquí, acabar l'any en aquest lloc, gaudir-lo en solitud. El fred és un preu barat. Demà serem a casa.


Arles, plaça de la República, penúltima nit de l'any.

2.1.15

De llibreria a llibreria



Hi ha ocasions en què la G., l'À. i l'N. mereixen un premi a la paciència. Tot i que constato que han començat a buscar mecanismes d'autodefensa. Un d'ells -l'he calat de seguida, ja no serveix- consisteix en concentrar la meva atenció en un determinat punt de la ciutat.
-Mira, papa, quin carrer més bonic!- em diu l'À- Fixa't bé en els edificis que hi ha allà. I mentrestant em dóna la mà i em fa caminar de pressa.
Si l'N. se n'adona, ho rebla amb un to de veu impostada:
-Oh, sí, papa! Mira, mira!- i intenta fer girar el meu cos cap a un lloc on sóc incapaç de veure-hi res d'interès,
Aquest és un senyal inequívoc que just a l'altra banda del carrer hi ha una llibreria. Una altra llibreria!
I tal com sóc pesat per als meus fills, ho sóc també per als lectors de Bloc de notes, insistint novament en l'interès de les llibreries franceses. Aquests dies n'he enfilat unes quantes de bones, en ciutats diferents: Sauramps -novament-, a Montpeller, Librairie de Provence, a Aix, Masséna, a Niça i Actes Sud a Arles.
La primera, un clàssic, a dues passes de la place de la Comédie, ben sortida i extraordinàriament plena de gent sempre que l'he visitat. La segona, una meravella desconeguda a l'emplaçament privilegiat del Cours Mirabeau d'Aix, on feia un aire glaçat, la tercera em porta ecos dels llibres de Bezsonoff i la quarta, és un autèntic empori ben entès de la cultura -llibreria, editorial, sala d'exposicions, cinema, hammam- a tocar de la Roine, al vell Arles. A totes va caure alguna coseta, amb moderació, de les quals ja anirem parlant, si escau.